El dia 1 de Maig de 1886 als Estat Units la International Working People Association, de recent creació, va convocar la coneguda vaga general sota l’eslògan de 8 hores: 8 per treballar, 8 per descansar i 8 gaudir. A tota la Unió més de 5.000 vagues, amb un total aproximat de 350.000 aturats, molts dels quals van aconseguir, el mateix dia o en dies successius, triomfs significatius. Però en algunes ciutats importants la resistència patronal va ser més ferma. I en una d'elles, a Chicago els 60.000 vaguistes van rebre la intransigent oposició dels empresaris a les seves peticions i van patir l'extrema duresa de l'actuació policial, el que donaria lloc a un conjunt de successos d'enorme transcendència en la història del proletariat mundial .
La situació obrera al Chicago de la segona meitat del segle XIX era extremadament difícil, l'actitud repressiva de la policia contra l'organització dels obrers anava acompanyada per la pervivència de jornades de treball de 14 a 16 hores, la manca d'habitatges, els baixos salaris i les males condicions laborals. En els primers mesos de 1886, les tensions s'havien agreujat com a conseqüència del locaut decretat per Cyrus McCormick contra els 1.400 treballadors de la seva fàbrica de segadores, en resposta a la petició de readmissió d'alguns obrers acomiadats després d'una vaga a l'empresa.
L'actitud de la policia, i dels seus col·laboradors, els detectius de l'Agència Pinkerton, apareix així descrita en un text de Bogart i Thompson: «Durant aquells mesos d'inquietud obrera, un passatemps comú de la Policia consistia que un esquadró muntat o un destacament en formació tancada dissolgués a cops de porra qualsevol grup de treballadors. La porra era un instrument imparcial: colpejava per igual a homes, dones, nens i tafaners ».
La tensió, després dels acomiadaments i el tancament de fàbriques, era molt alta: la vaga s'estenia, algunes empreses recorrien a contractar esquirols i la Policia començava a dissoldre violentament als mítings i manifestacions. A la tarda de dilluns, dia 3 de maig , es van concentrar a les proximitats de la fàbrica McCormick uns 6.000 treballadors per elegir una comissió que s'entrevistés amb els propietaris dels magatzems de fusta. La sortida dels esquirols d'aquesta empresa i el seu enfrontament amb els obrers allí reunits va obrir el camí per a la intervenció policial contra els vaguistes, que van abandonar el camp deixant darrere d'ells els cadàvers de sis treballadors i desenes de ferits, víctimes dels trets de la força pública.
Aquest últim episodi explica l'intens treball que van realitzar d'immediat els periodistes, treballadores i líders sindicals per convocar un míting la tarda del dia següent, 4 de Maig a la plaça de Haymarket de Chicago amb l'objectiu de donar una resposta contundent a les forces de l'ordre. Fins i tot, la capçalera de l'Arbeiter-Zeitung apostava per escriure que els treballadors s'armaren pel combat, però després d'unes discussions en la redacció, es va decidir per no optar per aquesta opció.
La violència del dia anterior havia provocat la concentració a la plaça de Haymarket de més de 15.000 treballadors, molts d'ells amb les seves dones i els seus fills. Allà, després que els oradors anarquistes més coneguts de la ciutat (Parsons, que havia estat proposat en 1879 per alguns amics per a la Presidència de la República; Spies, director d'un setmanari obrer en llengua alemanya, el Arbeiter Zeitung; Fielden, propagandista de la doctrina per tota la comarca ...) van protestar contra els atropellaments de la vigília, i quan la multitud començava a dispersar-se en perfecte ordre davant Ia amenaça d'una tempesta, es va presentar un destacament de 180 policies per dissoldre la que quedava de la reunió . No existia cap raó que justifiqués la seva intervenció, excepte el desig de l'inspector John Blonfield, que manava el destacament, d'atacar un cop més als vaguistes. En aquest moment, i de forma inesperada donat el caràcter pacífic de la concentració, una bomba llançada des del centre dels reunits va esclatar enmig de les files policials.
L'artefacte explosiu va matar un oficial de nom Degan i va produir ferides greus en uns altres. La policia va obrir foc sobre la multitud, matant i ferint a un nombre desconegut d'obrers. Es va declarar l'estat de setge i el toc de queda, i en els dies següents es va detenir a més de tres-cents obrers, els quals van ser colpejats i torturats.
Entre ells a tots els dirigents coneguts -llevat Albert Parsons, que va aconseguir amagar-se, encara que al conèixer el processament dels seus amics, es va lliurar voluntàriament per compartir-la. I encara que els testimonis van declarar que la bomba havia estat llançada per un desconegut, Parsons, Spies, Fielden, Engel, Fischer, Lingg i Schwab van ser condemnats a mort a la forca després d'un judici arreglat en el qual no es va presentar cap prova concreta de la seva culpabilitat. Confirmada aquesta sentència pel Tribunal Suprem el 20 de setembre de 1887, només es van salvar de la mort Schwab i Fielden, als que se'ls va commutar la pena per la de cadena perpètua i Oscar Neebe que va ser condemnat a 15 anys de presó; mentre Lingg va preferir posar fi a la seva vida abans de ser lliurat al botxí.
Michael Schwab
"Lo que aquí se ha procesado es la anarquía, y la anarquía es una doctrina hostil opuesta a la fuerza bruta, al sistema de producción criminal y a la distribución injusta de la riqueza. Ustedes y sólo ustedes son los agitadores y los conspiradores".
Adolf Fischer
"Solamente tengo que protestar contra la pena de muerte que me imponen porque no he cometido crimen alguno… pero si he de ser ahorcado por profesar mis ideas anarquistas, por mi amor a la libertad, a la igualdad y a la fraternidad, entonces no tengo inconveniente".
August Spies
"Llegara un día en que nuestro silencio sera mas poderoso que las voces que hoy estranguláis".
Albert Parsons
"La sociedad actual sólo vive por medio de la represión, y nosotros hemos aconsejado una revolución social de los trabajadores contra este sistema de fuerza. Si voy a ser ahorcado por mis ideas anarquistas, está bien: mátenme".
Fonts: Manuel Pérez Ledesma, Andreu Lloret, “El Productor” i Grup de Memòria Històrica de l'Ateneu Llibertari de Gràcia
No hay comentarios:
Publicar un comentario