El sangriento Mayo del 37

 Si se entienden los sucesos de Mayo del 37 en Barcelona como el triunfo de la contrarrevolución, como de hecho así fue, habrá que buscar el origen de esa derrota del movimiento obrero en aquellos primeros días de júbilo por haber derrotado al Ejército y su golpe de estado. Fue en esos primeros momentos, cuando en las calles se palpaba e impulsaba la revolución en los barrios, con la incautación de edificios, la ocupación de fábricas y cuando el pueblo estaba armado, que en aquel pleno local de la CNT, no se decidió finalmente “ir a por el todo”, por una causa de peso claro está, como era el ir a “apagar los focos facciosos de la península”, en primer lugar Zaragoza, pero se dejó seguir funcionando al, en aquellos momentos, frágil y debilitado Estado re-presentado por la Generalitat y no sólo eso, sino que se le reforzó con la creación del Comité Central de Milicias Antifascistas, un órgano inter-clasista.     
 A partir de aquí, poco a poco al principio pero después de forma rápida y contundente, el Estado, con la ayuda de los comunistas del PSUC, se rehízo y fue desmantelando una tras otra las conquistas revolucionarias de aquellos primeros días del “corto verano de la anarquía”.           
 La militarización y el mando único, la sustitución de los comités locales por consejos municipales, la disolución de los comités de abastos, la censura creciente en periódicos, las campañas desde el PSUC y la UGT, dominada cada vez más por los estalinistas, contra el POUM y las colectividades, los enfrentamientos ya declaradamente armados con víctimas mortales, el asalto a los controles fronterizos controlados por la CNT, etc., crearon entre las bases un clima de intranquilidad creciente. Ya en enero del 1937, los Comités de Defensa de barrio y las Juventudes Libertarias, manifestaban abiertamente su malestar por la actitud pasiva y colaboracionista de la CNT-FAI en el gobierno. A principios de abril  el Grupo 12 del Comité de Defensa de Gracia proponía, con aprobación del pleno local de Grupos Anarquistas en la propia casa CNT-FAI de Barcelona: “1º Retirar todos los hombres que actualmente ocupan sitio en los estamentos oficiales gubernativos; 2º Ir a la constitución de un Comité Revolucionario Antifascista para la coordinación de la lucha armada contra el fascismo; 3º Socializar inmediatamente la industria, el comercio y la agricultura; 4º Ir a la implantación del carnet de productor. Poner en práctica la movilización general de todos los hombres capacitados para el manejo de las armas y de las herramientas de trabajo para el frente y la retaguardia; 5º Y por fin hacer sentir a todos y a cada uno el peso inflexible de la disciplina revolucionaria como garantía de que los intereses de la revolución social no se pueden burlar en vano”.
  

LOS HECHOS DE MAYO

Barricadas en las Ramblas

 El día 3 de Mayo a las 14,45 h., esperando que por ser la hora de la comida no encontrarían tanta reisistencia, el comisario general de Orden Público Eusebi Rodríguez Salas, del PSUC, cumple la orden del conseller del Interior, Artemi Aiguadé, de ERC, de asaltar con tres camiones llenos de Guardias de Asalto el edificio de Telefónica de Plaza Catalunya controlada por los confederales. Los trabajadores de la CNT del primer piso, sorprendidos, son desarmados, pero los de arriba, alarmados, oponen una feroz resistencia, utilizando una ametralladora desde la azotea.        
 La confrontación que se venía barruntando estalla entre los dos bandos: ERC, PSUC y UGT, junto a los cuerpos de seguridad republicanos, por un lado; y la CNT-FAI, Juventudes Libertarias y POUM, por el otro. De forma espontánea y sin seguir las directrices de la organización se levantan barricadas en los barrios obreros y principalmente en Las Ramblas, a la vez que se declara la huelga general.               
 La tarde del 3 de Mayo, el secretario del comité regional Valeri Mas, con algunos otros anarquistas, se presentó en el despacho de Tarradellas, para pedirle la inmediata retirada de las fuerzas de Asalto que intentaban ocupar la Telefónica. Tarradellas, y luego Artemi Aiguadé, al que también visitaron, se hicieron los sorprendidos y pretextaron que ellos no habían dado la orden de ocupación de la Telefónica.
 Esa misma noche  se reunieron, en la Casa CNT-FAI, el Comité Regional de la CNT y el Comité ejecutivo del POUM para tratar sobre la situación. Tras un análisis en profundidad  por parte de los poumistas; Valeri Mas, en nombre del CR de la CNT, agradeció a Nin, Andrade y Solano "la agradable velada"(!), repitiendo varias veces que el debate y la discusión habían sido muy interesantes, y que habrían de repetir la experiencia. Pero sin decidir ninguna postura en común ni llegar a  acuerdo alguno. Los dirigentes anarquistas con Valeri Mas al frente creían  que era suficiente con "haber enseñado los dientes" a los estalinistas y republicanos, y que una vez demostrada la fuerza de la CNT no se atreverían a ir más allá.     
 Ante la negativa de Companys a destituir a los que dieron la orden del asalto el día 4 se endurecieron los enfentamientos, a pesar de los llamamientos repetidos a la calma de los "ministros anarquistas".
Por la tarde desde el Palau de la Generalitat García Oliver lanza por radio su patético discurso conocido como "la leyenda del beso":               
"¡Camaradas! Por la unidad antifascista, por la unidad proletaria, por los que cayeron en la lucha, no hagáis caso de provocaciones. No cultivéis en estos momentos el culto a los muertos. Que no sean los muertos, la pasión de los muertos, de nuestros hermanos caídos, lo que os impida en estos momentos cesar el fuego. No hagáis un culto a los muertos. […] Todos cuantos han muerto hoy son mis hermanos; me inclino ante ellos y los beso. Son víctimas de la lucha antifascista y los besos a todos por igual" 

García Oliver "discurseando"

 Las bases obreras, en concreto los comités de defensa de barriada, las Juventudes Libertarias, la agrupación "Los amigos de Durruti", y el propio partido del POUM, a pesar de sus deseos, ya empezaban a entrever la imposibilidad  de una  victoria, ya que la misma dirección cenetista no estaba por ello sino todo lo contrario, el plano político era muy confuso y la posible respuesta de las columnas anarquistas armadas supondría el hundimiento de los frentes.   

  

 El día 5 el Presidente Companys, para calmar la situación y ganar tiempo, disuelve el gobierno y propone la formación de uno nuevo con la CNT, la Esquerra, PSUC y Unió de Rabassaires. El representante de la CNT será Valeri Mas como Conseller d'Economia i Serveis Públics, entrando en ese doble juego envenenado que sería tan letal para los anarquistas y poumistas que se batían en la calle. El mismo día 5 no se puede constituir el nuevo gobierno, pues Antonio Sesé, miembro del PSUC fue asesinado cuando se dirigía a tomar posesión del cargo. Los comunistas acusarán a los anarquistas, aunque luego se comprobará que el trayecto escogido estaba cubierto por "fuego amigo".
 En estos días no todos los muertos lo serán en los enfrentamientos sino que habrán claros asesinatos "políticos" como el de los anarquistas italianos Berneri y Barbieri, sacados de su casa por un grupo de comunistas armados, o el asesinato de Alfredo Martínez, dirigente de las Juventudes Libertarias cuando pretendía negociar con las Juventudes  del PSUC, o los doce militantes de JJLL de Sant Andreu, torturados, asesinados y abandonados en el cementerio de Cerdanyola.      
       

Cadáveres de militantes libertarios

 El combate continuó sin interrupciones hasta el 6 de mayo, cuando ambos bandos mantenían ya una actitud mayormente defensiva. El día 6 hubo un armisticio, pero la lucha no tardó en reanudarse, pues los guardias civiles hicieron intentos prematuros de desarmar a los trabajadores de la CNT. Al día siguiente muchos obreros comenzaron a abandonar las barricadas por propia iniciativa. Decepcionados rompían sus carnets del sindicato.
 El día 7, anarquistas y poumistas liberaron a los contrarrevolucionarios presos pero no sucedió lo mismo con el otro bando. También llegan a Barcelona los guardias de asalto, enviados por el gobierno de Valencia, que desfilan de forma chulesca por el Paseo de Gracia. Companys cede el control del orden público y las Patrullas de Control, que serían  definitivamente disueltas el 6 de Junio, se ponen a las órdenes del delegado de Orden Público especial enviado por las autoridades de la República.
   

Guardias de asalto desfilando provocativamente   

 Ese día 7 se constituye el nuevo y reducido gobierno de la Generalitat, aplazado por la muerte de Sesé y se consuma para muchos la traición a la revolución de Julio del 36. Los obreros van siendo desarmados y se inicia el hostigamiento a las Juventudes libertarias y del POUM.
 El 8 se vuelve a la “normalidad” y se empiezan a desmontar las barricadas de los revolucionarios, en cambio las del PSUC y del Estat Català se mantienen desafiantes y tardan en hacerlo.               
 La prensa de la época calculó el número de muertos en 500 y aunque recientemente algún estudio “documentado” ha reducido esta cifra a algo más de 200 al contar sólo las defunciones registradas, muchos historiadores no lo tienen en cuenta por lo relativo del dato.      
 El 17 de Mayo el gobierno central de Largo Caballero es sustituido por el de Negrín y el control del poder cae en manos de los comunistas. En Barcelona el cónsul soviético Antonov-Ovsieyenko actúa como correa de transmisión de Stalin dirigiendo la persecución contra el POUM. Curiosamente en Octubre, él mismo, víctima de una purga, sería fusilado.       
El 16 de Junio Nin fue detenido por la policía, junto con otros dirigentes del POUM. Intentando arrancarle una autoconfesión de que "trabajaba" para los nacionales fue llevado a Madrid, es salvajemente torturado y posteriormente asesinado.

Andreu Nin

LOS HECHOS EN GRÀCIA

 El Comité de Defensa de la CNT de Gràcia, en los primeros momentos se presentó en el local central de JCI, las Juventudes del POUM, una la planta de la “casa Fuster”, que ocupaban desde la revolución de julio y se formó una especie de comité de enlace que en poco tiempo obtuvo el control de Gracia y también de una parte del norte de Barcelona. Las fuerzas de la Guardia Nacional Republicana (ex-Guardia Civil) de Gràcia habían entregado las armas. Las fuentes historiográficas del POUM y de las Juventudes son muy claras en esto, aunque la situación de la barricada en la calle Ros de Olano, al lado del Centre Moral que ocupaba el PSUC da a entender que sí que hubo cierta resistencia. Hay que decir que la prensa confederal siguiendo el interés “oficial” de la CNT de acabar los enfrentamientos cuanto antes, censuró o mintió, sobre lo que estaba pasando en las calles de toda la ciudad.       
 El local de la sección de Gracia del POUM estaba en la calle de Córcega, casi esquina con Diagonal. Desde allí y hasta la entrada de la calle Salmerón, lo que son Jardinets, había montada una gran barricada que dominaba la plaça Pi i Margall, “Els cinc d’oros”, defendida por militantes del POUM y anarquistas , y donde el Comité de Defensa  del barrio montó una ametralladora, allí según Fernández Jurado hubieron 2 muertos y varios heridos. Al otro lado, donde había estado el consulado alemán, los anarcosindicalistas alemanes exiliados del DAS, montaron otra barricada.     
 La participación de revolucionarios extranjeros en los sucesos de Mayo fue importante, sobre todo de italianos y alemanes. También se mostraron activos “Los Amigos de Durruti” que según Balius contaban con 4.000 o 5.000 simpatizantes, un buen número en Gràcia, pero que parece que sólo llegaron a sacar a la calle varios cientos. Los comités de defensa de barrio se sintieron directamente tocados por la traición de sus cúpulas, en cambio las Juventudes Libertarias fueron, entre las filas anarquistas “oficiales”, las que más decididamente lucharon hasta el final  e incluso una vez terminado el combate animaron a reanudarlo. Ahí estaban las Juventudes Libertarias de Gràcia llamando en su manifiesto “a los auténticos revolucionarios”: “Sería un vil escarnio a los compañeros caídos en las luchas sangrientas contra toda esa fauna, que admitiéramos un nuevo pastel preparado por los políticos, cuando solamente los revolucionarios que empuñamos las armas tenemos la palabra. Si los compañeros enquistados en nuestros Comités no tienen la suficiente energía para seguir para seguir adelante destituyámoslos y nombremos un Comité Revolucionario capaz de ello. ¡ Compañeros o ahora o nunca!”.

 Ya a primeros de 1938 con el POUM ilegalizado, un capitán polaco de las brigadas internacionales León Narwicz, agente del SIM y del NKVD intentaba infiltrarse de nuevo en el partido. Las fotografías que había hecho un año antes de los militantes poumistas habían sido decisivas para su identificación a la hora de detenerlos e iniciar la vasta campaña represiva, ahora de nuevo, creyéndose a salvo había contactado con dos jóvenes militantes pensando proseguir con su misión, pero ignoraba que ellos estaban sobre aviso, ellos eran de los grupos de acción del POUM, los GABOCS. Habían quedado en un descampado de la calle Legalitat de Gràcia, a la altura de Alegre de Dalt, cuando llegaron a su altura le pegaron tres tiros en la cabeza. Era su venganza, pequeña seguro que pensaron comparada con la oleada de persecución y muerte generada por los estalinistas. Uno de ellos era Albert Masó, vecino de Gràcia, que después en Francia desarrolló una interesante militancia política y durante la transición intentó reconstruir el partido.

El cadáver de León Narwicz

Texto: Javier Bou

1890 - El primer “1r de Maig”

 Quan entre el 14 i el 20 de juliol de 1889 el Congrés de la Internacional, reunit a París, decideix per unanimitat que el dia 1 de Maig siga declarat el Dia Internacional dels treballadors, no estava clar de quina manera s’havia d’executar l’homenatge als treballadors assassinats per l'Estat a Chicago el 1887, però ni molt menys els anarquistes i part dels socialistes revolucionaris acceptaren la possibilitat de declarar l’1 de Maig com una festivitat i passar a oblidar el contingut polític dels episodis viscuts.

 L’homenatge a August Spies, Adolf Fischer, Samuel Fielden, Albert Parsons, Michael Schwab, George Engel, Louis Lingg o Oscar Neebe no és pot quedar ací: en la condemna de 8 persones. Que els màrtirs siguen 8 és perquè fins 400.000 van eixir al carrer dels Estats Units, o perquè fins 10.000 persones acudiren a l'enterrament i perquè foren aquests milers de persones les que varen protagonitzar el procés revolucionari dels anys 80. S’ha domesticat aquest dia, generalment amb una actitud festiva. No sempre ha estat així i no té perquè serho.

«Obreros todos: La Jornada de las Ocho Horas no es un ideal de un partido ni de una escuela: es la necesidad imperiosa de todos los esclavos del egoísmo humano. A todos los que ganan el pan con el sudor de su rostro, a todos los asalariados, interesa el triunfo de nuestra bandera. El que sea obrero, pues, que ocupe su puesto, si no quiere verse más pisoteado y humillado por la burguesía». Octaveta repartida a Barcelona i comarca abans de la vaga general del 1r de Maig de 1890, reproduïda al diari anarquista "El Productor".

  Els dies 1 i 4 de maig de 1890, dijous i diumenge d'una setmana d'indubtable transcendència històrica, la classe obrera europea reclamava per primera vegada de forma coordinada i pública una de les seves més importants reivindicacions: la jornada legal màxima de vuit hores.

 En aquests dies començava, davant el temor dels sectors socials més conservadors, una nova etapa de la història obrera contemporània.

  Des dels moments, ja llunyans, de la Comuna de París, mai s'havia fet tan visible en el vell continent la força del proletariat ... A Londres, capital del país més industrialitzat de l'època, centenars de milers d'individus -més de 300.000, segons alguns càlculs de la Premsa- es van manifestar diumenge dia 4 a Hyde Park, a «la més vasta demostració democràtica que Londres va presenciar mai».

 En els altres països industrialitzats o en vies d'industrialització d'Europa, les reunions o manifestacions obreres es van produir legalment o il·legalment, amb enfrontaments amb la policia en diverses ciutats de l'Imperi austrohongarès, Itàlia o Polònia, i assistència massiva a les principals ciutats del continent (Viena, Praga, Budapest, Varsòvia, Estocolm, Copenhaguen, Brussel·les, Milà, Torí).

  A Espanya durant el mes d'abril de 1890, en començar els preparatius per a la celebració, van començar també a manifestar-se les diferències d'opinió sobre el caràcter i objectius de la mateixa. Els socialistes «veien amb temor apropar-se la data», eren partidaris de reduir la commemoració a un míting i una manifestació pacífica, a celebrar el dia 4, que culminarien amb la presentació davant les autoritats d'un text amb les seves peticions aprovades al Congrés París. En canvi, els anarquistes no es conformaven amb aquesta perspectiva: no s'acontentaven amb una simple petició, ni estaven disposats a esperar anys per aconseguir la jornada de vuit hores. Desitjaven obtenir-la immediatament, per mitjà de la vaga general

 Les diferències de plantejament van ser causa d'agres debats especialment a Barcelona, ​​on les organitzacions obreres estaven dividides entre les propostes d'ambdós sectors. A Madrid, en canvi, el predomini socialista va evitar aquests enfrontaments; però l'escassa organització obrera -només es comptava, com va assenyalar Morato, amb «quatre societats obreres res lluïdes» - no permetia concebre grans esperances d'èxit, i provocava la por dels dirigents del partit davant un possible fracàs rotund.

 A diferència del que ha passat a Madrid, a Barcelona els esdeveniments es van produir de forma més conflictiva. En les reunions prèvies a l'1 de Maig, els socialistes havien aconseguit el suport de nombroses Societats Obreres per la seva postura favorable a la manifestació i contrària a la vaga general; només van haver de cedir a la data, abandonant la seva proposta inicial del dia 4 per ajustar-se a la data fixada intemacionalmente. Però el sector anarquista no havia estat derrotat i mantenia les seves intencions radicals, que van acabar desbordant el mur de contenció socialista.

 Des del matí del dia 1, l'atur va ser pràcticament total: «Ni cotxes, ni tramvies, ni fàbriques, el mateix en el port que a les estacions fèrries, que en el comerç, els negocis, els petits i els grans tallers; tot va cessar, envaint la via pública les classes socials totes, impressionades vivament per trobar-front afronti del desconegut, i atentes a observar el desenvolupament dels esdeveniments».  El míting, convocat al Teatre Tívoli, es va celebrar sota la presidència d'Antonio García Quejido, màxim dirigent en aquell moment de la Unió General de Treballadors; en acabar, a un quart del matí, els manifestants (en nombre de 100.000, segons El Socialista, o de 20.000, segons el càlcul de J. Ferrer) es van dirigir en marxa ordenada cap al Govern Civil per lliurar les conclusions ja esmentades. En passar la manifestació per davant de Capitania General, des del balcó contemplava l'acte el general Blanco, es va produir l'esdeveniment més recordat d'aquest dia històric: alguns obrers van aplaudir en agraïment perquè el general no havia tret les tropes al carrer, i aquest -segons els testimonis presencials, que atorgarien després un elevat valor simbòlic al seu gesto-- «vestit d'uniforme de campanya i faixí, va saludar repetides vegades traient el quepis». El governador civil, per la seva banda, va aprofitar el moment per lloar el "seny" dels treballadors barcelonins, prometent elevar al Govern de Madríd les seves peticions; i com era de suposar els manifestants van tornar pacíficament a casa seva, sense que es produís cap incident. Als ulls dels anarquistes, tot havia estat una cerimònia sense sentit: «Presentose el partido obrero en el Gobierno Civil, se hicieron los discursos de ordenanza, se entregó la petición para que el Gobierno y las Cámaras accedieran a ocuparse de las reformas del trabajo cuando les pareciese oportuno, se disolvió la manifestación, y pax vobis» (El Productor, 4-VII-1890).

 Però la situació va prendre un caire molt diferent a la tarda. Milers d'obrers (segons la informació d'El Productor, però només uns 200, segons l'opinió de Ferrer) es van reunir al camp de Les Carolines i van decidir per aclamació mantenir-se en vaga fins a aconseguir la jornada de vuit hores. Començaven llavors la lluita directa amb els patrons, molt més temible que la moderada concentració socialista. El dia 2 tot Barcelona està en vaga; i encara que a la tarda es va declarar l'estat de guerra, i els socialistes van declinar poc després tota responsabilitat davant el nou gir dels esdeveniments, els vaguistes es van mantenir ferms i van obligar a molts empresaris a entaular negociacions amb ells. El dia 5, els empleats de tramvies aconseguien la reducció de la jornada a 8 o 9 hores i l'establiment de dos torns laborals, els carreters, els treballadors del port, alguns sectors del ram de tintoreria, del calçat. de la construcció o de la fleca van aconseguir també el triomf total o parcial de les seves reivindicacions. Gràcies a aquests èxits la intensitat de la vaga va anar disminuint lentament, fins que dilluns dia 12 es va produir la incorporació al treball dels últims oficis en atur.

 En resum, a Barcelona l'enfrontament entre les dues tàctiques contraposades de socialistes i anarquistes havia conclòs amb avantatge per als segons, que van poder exhibir alguns triomfs en diverses branques productives, mentre els líders del PSOE i la UGT no podien presentar cap resultat positiu de les seves manifestacions i peticions ordenades i pacífiques. Lligat a això, la seva inhibició en la vaga general els havia alienat les simpaties de molts sectors de la classe obrera, l'allunyament de les posicions socialistes es va fer manifest en els anys següents.

La postura anarquista davant la celebració d'aquell primer 1r de Maig de 1890, a través del diari "El Productor”, un dels més importants de la premsa obrera d'aleshores.

La Víspera

 Nos hallamos en los momentos más solemnes de la historia.

El mundo del privilegio se aniquila, perece, para dar lugar a la constitución de la sociedad humana con arreglo a bases científicas y racionales en harmonía con la naturaleza. 

 Al dominio bruto de la casta, de la jerarquia, de. la clase, de la condición social, vamos a sustituir la igualdad. /.../

No hay que hacerse ilusiones: no hay razón para sostener como un ideal definitivo de la clase trabajadora la conquista de las ocho horas.

Sea cualquiera el resultado de este movimiento, conviene repetir una vez más que lo que los trabajadores quieren es poner término al régimen del salario. /.../

 Las ocho horas es un grito de guerra; mejor dicho, un episodio de la guerra; pero no el objeto de la guerra. /.../

 Por tanto, nuestro deber consiste en tener fija la vista en  el ideal de nuestra emancipación, e inspirados en él, ya que la jornada de ocho horas es un punto, de coincidencia y de unión de todas las fuerzas proletarias del mundo, trabajemos por su conquista, a la manera un ejército poderoso asalta y toma una fortaleza que se opone a su paso, y desde ella vayamos resueltos a la última jornada, sin temores ni vacilaciones oportunistas, que sólo así alcanzaremos el lugar que por razón y por naturaleza nos corresponde.

 !A las ocho horas, pues, en honra de la unión obrera internacional!

 !A las ocho horas como medio precursor de nuestra emancipación económico-social!

 !A las ocho horas como manifestación de nuestra fuerza!

 !A las ocho horas como limitación del poder y de la soberbia de nuestros explotadores!

Huelga, no manifestación

  La libertad no se pide, se toma. Las mejoras no se obtienen implorándolas humildemente; se obtienen exigiéndolas. /.../

 ¿Ha logrado acaso ninguna clase oprimida emanciparse o alcanzar algunas mejoras rastreándose miserablemente a los pies de sus tiranos implorándoles lo que no les concederán, o bien valiéndose de los medios llamados pacíficos y legales,  únicos que sus opresores ponen galantemente a su disposición precisamente porque con ellos nada han de conseguir? No, ninguna clase ha logrado mejorar su triste condición rebajando su dignidad hasta el  extremo de pedir libertad a los mismos que tienen interés en que jamás sea libre.

 Por eso es que creemos obran muy mal los compañeros que para alcanzar una importante mejora: la jornada de trabajo de ocho horas, se limitan a hacer una  manifestación y  acudir a las autoridades para que sea rendida su petición.

 Que obtendrán nuestros compañeros haciendo esto? De lo que desean obtener, nada; pero en cambio obtendrán rebajar su dignidad. 

 Los trabajadores nada tenemos que ver con la autoridad, la intermediaria de la burguesía; debemos dirigirnos directamente a ésta y exigirle la jornada de las ocho horas, y si se niega concedérnosla, negarnos también nosotros a trabajar.

 Ya lo hemos dicho: la jornada de ocho horas no la obtendremos con pacíficas manifestaciones y con inútiles y serviles peticiones: la obtendremos imponiéndonos, y la imposición esta en la huelga.

 Huelga debemos querer, no manifestación.                                        

                                                                              ("El Productor"- 30-IV-1890)

Fonts: Manuel Pérez Ledesma, Andreu Lloret, “El Productor” i Grup de Memòria Històrica de l'Ateneu Llibertari de Gràcia

Els "Màrtirs de Chicago"

El dia 1 de Maig de 1886 als Estat Units la International Working People Association, de recent creació, va convocar la coneguda vaga general sota l’eslògan de 8 hores: 8 per treballar, 8 per descansar i 8 gaudir. A tota la Unió més de 5.000 vagues, amb un total aproximat de 350.000 aturats, molts dels quals van aconseguir, el mateix dia o en dies successius, triomfs significatius. Però en algunes ciutats importants la resistència patronal va ser més ferma. I en una d'elles, a Chicago els 60.000 vaguistes van rebre la intransigent oposició dels empresaris a les seves peticions i van patir l'extrema duresa de l'actuació policial, el que donaria lloc a un conjunt de successos d'enorme transcendència en la història del proletariat mundial .

La situació obrera al Chicago de la segona meitat del segle XIX era extremadament difícil, l'actitud repressiva de la policia contra l'organització dels obrers anava acompanyada per la pervivència de jornades de treball de 14 a 16 hores, la manca d'habitatges, els baixos salaris i les males condicions laborals. En els primers mesos de 1886, les tensions s'havien agreujat com a conseqüència del locaut decretat per Cyrus McCormick contra els 1.400 treballadors de la seva fàbrica de segadores, en resposta a la petició de readmissió d'alguns obrers acomiadats després d'una vaga a l'empresa.

L'actitud de la policia, i dels seus col·laboradors, els detectius de l'Agència Pinkerton, apareix així descrita en un text de Bogart i Thompson: «Durant aquells mesos d'inquietud obrera, un passatemps comú de la Policia consistia que un esquadró muntat o un destacament en formació tancada dissolgués a cops de porra qualsevol grup de treballadors. La porra era un instrument imparcial: colpejava per igual a homes, dones, nens i tafaners ».

La tensió, després dels acomiadaments i el tancament de fàbriques, era molt alta: la vaga s'estenia, algunes empreses recorrien a contractar esquirols i la Policia començava a dissoldre violentament als mítings i manifestacions. A la tarda de dilluns, dia 3 de maig , es van concentrar a les proximitats de la fàbrica McCormick uns 6.000 treballadors per elegir una comissió que s'entrevistés amb els propietaris dels magatzems de fusta. La sortida dels esquirols d'aquesta empresa i el seu enfrontament amb els obrers allí reunits va obrir el camí per a la intervenció policial contra els vaguistes, que van abandonar el camp deixant darrere d'ells els cadàvers de sis treballadors i desenes de ferits, víctimes dels trets de la força pública.

Aquest últim episodi explica l'intens treball que van realitzar d'immediat els periodistes, treballadores i líders sindicals per convocar un míting la tarda del dia següent, 4 de Maig a la plaça de Haymarket de Chicago amb l'objectiu de donar una resposta contundent a les forces de l'ordre. Fins i tot, la capçalera de l'Arbeiter-Zeitung apostava per escriure que els treballadors s'armaren pel combat, però després d'unes discussions en la redacció, es va decidir per no optar per aquesta opció. 

La violència del dia anterior havia provocat la concentració a la plaça de Haymarket de més de 15.000 treballadors, molts d'ells amb les seves dones i els seus fills. Allà, després que els oradors anarquistes més coneguts de la ciutat (Parsons, que havia estat proposat en 1879 per alguns amics per a la Presidència de la República; Spies, director d'un setmanari obrer en llengua alemanya, el Arbeiter Zeitung; Fielden, propagandista de la doctrina per tota la comarca ...) van protestar contra els atropellaments de la vigília, i quan la multitud començava a dispersar-se en perfecte ordre davant Ia amenaça d'una tempesta, es va presentar un destacament de 180 policies per dissoldre la que quedava de la reunió . No existia cap raó que justifiqués la seva intervenció, excepte el desig de l'inspector John Blonfield, que manava el destacament, d'atacar un cop més als vaguistes. En aquest moment, i de forma inesperada donat el caràcter pacífic de la concentració, una bomba llançada des del centre dels reunits va esclatar enmig de les files policials. 

L'artefacte explosiu va matar un oficial de nom Degan i va produir ferides greus en uns altres. La policia va obrir foc sobre la multitud, matant i ferint a un nombre desconegut d'obrers. Es va declarar l'estat de setge i el toc de queda, i en els dies següents es va detenir a més de tres-cents obrers, els quals van ser colpejats i torturats.

Entre ells a tots els dirigents coneguts -llevat Albert Parsons, que va aconseguir amagar-se, encara que al conèixer el processament dels seus amics, es va lliurar voluntàriament per compartir-la. I encara que els testimonis van declarar que la bomba havia estat llançada per un desconegut, Parsons, Spies, Fielden, Engel, Fischer, Lingg i Schwab van ser condemnats a mort a la forca després d'un judici arreglat en el qual no es va presentar cap prova concreta de la seva culpabilitat. Confirmada aquesta sentència pel Tribunal Suprem el 20 de setembre de 1887, només es van salvar de la mort Schwab i Fielden, als que  se'ls va commutar la pena per la de cadena perpètua i Oscar Neebe que va ser condemnat a 15 anys de presó; mentre Lingg va preferir posar fi a la seva vida abans de ser lliurat al botxí. 

Michael Schwab

"Lo que aquí se ha procesado es la anarquía, y la anarquía es una doctrina hostil opuesta a la fuerza bruta, al sistema de producción criminal y a la distribución injusta de la riqueza. Ustedes y sólo ustedes son los agitadores y los conspiradores".

Adolf Fischer

"Solamente tengo que protestar contra la pena de muerte que me imponen porque no he cometido crimen alguno… pero si he de ser ahorcado por profesar mis ideas anarquistas, por mi amor a la libertad, a la igualdad y a la fraternidad, entonces no tengo inconveniente".

August Spies

"Llegara un día en que nuestro silencio sera mas poderoso que las voces que hoy estranguláis".

Albert Parsons

"La sociedad actual sólo vive por medio de la represión, y nosotros hemos aconsejado una revolución social de los trabajadores contra este sistema de fuerza. Si voy a ser ahorcado por mis ideas anarquistas, está bien: mátenme".

Fonts: Manuel Pérez Ledesma, Andreu Lloret, “El Productor” i Grup de Memòria Històrica de l'Ateneu Llibertari de Gràcia

Pere Mateu Cusidó

Pere Mateu Cusidó

Valls (Tarragona) 23-4-1897/ Còrdas d'Albigés (França) 14-11-1980.

 A l’any 1920, vivia al Carrer La Perla, número 19-21, principal. A inicis de 1921 es va traslladar al carrer Milà i Fontanals, número 24 on encara figura al cens de 1930.

 En Pere Mateu provenia d’una família obrera de Valls; el pare era teixidor artesà i la mare modista. La manca de treball va provocar el trasllat de la família a Barcelona (1900) per buscar altres oportunitats, en aquesta ciutat hi van néixer dos altres germans. Va començar d’aprenent en diversos oficis fins que s’estabilitzà en el de metal·lúrgic i mecànic i va entrar a treballar a la casa Elizalde (al Passeig de Sant Joan, entre Còrsega i Rosselló).

 A partir de 1918 comença a preocupar-se pels assumptes sindicals, llegí autors anarquistes i ingressà en el sindicat de mecànics de la CNT. El seu caràcter decidit i emprenedor el dugué als grups d’acció i de defensa confederal que protegien els delegats obrers de Barcelona quan anaven a dialogar amb els patrons i defensaven als treballadors dels atropellaments de la  patronal i els pistolers del Sindicat Lliure. Va formar part dels Grups que es crearen a Gràcia

 La policia i diverses fonts orals li atribueixen la participació en diferents accions armades, col·laborant amb Ramon Casanellas que treballava a la mateixa fàbrica que ell.  Així, el 19-12-1919 varen atemptar contra Arturo Elizalde al que es considerava l’instigador econòmic de l’ assassinat de Pau Sabate, “Tero”, (19-7-19) secretari del sindicat dels tintorers de la CNT. L’atemptat es va realitzat a la cantonada del Passeig de Sant Joan amb Rosselló, al costat de la fàbrica Elizalde; el patró va sortir il·lès però va morir el xofer Florentí Prats.

 Va ser reclamat per l’autoritat militar durant la vaga de 1919 sense arribar a ser detingut. Se’l considera autor dels atemptats contra els Guàrdies Civils Gonzalo i Peromingo i, junt amb Casanelles, responsable d’haver portat un carregament de fusells al cercle sindicalista gracienc del carrer Santa Agueda. També varen participar als atemptats mortals contra el sicari de la banda del baró Köening, Vicente Segura Sanvicens (4-6-1920) i Manel Grau, i en el del comte de Salvatierra, exgovernador civil de Barcelona (València, 4-8- 1920), responsable de la mort d’una trentena de sindicalistes víctimes de la “Llei de Fugues”.

 Pere Mateu va formar part del grup anarcosindicalista que va atemptar contra Eduardo Dato, president del govern espanyol.  Dato havia anomenat el 20 de novembre del 1920 a Martínez Anido com a governador civil de Barcelona, donant-li carta blanca per organitzar una guerra bruta d’eliminació física del principals membres de la CNT catalana, que va ser il·legalitzada. Es  va viure la detenció massiva de sindicalistes, es va incrementar la col·laboració de policies i pistolers i l’aplicació sistemàtica de la Llei de Fugues. La situació es va tornar insostenible; hi havien dues opcions o la CNT doblegava els genolls o colpejava més fort anant a buscar als que donaven les directius.

  La CNT catalana, amb prop de 500.000 afiliats, va optar per defensar-se. Va coordinar la resposta el secretari de la regional, Ramon Archs, que va organitzar una cúpula per la defensa armada. S’havia d’enviar un grup a Madrid per cometre l’atemptat i escollir a uns activistes que fossin a la vegada experimentats però que no estiguessin fitxats per la policia. Medir Martí, que coordinava els grups d’acció del barri de Gràcia, va proposar a Pere Mateu i a Ramon Casanelles. A ells es va afegir Llúcia Fors i el seu company, Lluís Nicolau, també dels grups d’acció graciencs. Evelio Boal, secretari del Comitè Nacional de la CNT va donar el seu vistiplau i va connectar amb companys madrilenys que havien de donar el suport logístic necessari. Sembla ser  que va haver un quart home a l’escamot que va anar Madrid, segons va explicar Mateu al 1977, es deia Soler, “este último, amigo y informador de Lluís Companys, casi no intervino en nada, ya que no nos merecía confianza”

  Els fets es succeïren com al millor dels thrillers. El grup de graciencs, sempre preocupats per l’accent català que els delatava, varen marxar cap a Madrid.  El 8 de març de 1921 varen aconseguir disparar contra Dato des d’una moto Indian amb sidecar, a la plaça de la Independència, front la Puerta de Alcalá. Mateu va buidar el carregador del seu Mauser mentre cridava “Visca l’Anarquia!!!!” aixecat a la cistella del sidecar i en Nicolau ho feia amb la seva Star, des del seient de darrera de la moto. En Casanelles també va disparar la Star, mentre conduïa  i perseguia el vehicle que el xofer de Dato intentava allunyar del lloc a tota velocitat. Poc després Dato agonitzava.

  Casanelles va poder sortir del país sense dificultats i es va refugiar a l’antiga URSS. Nicolau i Fors arribaren fins a Alemanya i allí varen ser extraditats per a ser jutjats a Espanya. Mateu va ser detingut cinc dies després de l’atemptat. Va dir: “Yo no maté a Dato, sino al que autorizó la ley de fugas”. Mateu va qualificar el magnicidi com una “fatalitat humanitària”.

 Al judici el varen condemnar a pena de mort però després li va ser commutada  per la reclusió perpètua, Va estar a les presons de Figueres, Cartagena i Sant Miguel de los Reyes aprofitant per aconseguir una extensa cultura de manera autodidacta. Al 1930, des d’aquesta última presó, va rebutjar tot recolzament que no vingués de fonts llibertaries. Malgrat això, alliberat amb motiu de la proclamació de la República (14-4-31), el president Macià en un acte el saluda amb l’expressió “fill meu”. Quan Pere Mateu va sortir de la presó a València una multitud de sindicalistes l’esperaven i va ser dut a coll com un heroi fins a l’ajuntament a on va pronunciar unes paraules des del balcó, segons el diari El Sol (16-4-1931) va dir que “al pueblo debía su libertad y que expresaba a todos su gratitud. Termino diciendo que desde ahora se considera obligado a defender esta libertad”.     

 Va tornar a viure a Gràcia, reprengué la seva professió i va complir amb valuoses feines als Ateneus Llibertaris, sobretot en el de Gràcia del que en va ser un gran dinamitzador. El 19 de Juliol del 1936 va participar a la resistència armada contra el cop militar i va participar a l’assalt de la caserna de Lepanto. Després va marxar amb un vehicle, el seu germà i una companya cap a Casp coincidint després  amb la columna de B. Durruti. Durant la major part de la guerra va ser el responsable  dels serveis funeraris de Barcelona. Fou detingut després dels fets de maig de 1937 i tancat a la Model de Barcelona per tinença il·lícita d’armes. Acusat d’adhesió a la rebel·lió sortí en llibertat el 29 de novembre de 1937, gràcies al testimoni de Federica Montseny.

 El 1939 va marxar cap a França on va estar implicat fins la seva mort en la resistència llibertaria: suport als guerrillers anarquistes, organització d’atemptats contra Franco, resistència contra l’ocupació nazi i responsabilitats orgàniques dins la CNT i la FAI. Sense ser  orador, escriptor, ni líder, se l’ha considerat un símbol de la lluita pels drets socials desenvolupada pels militants de la CNT.

 Al 1977 afirmava al ser entrevistat per la revista Interviú: “el anarquismo sigue siendo la única forma que tiene el hombre para su liberación”

Xavier Oller

 L'anarquista Teresa Claramunt va néixer el 1862 a Sabadell, de família obrera va començar a treballar joveneta al tèxtil. Va participar en la "vaga de les set setmanes", cosa que va marcar l'inici de la que seria la seva trajectòria vital i d'activista sindical. Donada la seva circumstància de dona i obrera, no només pren consciència molt aviat de la seva condició, sinó que dedica els seus primers anys a fomentar l'associacionisme obrer i, en particular, a la creació d'associacions de dones obreres, a on la dona pogués operar sense la tutela de l'home, com l'"Agrupación de Trabajadoras"(1891), feminista, obrera i anarquista. En aquest mateix any havia fundat al costat de Amalia Domingo i Ángeles López de Ayala, la "Sociedad Autònoma de Mujeres", el que és considerada la primera associació feminista explícita de la península, encara que alguns diuen que ja en el 1889 tenia activitat.

 És en aquesta època quan Teresa ve a viure a Gràcia amb les interrupcions que significar la presó i l'exili, i es coneix que va tenir domicili al carrer Bonavista, al carrer Argüelles, número 11 (avui Terol), i a Mariana Pineda, 5. És aquí on desenvolupa una prolífica activitat editorial editant el que va ser la segona i tercera etapa del setmanari "El Productor".

 Activista i propagandista incansable, posseïa una intel·ligència i una valentia extraordinàries. Va ser detinguda en incomptables ocasions, i en el muntatge policial de la bomba de Canvis Nous, el famós Procés de Montjuïc (1896), va ser empresonada i salvatgement torturada, el que li va deixar seqüeles per a tota la vida.

 El 1902 va ésser la principal oradora, junt amb Marià Castellote, a l'acte on es va decidir la vaga general. Detinguda després de la Setmana Tràgica, va ser deportada a Saragossa on va promoure la vaga general de 1911 i posteriorment sotmesa a judici militar. Però tot i haver estat reconeguda en el seu moment pels seus companys com a "figura senyera de l'anarquisme ibèric i internacional", ni tan sols és citada en moltes de les memòries d'aquells, i la seva activitat ha estat mot de temps a l'ombra, pot ser pel mateix fet de ser dona.

“La principal causa del atraso de la mujer está en el absurdo principio de la superioridad que el

hombre se atribuye. Sobre esta base falsa  se constituye la sociedad actual; y por tanto, los resultados forzosamente tenían que ser contrarios a todo bien común.

Extendiéndose hasta caer en el vergonzoso extremo de dividirse los hombres en clases y subclases éstas hasta el infinito, por la separación que crea el torpe afán de excederse cada uno con los demás. Una vez cultivados por los hombres los antagonismos de sexo, los frentes habían de envenenar su espíritu, haciéndolos despóticos y tiranos con sus semejantes. Empezaron siéndolo con las mujeres por ser más fácil, pero luego el afán de dominar les ha hecho feroces.

La mujer es y ha sido para el hombre un ser incapacitado para todo y, salvo muy honrosas excepciones, nadie durante tantos siglos la ha defendido de esa usurpación de facultades. Se la ha considerado como el eterno niño.

Provisto el hombre de falaces recursos, han continuado viendo a la mujer un ser inferior, y entronizado en su orgullo la ha llamado y le ha dicho: “Yo soy tu amo y señor; tú no puedes intervenir en los asuntos públicos, porque no posees el talento necesario; tú no puedes legislar, ni siquiera disponer de tus bienes, porque te hemos reconocido incapacitada. Tú, hija o esposa, has de ostentar mi nombre, igual que ostenta el perro en el collar o el caballo en la manta que le cubre el lomo; así como estos animales si pudiesen hablar, dirían “yo soy de fulano”, así también debes decir tú “yo soy fulana de fulano”; y tus hijos llevarán mi nombre, me pertenecerán. Eres mía en el sufrimiento, eres mi esclava”. Soltera lo eres de tu padre, casada pasas a serlo del marido y ambos te hacemos depositaria de nuestra honra que conservaras como conserva la gaveta el dinero que en ella depositamos. Tanto el marido como el padre tendremos derecho a matarte si con tus actos manchares nuestro nombre; y si el nombre te lo entregamos deshonrado tú debes ocultarlo, aceptándolo con sumisión y respeto. No tienes derecho a quejarte y menos a castigarnos como te castigamos nosotros,  porque nosotros tenemos la libertad de que tú careces y nos es permitido sin desdoro lo que en tí merecería todos los reproches y los castigos más crueles.”

Teresa Claramunt: LA MUJER. Consideraciones sobre su estado ante las prerrogativas del obrero.

Francisca Saperas,  Maria Borràs (a coll Antonia Fontanillas), José Fontanillas y Teresa Claramunt a la dreta. 

La premsa anarquista a Gràcia a finals del segle XIX

LA REVISTA SOCIAL Sub.: “Organo de la unión de los obreros manufactureros de España”. Va ser l'òrgan oficiós de la Federació Regional Espanyola de l'Associació Internacional de Treballadors (1870-1881). Va aparèixer en 1872, durant el regnat d'Amadeu I, com a òrgan periodístic de la Unió Manufacturera i els seus primers números es van imprimir a Manresa i el 1873 es va traslladar a Gràcia fins a l’agost del 74, en què passaria a Barcelona. Després del cop d'Estat del General Pavía va prendre un to més moderat després d'haver estat prohibida durant uns mesos.

LA JUSTICIA HUMANA Sub.: “Quincenal comunista anárquico” Loc.: Barcelona-Gràcia. De tiratge irregular publicat entre el 18 d’abril i el 25 de novembre de 1886. Es considerat el primer òrgan anarco--comunista d’Espanya. L’adreça per a enviar-hi correspondència era Vista Alegre núm 13, 1er, Gràcia (actualment Argentona). A aquesta adreça es va a traslladar el comitè de redacció a partir del núm 8. El gerent era Francisco Pagés, Jaume Clará apareix com a responsable, però els seus fundadors i redactors principals eren sense cap dubte Emili Hugas i Martí Borràs Jover.  

TIERRA Y LIBERTAD Sub.: Quincenario anarquico-comunista Loc.: Gracia (Barcelona) Dur,; A.I,n.1(2 jun. 1888)/A.II,n.23(6 jul. 1889) Fre.: Quincenal. Hi ha un suplement al n.13 de data 11 nov. 1888 dedicat als màrtirs de Chicago, en paper de color morat. Els seus fundadors van ser Martí Borràs Jover i Emili Hugas que van llançar aquesta publicació tan bon punt la “Justicia Humana” havia estat prohibida. Canvià sovint d’adreça de correus. Va polemitzar constantment amb El Productor, òrgan anarcocol·lectivista, i se la pot considerar com la publicació que va introduir definitivament l’anarco-comunisme a Espanya a través de la Vila de Gràcia.

EL REVOLUCIONARIO Sub.: “Quincenario anarquista-comunista, acérrimo partidario de la transformación social”. “Porque solo de ella puede emanar la redención humana”  Loc.: Gracia (Barcelona).Red. y corresp. a Sebastián Suñé, Mariana de Pineda, 8, 2º, 1ª. Surt el 10 de Setembre 1891, i només es coneix un altre número d'Octubre. Publicació amb bastants faltes d'ortografia pel que se suposa que estava escrit principalment per persones sense molt coneixement del castellà. Al costat d'articles de gran profunditat altres d'ingenu optimisme.  

EL PORVENIR ANARQUISTA Sub.: “Órgano Comunista-Anárquico” Loc.: Gracia (Barcelona). Adm.: calle de Córcega, 280, 3º Dir.: Paolo Schichi. El primer número surt 15 novembre 1891, amb una freqüència irregular.

Aquesta publicació nasqué de la unió del Grup Anarquista «Los Desheredados» de Gràcia (Sebastián Suñé, Emili Hugas, etc.), d'un de francès (Paul Bernard, Tomás Ascheri, etc.), que volia que la publicació es digués El Bandit, i d'un d'italià (Paolo Schicchi, L. Ettore Bernardini, etc.). Era continuació de la publicació El Revolucionario, que havia estat prohibida. Era de tendència anarcocomunista individualista i atacava l’anarcocol•lectivisme.Redactat en castellà, francès i italià. Després de l’esclat del petard de la Plaça Reial el comitè de redacció complet va ser empresonat al castell de Montjuïch i torturat brutalment, encara que no es va poder demostrar la seva participació en aquest succés. La companya de Bernard, que era gracienca, va ser violada al castell de Montjuïch i va morir producte de les tortures. Anys després Schicchi va posar una bomba enfront del consulat espanyol a Nàpols com a venjança per aquest crimen policial.

LA NUEVA IDEA Sub.: "Saldrá cuando pueda" “Cada cual según sus fuerzas” Loc.: Gracia (Barcelona).  Adm.: calle de Méndez Núñez, 9, 2º, 2ª. A partir del n.2(16 mar. 1895): calle de la Paz, 9, 4º, 2ª, Gracia 

Lluís Mas Gassió, que dos anys després fou afusellat a Montjuïc després de ser processat per la bomba del carrer Canvis Nous, formà part de la redacció. De periodicitat irregular, els articles anaven sense signar, però hi van col•laborar José López Montenegro i Enric Pujol, entre d'altres. Tractà temes diversos, com ara textos teòrics i literaris, notícies locals i exteriors, antimilitarisme, maltusianisme, etc. En sortiren 4 números, l'últim el 5 de maig de 1895. Lluís Mas anuncià en la premsa llibertària la suspensió de la publicació del periòdic per mor d'una demanda imposada per les autoritats.

El que havia estat el periòdic anarquista més important de la seva època (1887-1893), defensor de l'anarcocol·lectivisme, editat a Barcelona i en què van escriure grans firmes com Anselmo Lorezo, Antoni Pellicer, Fedrico Urals, Ricardo Mella, Tarrida del Mármol , etc., va recuperar la seva capçalera posteriorment (1901) a Gràcia de la mà de Leopoldo Bonafulla i Teresa Claramunt, des de postures antiadjetivistas, intentant superar la confrontació entre anarcocol·lectivistas i anarcocomunistes.

------------------------ooooOOOOoooo------------------------

Una anàlisi de la premsa anarquista publicada a Gràcia a finals del s. XIX ens confirma la importància i el pes que va tenir. Es va convertir la Vila, llavors independent, en un autèntic centre internacional de l'anarcocomunisme, seguidors de Kropotkine. Aquí passar una temporada Malatesta, i en l'Ateneu Obrer del carrer Argüelles (Terol), conegut llavors com el "casino anarquista" va alimentar les polèmiques, ja no només amb el minoritari sector anarcocol·lectivista, sinó amb els informalistes com Schicchi. Gràcia va ser  un lloc d'acollida gràcies al grup format per Martí Borràs, Francisca Saperas, Emili Hugas, Sebastià Suñé, etc., conegut com el "nucli de Gràcia". Va ser sobre aquest grup de propaganda que l'Estat va centrar aquella gran ràtzia repressiva que van representar els Processos de Montjuïc, amb les seves execucions, tortures, presó i desterrament.

                                                                                                     Javier Bou              

La Revolució de 1868 i la Revolta de les Quintes (1870)

 La també coneguda com "La Gloriosa", és l'inici de l'anomenat “Sexenni Democràtic o Revolucionari”, que va des del destronament de la reina Isabel II a la fi de setembre de 1868 fins al cop d'estat dirigit pel general Pavía el 3 de gener de 1874 en el qual es restaura novament la monarquia borbònica en la persona d'Alfonso XII.

 Les causes principals són degudes *fonamentalment a una sèrie de crisis prèvies:

- Financera: en 1866 les pèrdues sofertes per les companyies ferroviàries, que van arrossegar amb elles a bancs i societats de crèdit.

- Econòmica: conseqüència de l'anterior, amb un fort creixement de l'atur en reduir-se les inversions en les obres públiques i la construcció.

- Social: deguda a les males collites dels anys 1867 i 1868, es van encarir els productes bàsics com el pa, donant lloc a diversos motins en diferents ciutats

- Política: primera gran revolta estudiantil reprimida per la Guàrdia Civil i revolta fracassada de la caserna de Sant Gil a Madrid per enderrocar la monarquia amb l'afusellament de 66 suboficals.

En 1866 es produeix el pacte d’Ostende (Bèlgica) entre els partits progressista i demòcrata per enderrocar la monarquia, formar un govern provisional i elecció d'unes corts constituents per primera vegada per sufragi universal (homes majors de 25 anys)

 Al setembre de 1868, els generals Topete, Prim i Serrano enderroquen a la reina, després de la batalla d’Alcolea (Còrdova) on les tropes realistes són derrotades per les tropes insurrectes més una multitudinària milícia popular.

 A partir d'aquí es constitueixen en tota Espanya Juntes Revolucionàries que representen els anhels populars per millorar la situació de la població, reivindicant la separació de poders, el matrimoni civil, les llibertats de reunió, associació, impremta i de cultes, el sufragi universal, l'abolició de les odiades quintes (per cada 5 joves i per sorteig, un havia d'anar a la guerra, però qui tingués diners podia pagar per no assistir) i de l'impost dels consums (al pa, oli, sal, etc.).

 En aquest curt període de temps se succeeixen multitud d'esdeveniments de gran transcendència social:

- El primer congrés obrer de l'estat espanyol adherit a l’AIT (Associació Internacional de Treballadors) celebrat a Barcelona, en el qual s'adopten les tesis federalistes defensades per Bakunin i que va passar a denominar-se FRE (Federació Regional Espanyola), a on el que avui es coneix com a nació espanyola, per als internacionals de l'època era una regió i les actuals autonomies, eren comarques (de Catalunya, Andalusia, Aragó, Llevant, etc.)

- L'expansió i la posterior il•legalització de la Internacional en les corts, després de la insurrecció de la Comuna de París

- Les revoltes contra les quintes i els consums

- La Primera República i el Cantonalisme

 Grans esperances i il·lusions es van despertar entre la població que, com sol ser habitual quan s'espera alguna cosa del poder, van ser fortament reprimides, fins a restaurar novament el vell ordre representat per la monarquia borbònica.

 Després de l’abdicació obligada d’Isabel II i la promulgació de les Corts Constituents el 1869, el govern provisional, amb mires a aconseguir la neutralització de les Juntes Revolucionàries, havia acceptat alguna de les seves reivindicacions com per exemple la supressió dels consums i les Quintes. De fet, les abolicions de les Quintes figurava en el programa progressista de Prim.

 Així, un dels primers actes de la Junta Revolucionària de Barcelona va ser la supressió de les Quintes. Però, una vegada al govern, Prim va oblidar-se de la seva paraula. Militar com era, el març de 1869 va decretar una lleva de 25.000 homes amb la intenció d’incrementar la guerra contra els sublevats a Cuba i els insurrectes de Puerto Rico. Paral·lelament el govern tornà a gravar els consums sobre productes bàsics com la sal i el tabac. El descontent popular es va estendre fins al punt que els polítics republicans es van veure obligats a incitar insurreccions contra el govern. Així mateix va ser una reivindicació assumida pel naixent moviment obrer internacionalista que denunciaven les lleves de les Quintes com el que eren: un impost de sang per als pobres i un impost de diners pels rics.

 A principis de 1870 es crea la Lliga contra les Quintes i el Centre Federal de Societats Obreres convoca a Barcelona manifestacions. A Madrid, Prim és apedregat mentre passeja a cavall amb el seu fill de 8 anys. Res no va servir contra la decisió de Prim, que el 30 de març de 1870 decreta una segona lleva de 40.000 homes. A principis d’abril, quan s’intenta portar a terme les Quintes, esclaten els motins a Vic, Sant Feliu de Llobregat, Sabadell, Sant Celoni, Martorell… essent a les viles del Pla de Barcelona a on la revolta cobra més intensitat. Els motins comencen amb l’assalt de l’Ajuntament de Sans el 4 d’abril per unes 2.000 persones, la majoria dones treballadores. Es cremen els bombos i les llistes destinats al sorteig de quintos; en els incidents mor a trets el segon alcalde i és ferit l’alcalde.

 Les dones toquen a sometent des del campanar de l’església de Santa Maria, s’estenen les revoltes, els revoltats aixequen barricades i els militars comencen els bombardeigs del poble des de la muntanya de Montjuïc. Des de Barcelona, el capità general Eugenio Gaminde declara l’estat de guerra a tota la província. La revolta s’estén ràpidament als pobles de Sant Andreu i Sant Martí de Provençals a on també s’ocupen els ajuntaments i es cremen les llistes i els bombos dels sorteigs. Però va ser a la Vila de Gràcia a on la revolta contra les Quintes va tenir major intensitat. El 4 d’abril de 1870, és el dia en el que està previst el sorteig dels quintos, la Marieta, nom amb el que s’havia batejat la campana de la Torre del Rellotge de Gràcia, comença a tocar a sometent. Unes 300 dones assalten i saquegen l’Ajuntament (Casas Consistoriales) i organitzen una gran foguera al mig de la Plaça de la Vila a on cremen bombos i llistes de sorteig, però també els mobles de les Cases Consistorials i el registre de propietats.

 L’ex-alcalde de la Vila, el republicà federal Francesc Derch, convoca i comanda un grup d’unes seixanta persones que es troben a la Plaça del Sol, al peu de l’Arbre de la Llibertat. Allà el grup s’organitza i formen les primeres barricades amb plataners tallats i les llambordes de l’empedrat que aixequen. Aviat vindran reforços de les viles de Sant Andreu i de Sant Martí de Provençals. A l’actual carrer del Canó i havia una societat carbonària, d’internacionalistes, que tenien un canó amagat. El van treure per disparar contra l’exèrcit i defensar una barricada. Ho van pagar car, doncs quan l’exèrcit va per fi entrar a Gràcia els van afusellar a quasi tots al peu de l’Arbre de la Llibertat.

 A Gràcia l’exèrcit es va reforçar fins a comptar amb 5.000 soldats, 20 canons de calibre gran i 40 de campanya, per enfrontar-se a uns 200 rebels. Des del desert de l’Eixample bombardejaven Gràcia de manera continuada i a diari per tal de fer acallar la campana, però mai no ho van aconseguir. El mateix dia 4 es van disparar unes 800 bombes contra Gràcia, i només el dimarts dia 5 es van disparar més de 1.000 bombes. Tot i que el capità general Gaminde dirigí personalment les operacions de l’exèrcit, no va ser fins el matí del dia 9 d’abril que va aconseguir entrar en Gràcia que va ser ocupada militarment de manera brutal. Van saquejar cases i locals, van haver-hi més de 200 detencions de presumptes insurrectes i van ser assassinades més de 30 persones, 19 d’elles enterrades a una fossa comuna al cementiri de Poblenou.

 Per uns dies, però, la Vila de Gràcia va restar en mans dels seus vilatans, i el canó i la campana han restat símbols de l’energia i resolució d’aquest poble. A partir d’aquests fets es començarà a publicar La Campana de Gràcia, revista maçona, liberal, satírica i anticlerical que va tenir continuïtat fins el 1934. 

                                                                            Fernando Cardoso