La Gràcia obrera del segle XIX

 Vista de Barcelona des de la Muntanya Pelada amb Gràcia en primer terme on s'observen a la dreta les dues grans fàbriques tèxtils, el Vapor Nou i el Vapor Vell. Gravat del 1842 d'Antoni Roca.

 Gràcia és avui dia un barri de classe mitjana, la seva renda familiar supera lleugerament la mitjana de la ciutat de Barcelona. No sempre ha estat així, ni molt menys, molt especialment durant el segle XIX. Segona ciutat de Catalunya i novena d'Espanya amb prop de 50.000 habitants, Gràcia era abans de la seva annexió a la ciutat en 1897 un gran suburbi treballador de Barcelona. Com es deia en una guia, la Vila era un petit món on els seus habitants pertanyien “en la seva immensa majoria (…) á l'honrada massa obrera”, un lloc sense “sumptuosos edificis ni grans monuments arquitectònics”, un autèntic “temple del treball” (Travaglia, 1894 en Fabre, Hortes, 1997, 53).

 El tèxtil era sens dubte el sector industrial dominant, amb més de 5.000 actius empleats en 1900. A gran distància se situaven la construcció amb uns 900, la confecció amb poc més de 700 i la metal•lúrgia amb uns 500. En el seu conjunt, la població censada empleada en els diferents rams industrials quadruplicava la població dedicada a les activitats no manuals: comerç, professions liberals, empleats i funcionaris, religiosos, i el destacat nombre de persones dedicades al servei domèstic d'aquests grups, unes 1.700, gairebé totes elles dones (AECB, 1902, 152-161). Sense parar l'atenció en aquesta composició majoritàriament proletària i industrial, tan diferent a l'actual, és difícil entendre la rellevància del obrerisme, del republicanisme i de l'anarquisme en l'últim terç del segle XIX.

 Barri perifèric de grans atractius per a les activitats industrials, Gràcia era a les portes de la mecanització de la indústria amb el vapor un barri d'artesans, manufacturers i treballadors a domicili com els teixidors a mà. La instal·lació del Vapor Vilaregut (o Vapor Vell) al final del Torrent de l’Olla abans de 1835 i del Vapor Puigmartí (Vapor Nou) dos anys més tard i no gaire lluny, en la Travessera de Gràcia, va reforçar considerablement aquesta primera vocació obrera i industrial. Dedicades les dues a la filatura de cotó, pertanyien en 1841 al grup de fàbriques barcelonines de vapor amb major potència instal·lada. (Maluquer, 1995, 199). Un conegut daguerreotip de l'any següent les mostra amb les seves xemeneies com a grans naus surant en un mar de camps de cultiu i petites casetes. El Vapor Nou va arribar al seu moment d'auge a emprar 800 obrers i obreres, en l'actual Mercat de l'Abaceria es troba al solar que va deixar lliure la fàbrica al final del s. XIX (Chifoni, 1997, 35-38). Al voltant d'aquestes dues grans fàbriques es van construir nombroses casetes obreres i artesanes unifamiliars en filera, algunes encara en peus, com les del carrer Igualada (1-3, 13-15, 29-35), les del carrer Llibertat (36-46) i les del carrer Fraternitat (22-30). Malgrat tot, no serà el cotó sinó la seda el ram tèxtil gracienc de major pes relatiu en el conjunt de l'aglomeració barcelonina. També en la Travessera de Gràcia, s'instal•larà Ca Vilumara, la sederia de Josep Roig en la cantonada del carrer Escorial amb Reig i Bonet i, en finalitzar el segle, la fàbrica de Pujol i Casacuberta, la Sedeta, una de les més grans fàbriques del ram. El pes del conjunt de fàbriques tèxtils de Gràcia que en 1861 representaven només un 4,1% del total de la contribució industrial del Pla -molt clarament per darrere de municipis com Barcelona (46,9%), Sants (28%) i Sant Martí de Provençals (16,8%)- havia ascendit en 1904 al 9,5%, avançant a Sants (Nadal, Tafunell, 1992, 281-287). Si el cotó representaven només l'11,3% de la contribució industrial del Pla, la seda havia ascendit des del 42% fins a un 62%. El segon sector industrial destacable era el dels productes ceràmics. Els forns d'obra més importants, els de Jaume i Pau Dura, el de Dalla, o els de Miquel Llop, Jaume Xero i Mariné, es van situar tots ells en el Camp d’en Grassot, col·locant a Gràcia en 1904 com a segon focus dins de la indústria ceràmica (15,1% del total).

 La successiva instal•lació d'indústries va fer del sector oriental del municipi, especialment de l'espai comprès entre el Torrent de l’Olla, la Travessera i el carrer Còrsega, un autèntic submón obrer replet de fàbriques i tallers que ocupaven illes senceres, envoltades de cases de treballadors.

 Com mostra l'anàlisi del cens de 1900 (veure figura adjunta), en dos dels seus barris censals, la proporció d'actius empleats com a treballadors dels diferents rams industrials superava a la dels comerciants, les professions liberals i el personal al seu servei en una proporció de més “deu a un”. Aquests barris censals figuraven entre els més obrers de la ciutat, només per darrere d'alguns pertanyents a l'extens municipi obrer de Sant Martí (Guàrdia, Monclús, Oyón, 1994). Proporcions una mica inferiors, entre “deu a un” i “quatre a un”, trobem als barris adjacents que envoltaven també indústries properes. La zonificació social anava prenent ja un caràcter més burgès en desplaçar-se cap a la Salut, al nord, i cap a Sant Gervasi a l'oest. La proporció de treballadors sobre burgesos i personal al seu servei se situava allí entre “un a quatre” i “un a deu”. Una vegada traspassat el gran eix del  Carrer Gran, la proporció pujava encara més fins a arribar a una primacia dels burgesos i del personal al seu servei sobre els obrers. El caràcter cada vegada més burgès de la part oest del municipi (i el cada vegada més barrejat socialment de la zona obrera sud-oriental) no farà sinó accentuar-se progressivament al llarg del segle XX fins a constituir la barriada dominantment petitburgesa que coneixem avui dia (Oyón, Gríful, Maldonado, 2001).
                                                                                                                                José Luis Oyón