La també coneguda com "La Gloriosa", és l'inici de l'anomenat “Sexenni Democràtic o Revolucionari”, que va des del destronament de la reina Isabel II a la fi de setembre de 1868 fins al cop d'estat dirigit pel general Pavía el 3 de gener de 1874 en el qual es restaura novament la monarquia borbònica en la persona d'Alfonso XII.
Les causes principals són degudes *fonamentalment a una sèrie de crisis prèvies:
- Financera: en 1866 les pèrdues sofertes per les companyies ferroviàries, que van arrossegar amb elles a bancs i societats de crèdit.
- Econòmica: conseqüència de l'anterior, amb un fort creixement de l'atur en reduir-se les inversions en les obres públiques i la construcció.
- Social: deguda a les males collites dels anys 1867 i 1868, es van encarir els productes bàsics com el pa, donant lloc a diversos motins en diferents ciutats
- Política: primera gran revolta estudiantil reprimida per la Guàrdia Civil i revolta fracassada de la caserna de Sant Gil a Madrid per enderrocar la monarquia amb l'afusellament de 66 suboficals.
En 1866 es produeix el pacte d’Ostende (Bèlgica) entre els partits progressista i demòcrata per enderrocar la monarquia, formar un govern provisional i elecció d'unes corts constituents per primera vegada per sufragi universal (homes majors de 25 anys)
Al setembre de 1868, els generals Topete, Prim i Serrano enderroquen a la reina, després de la batalla d’Alcolea (Còrdova) on les tropes realistes són derrotades per les tropes insurrectes més una multitudinària milícia popular.
A partir d'aquí es constitueixen en tota Espanya Juntes Revolucionàries que representen els anhels populars per millorar la situació de la població, reivindicant la separació de poders, el matrimoni civil, les llibertats de reunió, associació, impremta i de cultes, el sufragi universal, l'abolició de les odiades quintes (per cada 5 joves i per sorteig, un havia d'anar a la guerra, però qui tingués diners podia pagar per no assistir) i de l'impost dels consums (al pa, oli, sal, etc.).
En aquest curt període de temps se succeeixen multitud d'esdeveniments de gran transcendència social:
- El primer congrés obrer de l'estat espanyol adherit a l’AIT (Associació Internacional de Treballadors) celebrat a Barcelona, en el qual s'adopten les tesis federalistes defensades per Bakunin i que va passar a denominar-se FRE (Federació Regional Espanyola), a on el que avui es coneix com a nació espanyola, per als internacionals de l'època era una regió i les actuals autonomies, eren comarques (de Catalunya, Andalusia, Aragó, Llevant, etc.)
- L'expansió i la posterior il•legalització de la Internacional en les corts, després de la insurrecció de la Comuna de París
- Les revoltes contra les quintes i els consums
- La Primera República i el Cantonalisme
Grans esperances i il·lusions es van despertar entre la població que, com sol ser habitual quan s'espera alguna cosa del poder, van ser fortament reprimides, fins a restaurar novament el vell ordre representat per la monarquia borbònica.
Després de l’abdicació obligada d’Isabel II i la promulgació de les Corts Constituents el 1869, el govern provisional, amb mires a aconseguir la neutralització de les Juntes Revolucionàries, havia acceptat alguna de les seves reivindicacions com per exemple la supressió dels consums i les Quintes. De fet, les abolicions de les Quintes figurava en el programa progressista de Prim.
Així, un dels primers actes de la Junta Revolucionària de Barcelona va ser la supressió de les Quintes. Però, una vegada al govern, Prim va oblidar-se de la seva paraula. Militar com era, el març de 1869 va decretar una lleva de 25.000 homes amb la intenció d’incrementar la guerra contra els sublevats a Cuba i els insurrectes de Puerto Rico. Paral·lelament el govern tornà a gravar els consums sobre productes bàsics com la sal i el tabac. El descontent popular es va estendre fins al punt que els polítics republicans es van veure obligats a incitar insurreccions contra el govern. Així mateix va ser una reivindicació assumida pel naixent moviment obrer internacionalista que denunciaven les lleves de les Quintes com el que eren: un impost de sang per als pobres i un impost de diners pels rics.
A principis de 1870 es crea la Lliga contra les Quintes i el Centre Federal de Societats Obreres convoca a Barcelona manifestacions. A Madrid, Prim és apedregat mentre passeja a cavall amb el seu fill de 8 anys. Res no va servir contra la decisió de Prim, que el 30 de març de 1870 decreta una segona lleva de 40.000 homes. A principis d’abril, quan s’intenta portar a terme les Quintes, esclaten els motins a Vic, Sant Feliu de Llobregat, Sabadell, Sant Celoni, Martorell… essent a les viles del Pla de Barcelona a on la revolta cobra més intensitat. Els motins comencen amb l’assalt de l’Ajuntament de Sans el 4 d’abril per unes 2.000 persones, la majoria dones treballadores. Es cremen els bombos i les llistes destinats al sorteig de quintos; en els incidents mor a trets el segon alcalde i és ferit l’alcalde.
Les dones toquen a sometent des del campanar de l’església de Santa Maria, s’estenen les revoltes, els revoltats aixequen barricades i els militars comencen els bombardeigs del poble des de la muntanya de Montjuïc. Des de Barcelona, el capità general Eugenio Gaminde declara l’estat de guerra a tota la província. La revolta s’estén ràpidament als pobles de Sant Andreu i Sant Martí de Provençals a on també s’ocupen els ajuntaments i es cremen les llistes i els bombos dels sorteigs. Però va ser a la Vila de Gràcia a on la revolta contra les Quintes va tenir major intensitat. El 4 d’abril de 1870, és el dia en el que està previst el sorteig dels quintos, la Marieta, nom amb el que s’havia batejat la campana de la Torre del Rellotge de Gràcia, comença a tocar a sometent. Unes 300 dones assalten i saquegen l’Ajuntament (Casas Consistoriales) i organitzen una gran foguera al mig de la Plaça de la Vila a on cremen bombos i llistes de sorteig, però també els mobles de les Cases Consistorials i el registre de propietats.
L’ex-alcalde de la Vila, el republicà federal Francesc Derch, convoca i comanda un grup d’unes seixanta persones que es troben a la Plaça del Sol, al peu de l’Arbre de la Llibertat. Allà el grup s’organitza i formen les primeres barricades amb plataners tallats i les llambordes de l’empedrat que aixequen. Aviat vindran reforços de les viles de Sant Andreu i de Sant Martí de Provençals. A l’actual carrer del Canó i havia una societat carbonària, d’internacionalistes, que tenien un canó amagat. El van treure per disparar contra l’exèrcit i defensar una barricada. Ho van pagar car, doncs quan l’exèrcit va per fi entrar a Gràcia els van afusellar a quasi tots al peu de l’Arbre de la Llibertat.
A Gràcia l’exèrcit es va reforçar fins a comptar amb 5.000 soldats, 20 canons de calibre gran i 40 de campanya, per enfrontar-se a uns 200 rebels. Des del desert de l’Eixample bombardejaven Gràcia de manera continuada i a diari per tal de fer acallar la campana, però mai no ho van aconseguir. El mateix dia 4 es van disparar unes 800 bombes contra Gràcia, i només el dimarts dia 5 es van disparar més de 1.000 bombes. Tot i que el capità general Gaminde dirigí personalment les operacions de l’exèrcit, no va ser fins el matí del dia 9 d’abril que va aconseguir entrar en Gràcia que va ser ocupada militarment de manera brutal. Van saquejar cases i locals, van haver-hi més de 200 detencions de presumptes insurrectes i van ser assassinades més de 30 persones, 19 d’elles enterrades a una fossa comuna al cementiri de Poblenou.
Fernando Cardoso
