Els "Màrtirs de Chicago"

El dia 1 de Maig de 1886 als Estat Units la International Working People Association, de recent creació, va convocar la coneguda vaga general sota l’eslògan de 8 hores: 8 per treballar, 8 per descansar i 8 gaudir. A tota la Unió més de 5.000 vagues, amb un total aproximat de 350.000 aturats, molts dels quals van aconseguir, el mateix dia o en dies successius, triomfs significatius. Però en algunes ciutats importants la resistència patronal va ser més ferma. I en una d'elles, a Chicago els 60.000 vaguistes van rebre la intransigent oposició dels empresaris a les seves peticions i van patir l'extrema duresa de l'actuació policial, el que donaria lloc a un conjunt de successos d'enorme transcendència en la història del proletariat mundial .

La situació obrera al Chicago de la segona meitat del segle XIX era extremadament difícil, l'actitud repressiva de la policia contra l'organització dels obrers anava acompanyada per la pervivència de jornades de treball de 14 a 16 hores, la manca d'habitatges, els baixos salaris i les males condicions laborals. En els primers mesos de 1886, les tensions s'havien agreujat com a conseqüència del locaut decretat per Cyrus McCormick contra els 1.400 treballadors de la seva fàbrica de segadores, en resposta a la petició de readmissió d'alguns obrers acomiadats després d'una vaga a l'empresa.

L'actitud de la policia, i dels seus col·laboradors, els detectius de l'Agència Pinkerton, apareix així descrita en un text de Bogart i Thompson: «Durant aquells mesos d'inquietud obrera, un passatemps comú de la Policia consistia que un esquadró muntat o un destacament en formació tancada dissolgués a cops de porra qualsevol grup de treballadors. La porra era un instrument imparcial: colpejava per igual a homes, dones, nens i tafaners ».

La tensió, després dels acomiadaments i el tancament de fàbriques, era molt alta: la vaga s'estenia, algunes empreses recorrien a contractar esquirols i la Policia començava a dissoldre violentament als mítings i manifestacions. A la tarda de dilluns, dia 3 de maig , es van concentrar a les proximitats de la fàbrica McCormick uns 6.000 treballadors per elegir una comissió que s'entrevistés amb els propietaris dels magatzems de fusta. La sortida dels esquirols d'aquesta empresa i el seu enfrontament amb els obrers allí reunits va obrir el camí per a la intervenció policial contra els vaguistes, que van abandonar el camp deixant darrere d'ells els cadàvers de sis treballadors i desenes de ferits, víctimes dels trets de la força pública.

Aquest últim episodi explica l'intens treball que van realitzar d'immediat els periodistes, treballadores i líders sindicals per convocar un míting la tarda del dia següent, 4 de Maig a la plaça de Haymarket de Chicago amb l'objectiu de donar una resposta contundent a les forces de l'ordre. Fins i tot, la capçalera de l'Arbeiter-Zeitung apostava per escriure que els treballadors s'armaren pel combat, però després d'unes discussions en la redacció, es va decidir per no optar per aquesta opció. 

La violència del dia anterior havia provocat la concentració a la plaça de Haymarket de més de 15.000 treballadors, molts d'ells amb les seves dones i els seus fills. Allà, després que els oradors anarquistes més coneguts de la ciutat (Parsons, que havia estat proposat en 1879 per alguns amics per a la Presidència de la República; Spies, director d'un setmanari obrer en llengua alemanya, el Arbeiter Zeitung; Fielden, propagandista de la doctrina per tota la comarca ...) van protestar contra els atropellaments de la vigília, i quan la multitud començava a dispersar-se en perfecte ordre davant Ia amenaça d'una tempesta, es va presentar un destacament de 180 policies per dissoldre la que quedava de la reunió . No existia cap raó que justifiqués la seva intervenció, excepte el desig de l'inspector John Blonfield, que manava el destacament, d'atacar un cop més als vaguistes. En aquest moment, i de forma inesperada donat el caràcter pacífic de la concentració, una bomba llançada des del centre dels reunits va esclatar enmig de les files policials. 

L'artefacte explosiu va matar un oficial de nom Degan i va produir ferides greus en uns altres. La policia va obrir foc sobre la multitud, matant i ferint a un nombre desconegut d'obrers. Es va declarar l'estat de setge i el toc de queda, i en els dies següents es va detenir a més de tres-cents obrers, els quals van ser colpejats i torturats.

Entre ells a tots els dirigents coneguts -llevat Albert Parsons, que va aconseguir amagar-se, encara que al conèixer el processament dels seus amics, es va lliurar voluntàriament per compartir-la. I encara que els testimonis van declarar que la bomba havia estat llançada per un desconegut, Parsons, Spies, Fielden, Engel, Fischer, Lingg i Schwab van ser condemnats a mort a la forca després d'un judici arreglat en el qual no es va presentar cap prova concreta de la seva culpabilitat. Confirmada aquesta sentència pel Tribunal Suprem el 20 de setembre de 1887, només es van salvar de la mort Schwab i Fielden, als que  se'ls va commutar la pena per la de cadena perpètua i Oscar Neebe que va ser condemnat a 15 anys de presó; mentre Lingg va preferir posar fi a la seva vida abans de ser lliurat al botxí. 

Michael Schwab

"Lo que aquí se ha procesado es la anarquía, y la anarquía es una doctrina hostil opuesta a la fuerza bruta, al sistema de producción criminal y a la distribución injusta de la riqueza. Ustedes y sólo ustedes son los agitadores y los conspiradores".

Adolf Fischer

"Solamente tengo que protestar contra la pena de muerte que me imponen porque no he cometido crimen alguno… pero si he de ser ahorcado por profesar mis ideas anarquistas, por mi amor a la libertad, a la igualdad y a la fraternidad, entonces no tengo inconveniente".

August Spies

"Llegara un día en que nuestro silencio sera mas poderoso que las voces que hoy estranguláis".

Albert Parsons

"La sociedad actual sólo vive por medio de la represión, y nosotros hemos aconsejado una revolución social de los trabajadores contra este sistema de fuerza. Si voy a ser ahorcado por mis ideas anarquistas, está bien: mátenme".

Fonts: Manuel Pérez Ledesma, Andreu Lloret, “El Productor” i Grup de Memòria Històrica de l'Ateneu Llibertari de Gràcia

Pere Mateu Cusidó

Pere Mateu Cusidó

Valls (Tarragona) 23-4-1897/ Còrdas d'Albigés (França) 14-11-1980.

 A l’any 1920, vivia al Carrer La Perla, número 19-21, principal. A inicis de 1921 es va traslladar al carrer Milà i Fontanals, número 24 on encara figura al cens de 1930.

 En Pere Mateu provenia d’una família obrera de Valls; el pare era teixidor artesà i la mare modista. La manca de treball va provocar el trasllat de la família a Barcelona (1900) per buscar altres oportunitats, en aquesta ciutat hi van néixer dos altres germans. Va començar d’aprenent en diversos oficis fins que s’estabilitzà en el de metal·lúrgic i mecànic i va entrar a treballar a la casa Elizalde (al Passeig de Sant Joan, entre Còrsega i Rosselló).

 A partir de 1918 comença a preocupar-se pels assumptes sindicals, llegí autors anarquistes i ingressà en el sindicat de mecànics de la CNT. El seu caràcter decidit i emprenedor el dugué als grups d’acció i de defensa confederal que protegien els delegats obrers de Barcelona quan anaven a dialogar amb els patrons i defensaven als treballadors dels atropellaments de la  patronal i els pistolers del Sindicat Lliure. Va formar part dels Grups que es crearen a Gràcia

 La policia i diverses fonts orals li atribueixen la participació en diferents accions armades, col·laborant amb Ramon Casanellas que treballava a la mateixa fàbrica que ell.  Així, el 19-12-1919 varen atemptar contra Arturo Elizalde al que es considerava l’instigador econòmic de l’ assassinat de Pau Sabate, “Tero”, (19-7-19) secretari del sindicat dels tintorers de la CNT. L’atemptat es va realitzat a la cantonada del Passeig de Sant Joan amb Rosselló, al costat de la fàbrica Elizalde; el patró va sortir il·lès però va morir el xofer Florentí Prats.

 Va ser reclamat per l’autoritat militar durant la vaga de 1919 sense arribar a ser detingut. Se’l considera autor dels atemptats contra els Guàrdies Civils Gonzalo i Peromingo i, junt amb Casanelles, responsable d’haver portat un carregament de fusells al cercle sindicalista gracienc del carrer Santa Agueda. També varen participar als atemptats mortals contra el sicari de la banda del baró Köening, Vicente Segura Sanvicens (4-6-1920) i Manel Grau, i en el del comte de Salvatierra, exgovernador civil de Barcelona (València, 4-8- 1920), responsable de la mort d’una trentena de sindicalistes víctimes de la “Llei de Fugues”.

 Pere Mateu va formar part del grup anarcosindicalista que va atemptar contra Eduardo Dato, president del govern espanyol.  Dato havia anomenat el 20 de novembre del 1920 a Martínez Anido com a governador civil de Barcelona, donant-li carta blanca per organitzar una guerra bruta d’eliminació física del principals membres de la CNT catalana, que va ser il·legalitzada. Es  va viure la detenció massiva de sindicalistes, es va incrementar la col·laboració de policies i pistolers i l’aplicació sistemàtica de la Llei de Fugues. La situació es va tornar insostenible; hi havien dues opcions o la CNT doblegava els genolls o colpejava més fort anant a buscar als que donaven les directius.

  La CNT catalana, amb prop de 500.000 afiliats, va optar per defensar-se. Va coordinar la resposta el secretari de la regional, Ramon Archs, que va organitzar una cúpula per la defensa armada. S’havia d’enviar un grup a Madrid per cometre l’atemptat i escollir a uns activistes que fossin a la vegada experimentats però que no estiguessin fitxats per la policia. Medir Martí, que coordinava els grups d’acció del barri de Gràcia, va proposar a Pere Mateu i a Ramon Casanelles. A ells es va afegir Llúcia Fors i el seu company, Lluís Nicolau, també dels grups d’acció graciencs. Evelio Boal, secretari del Comitè Nacional de la CNT va donar el seu vistiplau i va connectar amb companys madrilenys que havien de donar el suport logístic necessari. Sembla ser  que va haver un quart home a l’escamot que va anar Madrid, segons va explicar Mateu al 1977, es deia Soler, “este último, amigo y informador de Lluís Companys, casi no intervino en nada, ya que no nos merecía confianza”

  Els fets es succeïren com al millor dels thrillers. El grup de graciencs, sempre preocupats per l’accent català que els delatava, varen marxar cap a Madrid.  El 8 de març de 1921 varen aconseguir disparar contra Dato des d’una moto Indian amb sidecar, a la plaça de la Independència, front la Puerta de Alcalá. Mateu va buidar el carregador del seu Mauser mentre cridava “Visca l’Anarquia!!!!” aixecat a la cistella del sidecar i en Nicolau ho feia amb la seva Star, des del seient de darrera de la moto. En Casanelles també va disparar la Star, mentre conduïa  i perseguia el vehicle que el xofer de Dato intentava allunyar del lloc a tota velocitat. Poc després Dato agonitzava.

  Casanelles va poder sortir del país sense dificultats i es va refugiar a l’antiga URSS. Nicolau i Fors arribaren fins a Alemanya i allí varen ser extraditats per a ser jutjats a Espanya. Mateu va ser detingut cinc dies després de l’atemptat. Va dir: “Yo no maté a Dato, sino al que autorizó la ley de fugas”. Mateu va qualificar el magnicidi com una “fatalitat humanitària”.

 Al judici el varen condemnar a pena de mort però després li va ser commutada  per la reclusió perpètua, Va estar a les presons de Figueres, Cartagena i Sant Miguel de los Reyes aprofitant per aconseguir una extensa cultura de manera autodidacta. Al 1930, des d’aquesta última presó, va rebutjar tot recolzament que no vingués de fonts llibertaries. Malgrat això, alliberat amb motiu de la proclamació de la República (14-4-31), el president Macià en un acte el saluda amb l’expressió “fill meu”. Quan Pere Mateu va sortir de la presó a València una multitud de sindicalistes l’esperaven i va ser dut a coll com un heroi fins a l’ajuntament a on va pronunciar unes paraules des del balcó, segons el diari El Sol (16-4-1931) va dir que “al pueblo debía su libertad y que expresaba a todos su gratitud. Termino diciendo que desde ahora se considera obligado a defender esta libertad”.     

 Va tornar a viure a Gràcia, reprengué la seva professió i va complir amb valuoses feines als Ateneus Llibertaris, sobretot en el de Gràcia del que en va ser un gran dinamitzador. El 19 de Juliol del 1936 va participar a la resistència armada contra el cop militar i va participar a l’assalt de la caserna de Lepanto. Després va marxar amb un vehicle, el seu germà i una companya cap a Casp coincidint després  amb la columna de B. Durruti. Durant la major part de la guerra va ser el responsable  dels serveis funeraris de Barcelona. Fou detingut després dels fets de maig de 1937 i tancat a la Model de Barcelona per tinença il·lícita d’armes. Acusat d’adhesió a la rebel·lió sortí en llibertat el 29 de novembre de 1937, gràcies al testimoni de Federica Montseny.

 El 1939 va marxar cap a França on va estar implicat fins la seva mort en la resistència llibertaria: suport als guerrillers anarquistes, organització d’atemptats contra Franco, resistència contra l’ocupació nazi i responsabilitats orgàniques dins la CNT i la FAI. Sense ser  orador, escriptor, ni líder, se l’ha considerat un símbol de la lluita pels drets socials desenvolupada pels militants de la CNT.

 Al 1977 afirmava al ser entrevistat per la revista Interviú: “el anarquismo sigue siendo la única forma que tiene el hombre para su liberación”

Xavier Oller

 L'anarquista Teresa Claramunt va néixer el 1862 a Sabadell, de família obrera va començar a treballar joveneta al tèxtil. Va participar en la "vaga de les set setmanes", cosa que va marcar l'inici de la que seria la seva trajectòria vital i d'activista sindical. Donada la seva circumstància de dona i obrera, no només pren consciència molt aviat de la seva condició, sinó que dedica els seus primers anys a fomentar l'associacionisme obrer i, en particular, a la creació d'associacions de dones obreres, a on la dona pogués operar sense la tutela de l'home, com l'"Agrupación de Trabajadoras"(1891), feminista, obrera i anarquista. En aquest mateix any havia fundat al costat de Amalia Domingo i Ángeles López de Ayala, la "Sociedad Autònoma de Mujeres", el que és considerada la primera associació feminista explícita de la península, encara que alguns diuen que ja en el 1889 tenia activitat.

 És en aquesta època quan Teresa ve a viure a Gràcia amb les interrupcions que significar la presó i l'exili, i es coneix que va tenir domicili al carrer Bonavista, al carrer Argüelles, número 11 (avui Terol), i a Mariana Pineda, 5. És aquí on desenvolupa una prolífica activitat editorial editant el que va ser la segona i tercera etapa del setmanari "El Productor".

 Activista i propagandista incansable, posseïa una intel·ligència i una valentia extraordinàries. Va ser detinguda en incomptables ocasions, i en el muntatge policial de la bomba de Canvis Nous, el famós Procés de Montjuïc (1896), va ser empresonada i salvatgement torturada, el que li va deixar seqüeles per a tota la vida.

 El 1902 va ésser la principal oradora, junt amb Marià Castellote, a l'acte on es va decidir la vaga general. Detinguda després de la Setmana Tràgica, va ser deportada a Saragossa on va promoure la vaga general de 1911 i posteriorment sotmesa a judici militar. Però tot i haver estat reconeguda en el seu moment pels seus companys com a "figura senyera de l'anarquisme ibèric i internacional", ni tan sols és citada en moltes de les memòries d'aquells, i la seva activitat ha estat mot de temps a l'ombra, pot ser pel mateix fet de ser dona.

“La principal causa del atraso de la mujer está en el absurdo principio de la superioridad que el

hombre se atribuye. Sobre esta base falsa  se constituye la sociedad actual; y por tanto, los resultados forzosamente tenían que ser contrarios a todo bien común.

Extendiéndose hasta caer en el vergonzoso extremo de dividirse los hombres en clases y subclases éstas hasta el infinito, por la separación que crea el torpe afán de excederse cada uno con los demás. Una vez cultivados por los hombres los antagonismos de sexo, los frentes habían de envenenar su espíritu, haciéndolos despóticos y tiranos con sus semejantes. Empezaron siéndolo con las mujeres por ser más fácil, pero luego el afán de dominar les ha hecho feroces.

La mujer es y ha sido para el hombre un ser incapacitado para todo y, salvo muy honrosas excepciones, nadie durante tantos siglos la ha defendido de esa usurpación de facultades. Se la ha considerado como el eterno niño.

Provisto el hombre de falaces recursos, han continuado viendo a la mujer un ser inferior, y entronizado en su orgullo la ha llamado y le ha dicho: “Yo soy tu amo y señor; tú no puedes intervenir en los asuntos públicos, porque no posees el talento necesario; tú no puedes legislar, ni siquiera disponer de tus bienes, porque te hemos reconocido incapacitada. Tú, hija o esposa, has de ostentar mi nombre, igual que ostenta el perro en el collar o el caballo en la manta que le cubre el lomo; así como estos animales si pudiesen hablar, dirían “yo soy de fulano”, así también debes decir tú “yo soy fulana de fulano”; y tus hijos llevarán mi nombre, me pertenecerán. Eres mía en el sufrimiento, eres mi esclava”. Soltera lo eres de tu padre, casada pasas a serlo del marido y ambos te hacemos depositaria de nuestra honra que conservaras como conserva la gaveta el dinero que en ella depositamos. Tanto el marido como el padre tendremos derecho a matarte si con tus actos manchares nuestro nombre; y si el nombre te lo entregamos deshonrado tú debes ocultarlo, aceptándolo con sumisión y respeto. No tienes derecho a quejarte y menos a castigarnos como te castigamos nosotros,  porque nosotros tenemos la libertad de que tú careces y nos es permitido sin desdoro lo que en tí merecería todos los reproches y los castigos más crueles.”

Teresa Claramunt: LA MUJER. Consideraciones sobre su estado ante las prerrogativas del obrero.

Francisca Saperas,  Maria Borràs (a coll Antonia Fontanillas), José Fontanillas y Teresa Claramunt a la dreta. 

La premsa anarquista a Gràcia a finals del segle XIX

LA REVISTA SOCIAL Sub.: “Organo de la unión de los obreros manufactureros de España”. Va ser l'òrgan oficiós de la Federació Regional Espanyola de l'Associació Internacional de Treballadors (1870-1881). Va aparèixer en 1872, durant el regnat d'Amadeu I, com a òrgan periodístic de la Unió Manufacturera i els seus primers números es van imprimir a Manresa i el 1873 es va traslladar a Gràcia fins a l’agost del 74, en què passaria a Barcelona. Després del cop d'Estat del General Pavía va prendre un to més moderat després d'haver estat prohibida durant uns mesos.

LA JUSTICIA HUMANA Sub.: “Quincenal comunista anárquico” Loc.: Barcelona-Gràcia. De tiratge irregular publicat entre el 18 d’abril i el 25 de novembre de 1886. Es considerat el primer òrgan anarco--comunista d’Espanya. L’adreça per a enviar-hi correspondència era Vista Alegre núm 13, 1er, Gràcia (actualment Argentona). A aquesta adreça es va a traslladar el comitè de redacció a partir del núm 8. El gerent era Francisco Pagés, Jaume Clará apareix com a responsable, però els seus fundadors i redactors principals eren sense cap dubte Emili Hugas i Martí Borràs Jover.  

TIERRA Y LIBERTAD Sub.: Quincenario anarquico-comunista Loc.: Gracia (Barcelona) Dur,; A.I,n.1(2 jun. 1888)/A.II,n.23(6 jul. 1889) Fre.: Quincenal. Hi ha un suplement al n.13 de data 11 nov. 1888 dedicat als màrtirs de Chicago, en paper de color morat. Els seus fundadors van ser Martí Borràs Jover i Emili Hugas que van llançar aquesta publicació tan bon punt la “Justicia Humana” havia estat prohibida. Canvià sovint d’adreça de correus. Va polemitzar constantment amb El Productor, òrgan anarcocol·lectivista, i se la pot considerar com la publicació que va introduir definitivament l’anarco-comunisme a Espanya a través de la Vila de Gràcia.

EL REVOLUCIONARIO Sub.: “Quincenario anarquista-comunista, acérrimo partidario de la transformación social”. “Porque solo de ella puede emanar la redención humana”  Loc.: Gracia (Barcelona).Red. y corresp. a Sebastián Suñé, Mariana de Pineda, 8, 2º, 1ª. Surt el 10 de Setembre 1891, i només es coneix un altre número d'Octubre. Publicació amb bastants faltes d'ortografia pel que se suposa que estava escrit principalment per persones sense molt coneixement del castellà. Al costat d'articles de gran profunditat altres d'ingenu optimisme.  

EL PORVENIR ANARQUISTA Sub.: “Órgano Comunista-Anárquico” Loc.: Gracia (Barcelona). Adm.: calle de Córcega, 280, 3º Dir.: Paolo Schichi. El primer número surt 15 novembre 1891, amb una freqüència irregular.

Aquesta publicació nasqué de la unió del Grup Anarquista «Los Desheredados» de Gràcia (Sebastián Suñé, Emili Hugas, etc.), d'un de francès (Paul Bernard, Tomás Ascheri, etc.), que volia que la publicació es digués El Bandit, i d'un d'italià (Paolo Schicchi, L. Ettore Bernardini, etc.). Era continuació de la publicació El Revolucionario, que havia estat prohibida. Era de tendència anarcocomunista individualista i atacava l’anarcocol•lectivisme.Redactat en castellà, francès i italià. Després de l’esclat del petard de la Plaça Reial el comitè de redacció complet va ser empresonat al castell de Montjuïch i torturat brutalment, encara que no es va poder demostrar la seva participació en aquest succés. La companya de Bernard, que era gracienca, va ser violada al castell de Montjuïch i va morir producte de les tortures. Anys després Schicchi va posar una bomba enfront del consulat espanyol a Nàpols com a venjança per aquest crimen policial.

LA NUEVA IDEA Sub.: "Saldrá cuando pueda" “Cada cual según sus fuerzas” Loc.: Gracia (Barcelona).  Adm.: calle de Méndez Núñez, 9, 2º, 2ª. A partir del n.2(16 mar. 1895): calle de la Paz, 9, 4º, 2ª, Gracia 

Lluís Mas Gassió, que dos anys després fou afusellat a Montjuïc després de ser processat per la bomba del carrer Canvis Nous, formà part de la redacció. De periodicitat irregular, els articles anaven sense signar, però hi van col•laborar José López Montenegro i Enric Pujol, entre d'altres. Tractà temes diversos, com ara textos teòrics i literaris, notícies locals i exteriors, antimilitarisme, maltusianisme, etc. En sortiren 4 números, l'últim el 5 de maig de 1895. Lluís Mas anuncià en la premsa llibertària la suspensió de la publicació del periòdic per mor d'una demanda imposada per les autoritats.

El que havia estat el periòdic anarquista més important de la seva època (1887-1893), defensor de l'anarcocol·lectivisme, editat a Barcelona i en què van escriure grans firmes com Anselmo Lorezo, Antoni Pellicer, Fedrico Urals, Ricardo Mella, Tarrida del Mármol , etc., va recuperar la seva capçalera posteriorment (1901) a Gràcia de la mà de Leopoldo Bonafulla i Teresa Claramunt, des de postures antiadjetivistas, intentant superar la confrontació entre anarcocol·lectivistas i anarcocomunistes.

------------------------ooooOOOOoooo------------------------

Una anàlisi de la premsa anarquista publicada a Gràcia a finals del s. XIX ens confirma la importància i el pes que va tenir. Es va convertir la Vila, llavors independent, en un autèntic centre internacional de l'anarcocomunisme, seguidors de Kropotkine. Aquí passar una temporada Malatesta, i en l'Ateneu Obrer del carrer Argüelles (Terol), conegut llavors com el "casino anarquista" va alimentar les polèmiques, ja no només amb el minoritari sector anarcocol·lectivista, sinó amb els informalistes com Schicchi. Gràcia va ser  un lloc d'acollida gràcies al grup format per Martí Borràs, Francisca Saperas, Emili Hugas, Sebastià Suñé, etc., conegut com el "nucli de Gràcia". Va ser sobre aquest grup de propaganda que l'Estat va centrar aquella gran ràtzia repressiva que van representar els Processos de Montjuïc, amb les seves execucions, tortures, presó i desterrament.

                                                                                                     Javier Bou              

La Revolució de 1868 i la Revolta de les Quintes (1870)

 La també coneguda com "La Gloriosa", és l'inici de l'anomenat “Sexenni Democràtic o Revolucionari”, que va des del destronament de la reina Isabel II a la fi de setembre de 1868 fins al cop d'estat dirigit pel general Pavía el 3 de gener de 1874 en el qual es restaura novament la monarquia borbònica en la persona d'Alfonso XII.

 Les causes principals són degudes *fonamentalment a una sèrie de crisis prèvies:

- Financera: en 1866 les pèrdues sofertes per les companyies ferroviàries, que van arrossegar amb elles a bancs i societats de crèdit.

- Econòmica: conseqüència de l'anterior, amb un fort creixement de l'atur en reduir-se les inversions en les obres públiques i la construcció.

- Social: deguda a les males collites dels anys 1867 i 1868, es van encarir els productes bàsics com el pa, donant lloc a diversos motins en diferents ciutats

- Política: primera gran revolta estudiantil reprimida per la Guàrdia Civil i revolta fracassada de la caserna de Sant Gil a Madrid per enderrocar la monarquia amb l'afusellament de 66 suboficals.

En 1866 es produeix el pacte d’Ostende (Bèlgica) entre els partits progressista i demòcrata per enderrocar la monarquia, formar un govern provisional i elecció d'unes corts constituents per primera vegada per sufragi universal (homes majors de 25 anys)

 Al setembre de 1868, els generals Topete, Prim i Serrano enderroquen a la reina, després de la batalla d’Alcolea (Còrdova) on les tropes realistes són derrotades per les tropes insurrectes més una multitudinària milícia popular.

 A partir d'aquí es constitueixen en tota Espanya Juntes Revolucionàries que representen els anhels populars per millorar la situació de la població, reivindicant la separació de poders, el matrimoni civil, les llibertats de reunió, associació, impremta i de cultes, el sufragi universal, l'abolició de les odiades quintes (per cada 5 joves i per sorteig, un havia d'anar a la guerra, però qui tingués diners podia pagar per no assistir) i de l'impost dels consums (al pa, oli, sal, etc.).

 En aquest curt període de temps se succeeixen multitud d'esdeveniments de gran transcendència social:

- El primer congrés obrer de l'estat espanyol adherit a l’AIT (Associació Internacional de Treballadors) celebrat a Barcelona, en el qual s'adopten les tesis federalistes defensades per Bakunin i que va passar a denominar-se FRE (Federació Regional Espanyola), a on el que avui es coneix com a nació espanyola, per als internacionals de l'època era una regió i les actuals autonomies, eren comarques (de Catalunya, Andalusia, Aragó, Llevant, etc.)

- L'expansió i la posterior il•legalització de la Internacional en les corts, després de la insurrecció de la Comuna de París

- Les revoltes contra les quintes i els consums

- La Primera República i el Cantonalisme

 Grans esperances i il·lusions es van despertar entre la població que, com sol ser habitual quan s'espera alguna cosa del poder, van ser fortament reprimides, fins a restaurar novament el vell ordre representat per la monarquia borbònica.

 Després de l’abdicació obligada d’Isabel II i la promulgació de les Corts Constituents el 1869, el govern provisional, amb mires a aconseguir la neutralització de les Juntes Revolucionàries, havia acceptat alguna de les seves reivindicacions com per exemple la supressió dels consums i les Quintes. De fet, les abolicions de les Quintes figurava en el programa progressista de Prim.

 Així, un dels primers actes de la Junta Revolucionària de Barcelona va ser la supressió de les Quintes. Però, una vegada al govern, Prim va oblidar-se de la seva paraula. Militar com era, el març de 1869 va decretar una lleva de 25.000 homes amb la intenció d’incrementar la guerra contra els sublevats a Cuba i els insurrectes de Puerto Rico. Paral·lelament el govern tornà a gravar els consums sobre productes bàsics com la sal i el tabac. El descontent popular es va estendre fins al punt que els polítics republicans es van veure obligats a incitar insurreccions contra el govern. Així mateix va ser una reivindicació assumida pel naixent moviment obrer internacionalista que denunciaven les lleves de les Quintes com el que eren: un impost de sang per als pobres i un impost de diners pels rics.

 A principis de 1870 es crea la Lliga contra les Quintes i el Centre Federal de Societats Obreres convoca a Barcelona manifestacions. A Madrid, Prim és apedregat mentre passeja a cavall amb el seu fill de 8 anys. Res no va servir contra la decisió de Prim, que el 30 de març de 1870 decreta una segona lleva de 40.000 homes. A principis d’abril, quan s’intenta portar a terme les Quintes, esclaten els motins a Vic, Sant Feliu de Llobregat, Sabadell, Sant Celoni, Martorell… essent a les viles del Pla de Barcelona a on la revolta cobra més intensitat. Els motins comencen amb l’assalt de l’Ajuntament de Sans el 4 d’abril per unes 2.000 persones, la majoria dones treballadores. Es cremen els bombos i les llistes destinats al sorteig de quintos; en els incidents mor a trets el segon alcalde i és ferit l’alcalde.

 Les dones toquen a sometent des del campanar de l’església de Santa Maria, s’estenen les revoltes, els revoltats aixequen barricades i els militars comencen els bombardeigs del poble des de la muntanya de Montjuïc. Des de Barcelona, el capità general Eugenio Gaminde declara l’estat de guerra a tota la província. La revolta s’estén ràpidament als pobles de Sant Andreu i Sant Martí de Provençals a on també s’ocupen els ajuntaments i es cremen les llistes i els bombos dels sorteigs. Però va ser a la Vila de Gràcia a on la revolta contra les Quintes va tenir major intensitat. El 4 d’abril de 1870, és el dia en el que està previst el sorteig dels quintos, la Marieta, nom amb el que s’havia batejat la campana de la Torre del Rellotge de Gràcia, comença a tocar a sometent. Unes 300 dones assalten i saquegen l’Ajuntament (Casas Consistoriales) i organitzen una gran foguera al mig de la Plaça de la Vila a on cremen bombos i llistes de sorteig, però també els mobles de les Cases Consistorials i el registre de propietats.

 L’ex-alcalde de la Vila, el republicà federal Francesc Derch, convoca i comanda un grup d’unes seixanta persones que es troben a la Plaça del Sol, al peu de l’Arbre de la Llibertat. Allà el grup s’organitza i formen les primeres barricades amb plataners tallats i les llambordes de l’empedrat que aixequen. Aviat vindran reforços de les viles de Sant Andreu i de Sant Martí de Provençals. A l’actual carrer del Canó i havia una societat carbonària, d’internacionalistes, que tenien un canó amagat. El van treure per disparar contra l’exèrcit i defensar una barricada. Ho van pagar car, doncs quan l’exèrcit va per fi entrar a Gràcia els van afusellar a quasi tots al peu de l’Arbre de la Llibertat.

 A Gràcia l’exèrcit es va reforçar fins a comptar amb 5.000 soldats, 20 canons de calibre gran i 40 de campanya, per enfrontar-se a uns 200 rebels. Des del desert de l’Eixample bombardejaven Gràcia de manera continuada i a diari per tal de fer acallar la campana, però mai no ho van aconseguir. El mateix dia 4 es van disparar unes 800 bombes contra Gràcia, i només el dimarts dia 5 es van disparar més de 1.000 bombes. Tot i que el capità general Gaminde dirigí personalment les operacions de l’exèrcit, no va ser fins el matí del dia 9 d’abril que va aconseguir entrar en Gràcia que va ser ocupada militarment de manera brutal. Van saquejar cases i locals, van haver-hi més de 200 detencions de presumptes insurrectes i van ser assassinades més de 30 persones, 19 d’elles enterrades a una fossa comuna al cementiri de Poblenou.

 Per uns dies, però, la Vila de Gràcia va restar en mans dels seus vilatans, i el canó i la campana han restat símbols de l’energia i resolució d’aquest poble. A partir d’aquests fets es començarà a publicar La Campana de Gràcia, revista maçona, liberal, satírica i anticlerical que va tenir continuïtat fins el 1934. 

                                                                            Fernando Cardoso

Bullangues, Revoltes i Vapors

 

 El que després va ser el potent "moviment obrer" va anar creixent paral·lelament a la formació i transformació del sistema capitalista, sobretot amb l'anomenada "Revolució Industrial". També ho va fer des de la diversitat i diferències dels mateixos treballadors, segons condició, sexe, edat i grau de misèria. Abans de l'arribada del vapor i de la implantació de la fàbrica com a centre tancat d'explotació, subjecta a rigorosos horaris i recta disciplina, en el que podríem anomenar una etapa preindustrial, a Gràcia, els manufacturers treballaven en petits telers manuals i cobraven a preu fet segons la peça per als grans Patrons, ho feien a casa o en petits tallers on els teixidors empraven a uns pocs treballadors, és a dir, ja es partia moltes vegades d'una clara jerarquia dins el món del treball “domèstic” que originaria una certa casta després, quan la implantació del vapor. També són aquests els primers que s'associen i es mobilitzen per defensar "els seus interessos", de fet ja en 1827 s'organitza una protesta per l'augment de la llargada de les peces tèxtils i el 1840 es constitueix la primera societat obrera a Catalunya, L’Associació de Teixidors de Barcelona, molts dels socis de la qual eren graciencs. 

 Però hi ha un fet que marca el que es considera l'autèntic naixement del moviment obrer, el de la protesta radical del moviment ludita, el de la destrucció de les noves màquines i de la resistència a la gran fàbrica, una reacció a la qual se suma la part més pobre de la població, l'anomenada patuleia, el populatxo. La màquina supleix la feina de varis treballadors i és vista com un enemic que els enfonsa més en la misèria, és el "Monstre de ferro", el "Tirà Vapor".

 En 1831 es constitueix a Barcelona la societat "Bonaplata, Rull, Vilaregut i Companyia" el que donarà origen a la primera fàbrica de l'Estat que utilitzava el vapor, el conegut com a "Vapor Bonaplata", situada al carrer Tallers, que no iniciarà la seva activitat fins el 1833. La pesada maquinària era de ferro colat per la qual cosa també es va proposar crear una fosa per a la creació i reparació de peces.

 Un dels socis, Joan Vilaregut ja havia tingut una aventura empresarial al costat de Bonaplata a la seva fàbrica tèxtil de Sallent i paral·lelament a la seva nova societat al costat de Rull, era propietari d'una fàbrica de blanqueig a vapor a Gràcia, al Torrent de l 'Olla a l'alçada del que després va ser carrer Perill, el conegut popularment com "Vapor Vell". Segons les seves paraules era " el primer blanqueo montado a la moderna, con màquina de vapor". Joan Vilaregut també tenia diversos negocis immobiliaris i societats a Madrid, ja que a la capital era més fàcil obtenir el proteccionisme necessari perquè els seus productes tinguessin el mercat interior davant la competència anglesa. Vilaregut tenia la concessió de la plaça de braus "El Toril" de la Barceloneta, i va ser precisament aquí on a partir d'un fet casual, la pobresa de l'espectacle i mansuetud dels toros, va esclatar el que es va denominar la primera "Bullanga".

El dia de Sant Jaume - de l'any trenta-cinc
hi va haver gran broma - dintre del toril;
van sortir set toros - tots van ser dolents
això va ser la causa - de cremar els convents

 Si la historiografia clàssica les ha presentat durant molt de temps simplement com a revoltes instigades pels liberals en la seva pugna pel poder central, avui es veu clar que són l'expressió de les tensions socials provocades per les noves relacions socials capitalistes. La tarda del dia 25 de juliol de 1835, el públic destrossa la plaça de bous del Sr. Vilaragut i dirigint-se cap a la muralla que llavors envoltava Barcelona entren pel portal del Mar, sense oposició dels sentinelles que intimidats els deixen passar, i es cremen sis convents. Pocs dies després, la nit del 5 d'agost la patuleia es dirigeix cap al monstre del Vapor Bonaplata, allà els vigilants comencen a disparar i la gran fabrica Bonaplata, Rull, Vilaregut i Cia, és completament arrasada per les flames. Aquesta mateixa nit el "Vapor Vell" del Torrent de l'Olla de Gràcia és també incendiat i quedarà destruït en les seves tres quartes parts, també ho són les casetes de burots i de recaptació fiscal.

 Vilaregut reconstrueix després la seva fàbrica i en el 1837 és la ven al seu germà Pelegrino Vilaregut, en una maniobra especulativa poc clara, per tornar-li a comprar l'any següent.Joan Vilaregut mor el 1854, l'any en què dirigint de nou el seu germà el "Vapor Vell", el jove teixidor Roca i Galés, el futur cooperativista, col·laboracionista i polític professional salva d'una nova crema i fins i tot la vida al seu amo, en interposar-se davant d'un grup d'obrers en el conflicte de les “selfactines”.

 En 1839, un altre industrial, Francesc Puigmartí, comença a edificar a Gràcia el que seria el vapor més gran dedicat a la indústria tèxtil de la vila, l'anomenat el "Vapor Nou" per diferenciar-lo de l’altre, a la zona de Travessera de Gràcia, entre els carrers de Torrent de l'Olla i Torrent d'en Vidalet. 

 Va ser inaugurat en 1841, donant feina a 500 treballadors i 800 en les temporades de més treball. No va estar exempt de conflictes laborals doncs el mateix any 41 es va intentar cremar i en 1855, any de la primera vaga general, en Puigmartí i les autoritats de Gràcia denuncien un complot per assassinar-lo i uns quants obrers són detinguts. Es van jutjar a cinc treballadors, però no es va poder provar res i les penes van ser lleus. L’any 1861 la fàbrica va ser visitada per la reina Isabel II durant la seva estada a Barcelona i seguí funcionant fins que en 1876 queda totalment destruïda pel foc. Els terrenys de l'antiga fàbrica són ara ocupats per pisos i el gran mercat de l'Abaceria Central, i encara es pot contemplar la xemeneia del vapor a l'actual plaça del Poble Romaní.

Javier Bou

-----------------------------------------------------------------------------------------------

Solà i Montserrat, Roser. Joan Vilaregut i Albafull, industrial i progressista, Barcelona 1800-1854. Barcelona : Publicacions de l'Abadia de Montserrat. 2001

Raveaux, Olivier.Los fabricantes de algodón de Barcelona (1833-1844).Estrategias empresariales en la modernización de un distrito industrial. Revista de Historia Industrial. Barcelona, núm. 28 (2005) , p.157-184

http://www.negreverd.blogspot.com.es/2014/06/gracia-luddita-destructors-de-maquines.html

La Gràcia obrera del segle XIX

 Vista de Barcelona des de la Muntanya Pelada amb Gràcia en primer terme on s'observen a la dreta les dues grans fàbriques tèxtils, el Vapor Nou i el Vapor Vell. Gravat del 1842 d'Antoni Roca.

 Gràcia és avui dia un barri de classe mitjana, la seva renda familiar supera lleugerament la mitjana de la ciutat de Barcelona. No sempre ha estat així, ni molt menys, molt especialment durant el segle XIX. Segona ciutat de Catalunya i novena d'Espanya amb prop de 50.000 habitants, Gràcia era abans de la seva annexió a la ciutat en 1897 un gran suburbi treballador de Barcelona. Com es deia en una guia, la Vila era un petit món on els seus habitants pertanyien “en la seva immensa majoria (…) á l'honrada massa obrera”, un lloc sense “sumptuosos edificis ni grans monuments arquitectònics”, un autèntic “temple del treball” (Travaglia, 1894 en Fabre, Hortes, 1997, 53).

 El tèxtil era sens dubte el sector industrial dominant, amb més de 5.000 actius empleats en 1900. A gran distància se situaven la construcció amb uns 900, la confecció amb poc més de 700 i la metal•lúrgia amb uns 500. En el seu conjunt, la població censada empleada en els diferents rams industrials quadruplicava la població dedicada a les activitats no manuals: comerç, professions liberals, empleats i funcionaris, religiosos, i el destacat nombre de persones dedicades al servei domèstic d'aquests grups, unes 1.700, gairebé totes elles dones (AECB, 1902, 152-161). Sense parar l'atenció en aquesta composició majoritàriament proletària i industrial, tan diferent a l'actual, és difícil entendre la rellevància del obrerisme, del republicanisme i de l'anarquisme en l'últim terç del segle XIX.

 Barri perifèric de grans atractius per a les activitats industrials, Gràcia era a les portes de la mecanització de la indústria amb el vapor un barri d'artesans, manufacturers i treballadors a domicili com els teixidors a mà. La instal·lació del Vapor Vilaregut (o Vapor Vell) al final del Torrent de l’Olla abans de 1835 i del Vapor Puigmartí (Vapor Nou) dos anys més tard i no gaire lluny, en la Travessera de Gràcia, va reforçar considerablement aquesta primera vocació obrera i industrial. Dedicades les dues a la filatura de cotó, pertanyien en 1841 al grup de fàbriques barcelonines de vapor amb major potència instal·lada. (Maluquer, 1995, 199). Un conegut daguerreotip de l'any següent les mostra amb les seves xemeneies com a grans naus surant en un mar de camps de cultiu i petites casetes. El Vapor Nou va arribar al seu moment d'auge a emprar 800 obrers i obreres, en l'actual Mercat de l'Abaceria es troba al solar que va deixar lliure la fàbrica al final del s. XIX (Chifoni, 1997, 35-38). Al voltant d'aquestes dues grans fàbriques es van construir nombroses casetes obreres i artesanes unifamiliars en filera, algunes encara en peus, com les del carrer Igualada (1-3, 13-15, 29-35), les del carrer Llibertat (36-46) i les del carrer Fraternitat (22-30). Malgrat tot, no serà el cotó sinó la seda el ram tèxtil gracienc de major pes relatiu en el conjunt de l'aglomeració barcelonina. També en la Travessera de Gràcia, s'instal•larà Ca Vilumara, la sederia de Josep Roig en la cantonada del carrer Escorial amb Reig i Bonet i, en finalitzar el segle, la fàbrica de Pujol i Casacuberta, la Sedeta, una de les més grans fàbriques del ram. El pes del conjunt de fàbriques tèxtils de Gràcia que en 1861 representaven només un 4,1% del total de la contribució industrial del Pla -molt clarament per darrere de municipis com Barcelona (46,9%), Sants (28%) i Sant Martí de Provençals (16,8%)- havia ascendit en 1904 al 9,5%, avançant a Sants (Nadal, Tafunell, 1992, 281-287). Si el cotó representaven només l'11,3% de la contribució industrial del Pla, la seda havia ascendit des del 42% fins a un 62%. El segon sector industrial destacable era el dels productes ceràmics. Els forns d'obra més importants, els de Jaume i Pau Dura, el de Dalla, o els de Miquel Llop, Jaume Xero i Mariné, es van situar tots ells en el Camp d’en Grassot, col·locant a Gràcia en 1904 com a segon focus dins de la indústria ceràmica (15,1% del total).

 La successiva instal•lació d'indústries va fer del sector oriental del municipi, especialment de l'espai comprès entre el Torrent de l’Olla, la Travessera i el carrer Còrsega, un autèntic submón obrer replet de fàbriques i tallers que ocupaven illes senceres, envoltades de cases de treballadors.

 Com mostra l'anàlisi del cens de 1900 (veure figura adjunta), en dos dels seus barris censals, la proporció d'actius empleats com a treballadors dels diferents rams industrials superava a la dels comerciants, les professions liberals i el personal al seu servei en una proporció de més “deu a un”. Aquests barris censals figuraven entre els més obrers de la ciutat, només per darrere d'alguns pertanyents a l'extens municipi obrer de Sant Martí (Guàrdia, Monclús, Oyón, 1994). Proporcions una mica inferiors, entre “deu a un” i “quatre a un”, trobem als barris adjacents que envoltaven també indústries properes. La zonificació social anava prenent ja un caràcter més burgès en desplaçar-se cap a la Salut, al nord, i cap a Sant Gervasi a l'oest. La proporció de treballadors sobre burgesos i personal al seu servei se situava allí entre “un a quatre” i “un a deu”. Una vegada traspassat el gran eix del  Carrer Gran, la proporció pujava encara més fins a arribar a una primacia dels burgesos i del personal al seu servei sobre els obrers. El caràcter cada vegada més burgès de la part oest del municipi (i el cada vegada més barrejat socialment de la zona obrera sud-oriental) no farà sinó accentuar-se progressivament al llarg del segle XX fins a constituir la barriada dominantment petitburgesa que coneixem avui dia (Oyón, Gríful, Maldonado, 2001).
                                                                                                                                José Luis Oyón