miércoles, 19 de octubre de 2016


 L'anarquista Teresa Claramunt va néixer el 1862 a Sabadell, de família obrera va començar a treballar joveneta al tèxtil. Va participar en la "vaga de les set setmanes", cosa que va marcar l'inici de la que seria la seva trajectòria vital i d'activista sindical. Donada la seva circumstància de dona i obrera, no només pren consciència molt aviat de la seva condició, sinó que dedica els seus primers anys a fomentar l'associacionisme obrer i, en particular, a la creació d'associacions de dones obreres, a on la dona pogués operar sense la tutela de l'home, com l'"Agrupación de Trabajadoras"(1891), feminista, obrera i anarquista. En aquest mateix any havia fundat al costat de Amalia Domingo i Ángeles López de Ayala, la "Sociedad Autònoma de Mujeres", el que és considerada la primera associació feminista explícita de la península, encara que alguns diuen que ja en el 1889 tenia activitat.
 És en aquesta època quan Teresa ve a viure a Gràcia amb les interrupcions que significar la presó i l'exili, i es coneix que va tenir domicili al carrer Bonavista, al carrer Argüelles, número 11 (avui Terol), i a Mariana Pineda, 5. És aquí on desenvolupa una prolífica activitat editorial editant el que va ser la segona i tercera etapa del setmanari "El Productor".
 Activista i propagandista incansable, posseïa una intel·ligència i una valentia extraordinàries. Va ser detinguda en incomptables ocasions, i en el muntatge policial de la bomba de Canvis Nous, el famós Procés de Montjuïc (1896), va ser empresonada i salvatgement torturada, el que li va deixar seqüeles per a tota la vida.
 El 1902 va ésser la principal oradora, junt amb Marià Castellote, a l'acte on es va decidir la vaga general. Detinguda després de la Setmana Tràgica, va ser deportada a Saragossa on va promoure la vaga general de 1911 i posteriorment sotmesa a judici militar. Però tot i haver estat reconeguda en el seu moment pels seus companys com a "figura senyera de l'anarquisme ibèric i internacional", ni tan sols és citada en moltes de les memòries d'aquells, i la seva activitat ha estat mot de temps a l'ombra, pot ser pel mateix fet de ser dona.

“La principal causa del atraso de la mujer está en el absurdo principio de la superioridad que el
hombre se atribuye. Sobre esta base falsa  se constituye la sociedad actual; y por tanto, los resultados forzosamente tenían que ser contrarios a todo bien común.
Extendiéndose hasta caer en el vergonzoso extremo de dividirse los hombres en clases y subclases éstas hasta el infinito, por la separación que crea el torpe afán de excederse cada uno con los demás. Una vez cultivados por los hombres los antagonismos de sexo, los frentes habían de envenenar su espíritu, haciéndolos despóticos y tiranos con sus semejantes. Empezaron siéndolo con las mujeres por ser más fácil, pero luego el afán de dominar les ha hecho feroces.
La mujer es y ha sido para el hombre un ser incapacitado para todo y, salvo muy honrosas excepciones, nadie durante tantos siglos la ha defendido de esa usurpación de facultades. Se la ha considerado como el eterno niño.
Provisto el hombre de falaces recursos, han continuado viendo a la mujer un ser inferior, y entronizado en su orgullo la ha llamado y le ha dicho: “Yo soy tu amo y señor; tú no puedes intervenir en los asuntos públicos, porque no posees el talento necesario; tú no puedes legislar, ni siquiera disponer de tus bienes, porque te hemos reconocido incapacitada. Tú, hija o esposa, has de ostentar mi nombre, igual que ostenta el perro en el collar o el caballo en la manta que le cubre el lomo; así como estos animales si pudiesen hablar, dirían “yo soy de fulano”, así también debes decir tú “yo soy fulana de fulano”; y tus hijos llevarán mi nombre, me pertenecerán. Eres mía en el sufrimiento, eres mi esclava”. Soltera lo eres de tu padre, casada pasas a serlo del marido y ambos te hacemos depositaria de nuestra honra que conservaras como conserva la gaveta el dinero que en ella depositamos. Tanto el marido como el padre tendremos derecho a matarte si con tus actos manchares nuestro nombre; y si el nombre te lo entregamos deshonrado tú debes ocultarlo, aceptándolo con sumisión y respeto. No tienes derecho a quejarte y menos a castigarnos como te castigamos nosotros,  porque nosotros tenemos la libertad de que tú careces y nos es permitido sin desdoro lo que en tí merecería todos los reproches y los castigos más crueles.”
Teresa Claramunt: LA MUJER. Consideraciones sobre su estado ante las prerrogativas del obrero.
Francisca Saperas,  Maria Borràs (a coll Antonia Fontanillas), José Fontanillas y Teresa Claramunt a la dreta. 

domingo, 24 de abril de 2016

La premsa anarquista a Gràcia a finals del segle XIX

LA REVISTA SOCIAL Sub.: “Organo de la unión de los obreros manufactureros de España”. Va ser l'òrgan oficiós de la Federació Regional Espanyola de l'Associació Internacional de Treballadors (1870-1881). Va aparèixer en 1872, durant el regnat d'Amadeu I, com a òrgan periodístic de la Unió Manufacturera i els seus primers números es van imprimir a Manresa i el 1873 es va traslladar a Gràcia fins a l’agost del 74, en què passaria a Barcelona. Després del cop d'Estat del General Pavía va prendre un to més moderat després d'haver estat prohibida durant uns mesos.

LA JUSTICIA HUMANA Sub.: “Quincenal comunista anárquico” Loc.: Barcelona-Gràcia. De tiratge irregular publicat entre el 18 d’abril i el 25 de novembre de 1886. Es considerat el primer òrgan anarco--comunista d’Espanya. L’adreça per a enviar-hi correspondència era Vista Alegre núm 13, 1er, Gràcia (actualment Argentona). A aquesta adreça es va a traslladar el comitè de redacció a partir del núm 8. El gerent era Francisco Pagés, Jaume Clará apareix com a responsable, però els seus fundadors i redactors principals eren sense cap dubte Emili Hugas i Martí Borràs Jover.  

TIERRA Y LIBERTAD Sub.: Quincenario anarquico-comunista Loc.: Gracia (Barcelona) Dur,; A.I,n.1(2 jun. 1888)/A.II,n.23(6 jul. 1889) Fre.: Quincenal. Hi ha un suplement al n.13 de data 11 nov. 1888 dedicat als màrtirs de Chicago, en paper de color morat. Els seus fundadors van ser Martí Borràs Jover i Emili Hugas que van llançar aquesta publicació tan bon punt la “Justicia Humana” havia estat prohibida. Canvià sovint d’adreça de correus. Va polemitzar constantment amb El Productor, òrgan anarcocol·lectivista, i se la pot considerar com la publicació que va introduir definitivament l’anarco-comunisme a Espanya a través de la Vila de Gràcia.

EL REVOLUCIONARIO Sub.: “Quincenario anarquista-comunista, acérrimo partidario de la transformación social”. “Porque solo de ella puede emanar la redención humana”  Loc.: Gracia (Barcelona).Red. y corresp. a Sebastián Suñé, Mariana de Pineda, 8, 2º, 1ª. Surt el 10 de Setembre 1891, i només es coneix un altre número d'Octubre. Publicació amb bastants faltes d'ortografia pel que se suposa que estava escrit principalment per persones sense molt coneixement del castellà. Al costat d'articles de gran profunditat altres d'ingenu optimisme.  

EL PORVENIR ANARQUISTA Sub.: “Órgano Comunista-Anárquico” Loc.: Gracia (Barcelona). Adm.: calle de Córcega, 280, 3º Dir.: Paolo Schichi. El primer número surt 15 novembre 1891, amb una freqüència irregular.
Aquesta publicació nasqué de la unió del Grup Anarquista «Los Desheredados» de Gràcia (Sebastián Suñé, Emili Hugas, etc.), d'un de francès (Paul Bernard, Tomás Ascheri, etc.), que volia que la publicació es digués El Bandit, i d'un d'italià (Paolo Schicchi, L. Ettore Bernardini, etc.). Era continuació de la publicació El Revolucionario, que havia estat prohibida. Era de tendència anarcocomunista individualista i atacava l’anarcocol•lectivisme.Redactat en castellà, francès i italià. Després de l’esclat del petard de la Plaça Reial el comitè de redacció complet va ser empresonat al castell de Montjuïch i torturat brutalment, encara que no es va poder demostrar la seva participació en aquest succés. La companya de Bernard, que era gracienca, va ser violada al castell de Montjuïch i va morir producte de les tortures. Anys després Schicchi va posar una bomba enfront del consulat espanyol a Nàpols com a venjança per aquest crimen policial.

LA NUEVA IDEA Sub.: "Saldrá cuando pueda" “Cada cual según sus fuerzas” Loc.: Gracia (Barcelona).  Adm.: calle de Méndez Núñez, 9, 2º, 2ª. A partir del n.2(16 mar. 1895): calle de la Paz, 9, 4º, 2ª, Gracia 
Lluís Mas Gassió, que dos anys després fou afusellat a Montjuïc després de ser processat per la bomba del carrer Canvis Nous, formà part de la redacció. De periodicitat irregular, els articles anaven sense signar, però hi van col•laborar José López Montenegro i Enric Pujol, entre d'altres. Tractà temes diversos, com ara textos teòrics i literaris, notícies locals i exteriors, antimilitarisme, maltusianisme, etc. En sortiren 4 números, l'últim el 5 de maig de 1895. Lluís Mas anuncià en la premsa llibertària la suspensió de la publicació del periòdic per mor d'una demanda imposada per les autoritats.

El que havia estat el periòdic anarquista més important de la seva època (1887-1893), defensor de l'anarcocol·lectivisme, editat a Barcelona i en què van escriure grans firmes com Anselmo Lorezo, Antoni Pellicer, Fedrico Urals, Ricardo Mella, Tarrida del Mármol , etc., va recuperar la seva capçalera posteriorment (1901) a Gràcia de la mà de Leopoldo Bonafulla i Teresa Claramunt, des de postures antiadjetivistas, intentant superar la confrontació entre anarcocol·lectivistas i anarcocomunistes.

------------------------ooooOOOOoooo------------------------

Una anàlisi de la premsa anarquista publicada a Gràcia a finals del s. XIX ens confirma la importància i el pes que va tenir. Es va convertir la Vila, llavors independent, en un autèntic centre internacional de l'anarcocomunisme, seguidors de Kropotkine. Aquí passar una temporada Malatesta, i en l'Ateneu Obrer del carrer Argüelles (Terol), conegut llavors com el "casino anarquista" va alimentar les polèmiques, ja no només amb el minoritari sector anarcocol·lectivista, sinó amb els informalistes com Schicchi. Gràcia va ser  un lloc d'acollida gràcies al grup format per Martí Borràs, Francisca Saperas, Emili Hugas, Sebastià Suñé, etc., conegut com el "nucli de Gràcia". Va ser sobre aquest grup de propaganda que l'Estat va centrar aquella gran ràtzia repressiva que van representar els Processos de Montjuïc, amb les seves execucions, tortures, presó i desterrament.

                                                                                                     Javier Bou              

lunes, 1 de febrero de 2016

La Revolució de 1868 i la Revolta de les Quintes (1870)

 La també coneguda com "La Gloriosa", és l'inici de l'anomenat “Sexenni Democràtic o Revolucionari”, que va des del destronament de la reina Isabel II a la fi de setembre de 1868 fins al cop d'estat dirigit pel general Pavía el 3 de gener de 1874 en el qual es restaura novament la monarquia borbònica en la persona d'Alfonso XII.
 Les causes principals són degudes *fonamentalment a una sèrie de crisis prèvies:
- Financera: en 1866 les pèrdues sofertes per les companyies ferroviàries, que van arrossegar amb elles a bancs i societats de crèdit.
- Econòmica: conseqüència de l'anterior, amb un fort creixement de l'atur en reduir-se les inversions en les obres públiques i la construcció.
- Social: deguda a les males collites dels anys 1867 i 1868, es van encarir els productes bàsics com el pa, donant lloc a diversos motins en diferents ciutats
- Política: primera gran revolta estudiantil reprimida per la Guàrdia Civil i revolta fracassada de la caserna de Sant Gil a Madrid per enderrocar la monarquia amb l'afusellament de 66 suboficals.
En 1866 es produeix el pacte d’Ostende (Bèlgica) entre els partits progressista i demòcrata per enderrocar la monarquia, formar un govern provisional i elecció d'unes corts constituents per primera vegada per sufragi universal (homes majors de 25 anys)
 Al setembre de 1868, els generals Topete, Prim i Serrano enderroquen a la reina, després de la batalla d’Alcolea (Còrdova) on les tropes realistes són derrotades per les tropes insurrectes més una multitudinària milícia popular.
 A partir d'aquí es constitueixen en tota Espanya Juntes Revolucionàries que representen els anhels populars per millorar la situació de la població, reivindicant la separació de poders, el matrimoni civil, les llibertats de reunió, associació, impremta i de cultes, el sufragi universal, l'abolició de les odiades quintes (per cada 5 joves i per sorteig, un havia d'anar a la guerra, però qui tingués diners podia pagar per no assistir) i de l'impost dels consums (al pa, oli, sal, etc.).
 En aquest curt període de temps se succeeixen multitud d'esdeveniments de gran transcendència social:
- El primer congrés obrer de l'estat espanyol adherit a l’AIT (Associació Internacional de Treballadors) celebrat a Barcelona, en el qual s'adopten les tesis federalistes defensades per Bakunin i que va passar a denominar-se FRE (Federació Regional Espanyola), a on el que avui es coneix com a nació espanyola, per als internacionals de l'època era una regió i les actuals autonomies, eren comarques (de Catalunya, Andalusia, Aragó, Llevant, etc.)
- L'expansió i la posterior il•legalització de la Internacional en les corts, després de la insurrecció de la Comuna de París
- Les revoltes contra les quintes i els consums
- La Primera República i el Cantonalisme
 Grans esperances i il·lusions es van despertar entre la població que, com sol ser habitual quan s'espera alguna cosa del poder, van ser fortament reprimides, fins a restaurar novament el vell ordre representat per la monarquia borbònica.
 Després de l’abdicació obligada d’Isabel II i la promulgació de les Corts Constituents el 1869, el govern provisional, amb mires a aconseguir la neutralització de les Juntes Revolucionàries, havia acceptat alguna de les seves reivindicacions com per exemple la supressió dels consums i les Quintes. De fet, les abolicions de les Quintes figurava en el programa progressista de Prim.
 Així, un dels primers actes de la Junta Revolucionària de Barcelona va ser la supressió de les Quintes. Però, una vegada al govern, Prim va oblidar-se de la seva paraula. Militar com era, el març de 1869 va decretar una lleva de 25.000 homes amb la intenció d’incrementar la guerra contra els sublevats a Cuba i els insurrectes de Puerto Rico. Paral·lelament el govern tornà a gravar els consums sobre productes bàsics com la sal i el tabac. El descontent popular es va estendre fins al punt que els polítics republicans es van veure obligats a incitar insurreccions contra el govern. Així mateix va ser una reivindicació assumida pel naixent moviment obrer internacionalista que denunciaven les lleves de les Quintes com el que eren: un impost de sang per als pobres i un impost de diners pels rics.
 A principis de 1870 es crea la Lliga contra les Quintes i el Centre Federal de Societats Obreres convoca a Barcelona manifestacions. A Madrid, Prim és apedregat mentre passeja a cavall amb el seu fill de 8 anys. Res no va servir contra la decisió de Prim, que el 30 de març de 1870 decreta una segona lleva de 40.000 homes. A principis d’abril, quan s’intenta portar a terme les Quintes, esclaten els motins a Vic, Sant Feliu de Llobregat, Sabadell, Sant Celoni, Martorell… essent a les viles del Pla de Barcelona a on la revolta cobra més intensitat. Els motins comencen amb l’assalt de l’Ajuntament de Sans el 4 d’abril per unes 2.000 persones, la majoria dones treballadores. Es cremen els bombos i les llistes destinats al sorteig de quintos; en els incidents mor a trets el segon alcalde i és ferit l’alcalde.
 Les dones toquen a sometent des del campanar de l’església de Santa Maria, s’estenen les revoltes, els revoltats aixequen barricades i els militars comencen els bombardeigs del poble des de la muntanya de Montjuïc. Des de Barcelona, el capità general Eugenio Gaminde declara l’estat de guerra a tota la província. La revolta s’estén ràpidament als pobles de Sant Andreu i Sant Martí de Provençals a on també s’ocupen els ajuntaments i es cremen les llistes i els bombos dels sorteigs. Però va ser a la Vila de Gràcia a on la revolta contra les Quintes va tenir major intensitat. El 4 d’abril de 1870, és el dia en el que està previst el sorteig dels quintos, la Marieta, nom amb el que s’havia batejat la campana de la Torre del Rellotge de Gràcia, comença a tocar a sometent. Unes 300 dones assalten i saquegen l’Ajuntament (Casas Consistoriales) i organitzen una gran foguera al mig de la Plaça de la Vila a on cremen bombos i llistes de sorteig, però també els mobles de les Cases Consistorials i el registre de propietats.
 L’ex-alcalde de la Vila, el republicà federal Francesc Derch, convoca i comanda un grup d’unes seixanta persones que es troben a la Plaça del Sol, al peu de l’Arbre de la Llibertat. Allà el grup s’organitza i formen les primeres barricades amb plataners tallats i les llambordes de l’empedrat que aixequen. Aviat vindran reforços de les viles de Sant Andreu i de Sant Martí de Provençals. A l’actual carrer del Canó i havia una societat carbonària, d’internacionalistes, que tenien un canó amagat. El van treure per disparar contra l’exèrcit i defensar una barricada. Ho van pagar car, doncs quan l’exèrcit va per fi entrar a Gràcia els van afusellar a quasi tots al peu de l’Arbre de la Llibertat.
 A Gràcia l’exèrcit es va reforçar fins a comptar amb 5.000 soldats, 20 canons de calibre gran i 40 de campanya, per enfrontar-se a uns 200 rebels. Des del desert de l’Eixample bombardejaven Gràcia de manera continuada i a diari per tal de fer acallar la campana, però mai no ho van aconseguir. El mateix dia 4 es van disparar unes 800 bombes contra Gràcia, i només el dimarts dia 5 es van disparar més de 1.000 bombes. Tot i que el capità general Gaminde dirigí personalment les operacions de l’exèrcit, no va ser fins el matí del dia 9 d’abril que va aconseguir entrar en Gràcia que va ser ocupada militarment de manera brutal. Van saquejar cases i locals, van haver-hi més de 200 detencions de presumptes insurrectes i van ser assassinades més de 30 persones, 19 d’elles enterrades a una fossa comuna al cementiri de Poblenou.
 Per uns dies, però, la Vila de Gràcia va restar en mans dels seus vilatans, i el canó i la campana han restat símbols de l’energia i resolució d’aquest poble. A partir d’aquests fets es començarà a publicar La Campana de Gràcia, revista maçona, liberal, satírica i anticlerical que va tenir continuïtat fins el 1934. 
                                                                            Fernando Cardoso