miércoles, 24 de mayo de 2017

Fèlix Martí Ibáñez, el prestigiós metge anarquista de Gràcia


  Una part de pensament científic en clau anarquista troba en el moment històric dels anys 30 un espai per desenvolupar-se que cal recuperar. Veí del barri de Gràcia, el metge Fèlix Martí Ibáñez (1911-1972) ens aporta un punt de partida per recuperar part d’aquesta història dels nostres carrers. Conegut per la seua participació en els governs de la República i la Generalitat quan hi va haver una temporal col·laboració entre l’anarcosindicalisme i les institucions republicanes, qui és podria que és Martí Ibáñez? Ell mateix ens respon:

Como militante de la C.N.T. me debo a esta gloriosa organización y a cuantas actividades ella me sugiera. Como hombre y como individuo pensante me debo a la Humanidad Trabajadora, a la causa común revolucionaria…”

 Després d’haver-se instal·lat amb la seua família al carrer Benet i Mercadé nº15 del barri de Gràcia, els primers passos de Fèlix Martí Ibáñez com a estudiant de medicina el trobem el 1929 en el procés de creació d’una clínica per a gent amb manca de recursos: l’Associació Social Obrera. També localitzem la seua implicació en les xerrades i cursos que l’Institut de Medicina Pràctica realitza a la seua seu del carrer Astúries nº89. En aquest espai, juntament amb altres companys, crea l’Agrupació Escolar Marañón el març del 1931, un espai de formació científica amb objectius estrictament culturals i científics. La sexualitat, la socialització de la medicina, l’eugenèsia, la social-teràpia o la construcció del coneixement científic des la base són les temàtiques més tractades en vers a un nou sistema sanitari. Totes aquestes idees que venen treballant-se des dels inicis del segle XX, troben en aquest període un moment en el que, davant de les deficiències del sistema sanitari republicà, poder posar-se en pràctica. La medicina llibertaria d’aquests anys podria caracteritzar-se per actuar en tres eixos: l’assistència sanitària per al proletariat, la higiene pública-privada, i la sexualitat-reproducció. Després de diversos intents el 1935 apareix una interessant iniciativa: l’Organització Social Obrera. Sense haver unanimitat inicial en l’establiment dels objectius i definició de l’entitat, al principi es plantejava agrupar a diverses consultes gratuïtes per donar servei assistencial, encara prompte es va encaminar per establir una casa per al proletariat amb tot una sèrie de serveis i espais més enllà del purament mèdic-assistencial. Però aviat, el pla per establir una quota en un context en recessió econòmica i elevat atur, va ser interpretat com una impremta del burocratisme d’alguna part de l’anarcosindicalisme. “La disconformidad con la marcha actual de la citada entidad”; la distància entre les idees anarcosindicalistes i la política de l’OSO, ja des dels inicis, va motivar la dimissió en bloc del consell mèdic com Martí Ibáñez o Xavier Serrano.
   El Consultori Central es trobava al carrer Casanova nº33, mentre que un dels consultoris gratuïts era la consulta que Martí Ibáñez va establir al seu propi domicili de Gràcia com a “Médico Psicólogo. Enfermedades nervioses y mentales. Conflictos espirituales y sexuales” . Compartint consulta amb altre metges com Royo Lloris o Isaac Puente, aquesta consulta forma part d’un procés de construcció del coneixement per part dels no-experts a través de la comunicació postal. Les respostes a les inquietuds sexuals i espirituals engegava un procés de comunicació “horitzontal” que s’identifica amb l’autogestió del coneixement; però també és un canal que permetia analitzar el procés d’inclusió i exclusió de la “intel·lectualitat” en el moviment. És quan l’autor crea el 1936 una secció a Estudios amb el nom de Consultorio Psíquico-Sexual en el que mitjançant un discurs paternalista i tractament idíl·lic de la sexualitat o els sentiments, és reconeix una comunicació directa i sense ambigüitat que durarà fins el juny de 1937.
  La qüestió de la sexualitat va ser un tema molt present en la premsa llibertaria. Un dels primers autors més influents va ser el francès Émile Armand. Convençut de superar qualsevol norma, convencionalisme o prejudici en matèria sexual Armand s’identifica amb l’amor plural en el sentit de “totes per a tots i tots per a totes” que Fourier defenia en la Teoria Universal de la Asociación. Una desregulació de l’amor que accepta, doncs, l’existència de relacions heterogènies i en conseqüència, crític amb els cels i sentiment autoritari.  La promiscuïtat, el comunisme sexual o la abundància sensual i sentimental seria la solució als cels. És tracta d’un contacte sexual que permetria completar la camaraderia intel·lectual o econòmica; una manera més íntima, completa i propera de ser companya. Però aquestes opinions no varen callar les crítiques. María Lacerda, amb connotacions més feministes, criticava la camaraderia amorosa de Armand perquè esclavitzava a la dóna, la feia servil i matava el vertader amor; un retorn a la promiscuïtat, a un comunisme degradant en el que la dona continuava essent una cosa i objecte de plaer, en el que l’instint sexual superava la passió i l’amor al marge de qualsevol afinitat afectiva. En Estudios era habitual tendir a l’espiritualització de l’amor i a diferenciar “la nova moral sexual” del llibertinatge. En aquest mateix sentit, Martí Ibáñez no reduïa la sexualitat als genitals sinó que “además de esa faceta tiene la sexualidad otras muchas -trabajo, ideales, creación social, o artística-“, ho identificava amb l’harmonia física i espiritual del sers.

 També l’homosexualitat va comportar els seus debats i pàgines en el Consultorio del doctor. La superació de la vella moral catòlica i la despenalització de la homosexualitat sembla ser un punt en comú que també deixava ampli marge per a les diferencies d’opinió. “L’invertit” és un terme que expressa la desviació de qualsevol persona de les formes d’expressió sexual correcta y normal, una inversió dels rols sexuals que podria ser congènita o adquirida per el vici o les males companyies. Un dels responsables de sistematitzar científicament tal creença heterosexual va ser Gregorio Marañón, al intentar substituir l’homofòbia tradicional d’estigmatització i repressió legal dels viciosos per una comprensiva i caritativa actitud que propugnava ajudar i buscar una cura per unes malaltes que reconduïren el camí natural de l’heterosexualitat. El retorn a la Naturalesa semblava ser clau per solucionar problemes d’orientació sexual, d’injustícies socials i de qualsevol tipus d’anomalia. Sinònim d’ordre i harmonia, funcionava com a marc de referència per oposar el instint a la llei.
 Totes aquestes qüestions eren tractades per grups d’afinitat, en conferències i espais que hem pogut recuperar a partir de la biografia de Martí Ibáñez. Alguns llocs d’aquesta història, a part del ja citat Institut de Medicina Pràctica o de l’Agrupació Escolar Marañón, els trobem en un article anònim a Mi Revista dedicat al treball realitzat per Martí Ibáñez en el departament de Sanitat: l’11 Club. “[...] simpática reunión en la que la discusión libre se debatían temas de la más variada actualidad. Desfilaron por allí típicas y variadas figuras originales por sus ideas consagradas por su talento”. L’escriptora Aurora Bertrana, la soprano Mercedes Plantada, la coneguda Etta Federn, l’artista Eleuterio Blasco Ferrer o el psicoanalista Dr. Oliver Brachfeld. “Posteriorment, el 11 Club, por razones que no son del caso, se convirtió en Conversa Club, merced al entusiasmo de Martí Ibáñez. Martí Ibáñez, alma del mismo, aportó la cooperación de sus compañeros de los Idealistas Prácticos y se dedicó con tal entusiasmo a las cuestiones sociales, que raras eran las sesiones en que no se debatían temas de la Revolución, aun ante el peligro de acabar todos en la cárcel. Polémicas enormes se entablaron, siempre en el terreno amistoso, entre marxistas y anarquistas. Todos defendíamos con ardor nuestros respectivos puntos de vista; raras veces coincidíamos. Martí Ibáñez resumía los debates, haciendo notas el punto de coincidencia que a todos nos unía: redimir al pueblo de las condenas de la opresión”. Amb més referències que el darrer, també el grup d’afinitat llibertari i l’escola racionalistaEls Idealistes Pràctics” apareix contínuament en la premsa llibertària com a espai cultural de divulgació i formació sociopolítica, compartint escenari amb l’Ateneu Enciclopèdic Popular, el Politècnic o l’Ateneu Faros. Primer al carrer Provença 271, principal 1ª, després al carrer de Bonavista, i finalment al carrer Santa Anna 28, s’organitzaran activitats orientades especialment per la joventut en el que es tractaven temes com l’eugenèsia, el pacifisme, el nudisme, el naturalisme, l’internacionalisme, la filosofia o la teosofia.
Fèlix Martí no va ser tan sols un escriptor científic, un professional de la sanitat o un organitzador del sector, sinó també un valent propagandista.
  Però aquesta trajectòria no s’atura durant els seus càrrecs durant el govern, des d’on el projecte de socialització de la medicina i les mesures per dur a terme la reforma eugènica varen prendre una dimensió important per a al doctor. Dels articles que a la medicina i l’assistència social es dediquen en la premsa,  destaca l’esforç per comarcalitzar els serveis aixina com la proposta de sindicació del professionals sanitaris. En aquest sentit, Xavier Serrano donava la seua opinió en les pàgines de Solidaritat Obrera sobre el projecte de socialització de la sanitat en el que rebutjava l’intrusisme de la iniciativa privada i de la falta de gratuïtat dels serveis. Amb una major desconfiança que Martí Ibáñez cap a l’egoisme del cos mèdic, aposta per un Sindicat Únic de Sanitat i Higiene organitzat per seccions autònomes que finalment serà realitat a partir de 1937. Considera que cal oblidar “la nefasta manía de constituir un Sindicato de Sanidad con masas de elementos intelectuales o de espantar con exigencias totalitarias de caracter social a los intelectuales que vengen a nosotros atraidos por la curiosidad, pero desconociéndonos”, reconeixent que la majoria dels metges i farmacèutics eren contraris a les idees llibertàries tant per posició com per idees. El concepte d’aristocràcia intel·lectual que utilitza el medico rural Isaac Puente fa referència a aquest últim aspecte.
  Després, Felix Martí Ibáñez també ens deixa una llarga trajectòria a partir del cop militar. L’assistència de Martí Ibáñez ﷽﷽﷽﷽﷽﷽﷽conflcite.t de Sanitat i Higiene sert el govern, ntut en el que es tractaven temes com iat, amb tot una seria de serveez en les barricades de Barcelona i l’organització mèdica de la columna Durruti en primera instància. A mida que avança el conflicte l’organització popular permet accelerar la creació d’espais sanitaris i assistencials així com l’atenció als refugiats des dels comitès locals i comarcals d’ajuts al refugiats. La creació de centres d’educació psíquica-sexual per a la joventut, l’Escola de Maternitat Conscient i el naixement de l’Institut de Ciències Sexuals treballava per l’ideal eugènic i sexual. Treballa junt a Federica Montseny o Amparo Poch en la redacció de la llei d’avortament que deixava en l’autodeterminació de la dóna com l’únic motiu de suficient per a la pràctica de l’avortament. La posició abolicionista es trasllada cap a la creació de deslliuradors de la prostitució. Des de la vessant propagandista i divulgativa, s’integra en el Comitè Pro Cultura Popular i en la Federació Estudiantil de Consciències Lliures que promou, junt a altres companys com Ada Martí, la Universitat Popular. Al llarg de la guerra, sobretot després de concloure la col·laboració anarquista en les institucions, intervé en nombrosos mítings com a membre de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries o de Solidaritat Internacional Antifeixista. La participació en actes a l’estranger, i especialment a Nord-Amèrica, facilitarà el seu exili cap aquestes terres.
Fèlix Martí va tenir  una actuació decisiva en l'organització hospitalària durant la Guerra Civil (mapa dels hospitals de Gràcia)
  En aquesta altra vida de Martí Ibáñezeu reprar erressant de consultar.quest per, junt a l’historiador de la ciència, Henry E. Sigerist, inicia un vessant editorial que s’allunya de les contribucions militants. Com a professor universitari cal tenir en compte la seua participació en els departaments d’investigació dels laboratoris farmacèutics Hoffman-La Roche, Whintrop o Squinn en matèria de salut pública. Poc més tard el 1950, fundarà la Medical Doctors Publications a Nova York, i per ampliar la seua influència en el món: MD en castellà el 1961, MD del Canadà el 1966 o del Pacífic en 1967. En 207 articles que s’han pogut comptabilitzar al llarg d’aquest període, la vessant mèdica de l’autor destaca per excel·lència amb temàtiques com la lluita contra la tuberculosis, l’impacte dels antibiòtics o la sexualitat. Tot i això, es té constància de la seua vessant militant, menys nombrosa i documentada,  a partir de les seues contribucions freqüentment literàries a la premsa llibertaria. L’accés a la seua correspondència personal fa palesa del contacte amb el moviment llibertari. Fernando Gómez Peláez, Federica Montseny o Jesús Gonzalo Malo són alguns exemples. De fet, aquest últim ens aporta documentació de les contribucions econòmiques de Martí Ibáñez amb motiu d’una campanya internacional de solidaritat cap als presos de la CNT en l’Interior en 1964.
  Un recorregut biogràfic que ens permet recuperar alguns detalls del pensament científic i els projectes revolucionaris que perseguien assolir la Idea. Els carrers de Gràcia són testimonis del control obrer dels centres sanitaris, de les mesures de comarcalització sanitària, la supressió de la beneficència, les mesures d’eugenèsia, campanyes sanitàries preventives, la unificació d’assistència, l’educació sanitària, la confiscació i posterior clausura dels col·legis professionals.
Andreu Lloret 

martes, 9 de mayo de 2017

Martí Borràs Jover, el sabater anarquista de Gràcia


El dia 9 de maig, de 1894, es suïcidava a la presó l'anarquista i sabater de Gràcia, Martí Borràs, que formava al costat d'altres (Francisca Saperas, Emili Hugas, Sebastià Suñé, ...) el conegut "nucli de Gràcia", introductor i defensor de les tesis anarcocomunistes de Kropotkin i que estaven en el punt de mira de la policia per practicar una solidaritat àmplia i radical a tot anarquista perseguit. Al costat d'Emili Hugas, sastre i tipògraf de Gràcia, i amb la gran ajuda de la seva companya, Francisca Saperas, van editar les publicacions "La Justícia Humana" i també "Terra i Llibertat", també va col·laboraren els diaris "La Revolució Social", "El Revolucionario" i "El Combate", va traduir i va editar el fullet "El Salariado" de Kropotkin  i també va escriure d'algunes obres originals, inèdites, com per exemple una comèdia titulada "Un grano de arena"
A finals de setembre de 1893 l'anarquista Paulí Pallàs atempta contra el general Martínez Campos i encara que era evident que es tractava d'un acte individual, "la policia barcelonina, brutal i corrupta, va desencadenar una onada de detencions indiscriminades contra el moviment anarquista que va acabar afectant, entre d'altres, Martí Borràs." 
Detingut i torturat durant mesos, amb greus problemes de sordesa, decideix escriure el 7 de maig aquesta carta de comiat:
Apreciada esposa
Es la tercera vez que intento en vano contra
mi existencia. ¿Lo lograré esta?
Y es que estoy cansado de vivir en un mundo
de injusticias donde el hermano se arma contra el
hermano. Aquí en la cárcel sufro mucho, porque
veo con más claridad las injusticias sociales, y me
horroriza además tanta sed de sangre inocente,
como acontece en los actuales momentos.
Me pesa, ser una carga para la familia, asaz
necesitada, y aunque me dieran la libertad, no
resultaría menos una carga ajena, dado mi estado
impedido físico. ¿Qué he de hacer entonces? /
Acabar con una existencia que me aburre.
Ya nada puedo hacer para la humanidad después
de haber hecho cuanto he podido por ella;
así que he cumplido mi cometido en esta tierra
de desventuras, donde he dado mucho más de lo
que he recibido. Otros me sustituirán con ventaja,
y así me voy tranquilo, porque el progreso no se
parará porque haya un muerto más.
Tal vez vosotras, queridas esposa é hijas, veáis
tiempos mejores, donde la lucha por la vida sea
menos encarnizada, siendo tal vez un hecho la fraternidad
humana: trabajad para ello tanto como
podáis, pero por medio del convencimiento, como
lo he hecho yo; porque debéis tener entendido que
el bien y la libertad; lo bueno y lo bello, cuando /
son impuestos por la fuerza, dejan de ser lo que
son para convertirse en lo peor del mundo para
los que no lo admiten.Adiós pues queridas hijas y esposa: participad
al resto de la familia de esta novedad, y no tengáis
pesadumbre por ello que este es el camino que
forzosamente hemos de hacer todos los nacidos,
y dicho[so] el que como yo deja la vida con la
satisfacción de haberla emple[a]da toda entera á la
emancipación de la humanidad.
Os abrazo a todas con toda la efusión de mi sér."
Martín Borrás
Biografia
"El 9 de maig de 1894 se suïcida a Barcelona (Catalunya) el sabater anarquista Martí Borràs Jover, conegut com El Sord, pels seus problemes d'oïda. Havia nascut el 23 de febrer de 1845 a Igualada (Anoia, Catalunya). Sos pares van ser Josep Borràs Vidal, un teixidor de cotó també igualadí, i Rosa Jover Faura, de Cornellà de Llobregat. Milità en el moviment anarquista de la Vila de Gràcia. El 19 d'octubre de 1869 es casà amb la també llibertària Francesca Saperas Miró, amb qui tindrà com a mínim 10 fills, dels quals, després d'un noi gran que es deia Joan, només van sobreviure cinc nenas: Salut, Antonieta --que morí jove--, Mariona, Mercè i Estrella --Salut i Mariona també seran militants--, i el seu domicili es convertí en centre d'activisme llibertari i refugi de perseguits. En 1871 fou elegit membre del Comitè Local de la Federació Regional Espanyola de l'Associació Internacional dels Treballadors (FRE-AIT) de Barcelona i participà el 29 de març de 1871 en la redacció de la Protesta de la Asociación Internacional de los Trabajadores. Federación barcelonesa, publicada aquell mateix dia en La Federación, on va fer palesa la seva postura política dins els corrents de l'època: tot canvi social havia de ser pacífic i amb el consentiment del poble. Amb el pas del temps la seva actitud va anar decantant-se cap a posicions més radicals. Des del 22 de setembre de 1872 fou secretari de la Comarca de l'Est de la Unió de Constructors de Calçat de la Regió Espanyola i en constituí a ca seva la seu. Durant el Congrés Obrer de la Regió Espanyola, celebrat entre el 23 i 25 de setembre 1881 al teatre Circ de Barcelona, fou un dels oradors que s'oposà a l'entrada del Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) de Pablo Iglesias a l'aliança. D'antuvi col·lectivista, evolucionà cap a l'anarcomunisme després d'entrevistar-se en 1875 amb Errico Malatesta en una estada d'aquest a Barcelona i de llegir els periòdics francesos Le Révolté i La Révolte; i formà un grup propagador del comunisme anarquista a Gràcia animat també per Emili Hugas. El maig de 1883, amb la secció de Gràcia, publicà un document, conegut com «Projecte de reglament de la Federació de la Regió Espanyola», on demanà la supressió del Consell Comarcal o, per defecte, del Consell Regional. A partir del 18 d'abril de 1886, i fins al 25 de novembre d'aquell any en que desaparegué, amb Emili Hugas edità el periòdic La Justicia Humana. Quincenal Comunista-Anárquico, primera publicació anarcocomunista de la Península. Malgrat tot, el seu grup anarcocomunista edità un nou òrgan d'expressió, Tierra y Libertad. Quincenario Anárquico-Comunista, que es publicà entre el 2 de juny del 1888 i el 6 de juliol de 1889, i que s'imprimia en un petit local de Gràcia i era distribuït per sa companya i per sa filla Salut. Creà la «Biblioteca Anarcocomunista», on traduí i publicà importants fullets --El Salariado, de Piotr Kropotkin; La sociedad al día siguiente de la Revolución i Autoridad y organización, de Jean Grave (Jehan Le Vagre); i Proceso de los anarquistas de Chicago--, i que distribuïa fullets editats a França. En aquesta època col·laborà en La Revolución Social, El Revolucionario i El Combate. Entre 1892 i 1894 col·laborà com a corresponsal en el periòdic de Buenos Aires El Perseguido. Periódico Comunista Anárquico. La policia el va implicar en l'atemptat contra el general Arsenio Martínez Campos a mans de Paulí Pallàs Latorre esdevingut a la Gran Via barcelonina el 24 de setembre de 1893. Detingut l'endemà del fet, fou tancat incomunicat durant 21 dies al castell de Montjuïc. El 15 d'octubre de 1893 va ser ingressat a la presó de Barcelona, al carrer de la Reina Amàlia. Borràs, que era completament sord, en no poder escoltar i contestar adequadament durant els continus i durs interrogatoris es desesperà totalment. Martí Borràs Jover s'emmetzinà ingerint una capsa de mistos el 9 de maig de 1894 a la cel·la de la presó Model de Barcelona (Catalunya) després d'haver escrit una carta a la seva dona on aconsellava a ses filles que treballessin a cor ple per l'anarquisme mitjançant el convenciment i no mitjançant la força. Durant el seu enterrament es produïren aldarulls quan un grup de companys interceptaren el carro fúnebre i intentaren arrabassar, sense èxit, la creu del taüt. Pocs dies després, el 16 de maig de 1894, la causa instruïda contra ell i altra vintena de militants anarquista, va ser sobreseguda definitivament. Deixà obres inèdites, com ara la peça teatral Un grano de arena."

miércoles, 3 de mayo de 2017

El sangriento Mayo del 37


 Si se entienden los sucesos de Mayo del 37 en Barcelona como el triunfo de la contrarrevolución, como de hecho así fue, habrá que buscar el origen de esa derrota del movimiento obrero en aquellos primeros días de júbilo por haber derrotado al Ejército y su golpe de estado. Fue en esos primeros momentos, cuando en las calles se palpaba e impulsaba la revolución en los barrios, con la incautación de edificios, la ocupación de fábricas y cuando el pueblo estaba armado, que en aquel pleno local de la CNT, no se decidió finalmente “ir a por el todo”, por una causa de peso claro está, como era el ir a “apagar los focos facciosos de la península”, en primer lugar Zaragoza, pero se dejó seguir funcionando al, en aquellos momentos, frágil y debilitado Estado re-presentado por la Generalitat y no sólo eso, sino que se le reforzó con la creación del Comité Central de Milicias Antifascistas, un órgano inter-clasista.     
 A partir de aquí, poco a poco al principio pero después de forma rápida y contundente, el Estado, con la ayuda de los comunistas del PSUC, se rehízo y fue desmantelando una tras otra las conquistas revolucionarias de aquellos primeros días del “corto verano de la anarquía”.           
 La militarización y el mando único, la sustitución de los comités locales por consejos municipales, la disolución de los comités de abastos, la censura creciente en periódicos, las campañas desde el PSUC y la UGT, dominada cada vez más por los estalinistas, contra el POUM y las colectividades, los enfrentamientos ya declaradamente armados con víctimas mortales, el asalto a los controles fronterizos controlados por la CNT, etc., crearon entre las bases un clima de intranquilidad creciente. Ya en enero del 1937, los Comités de Defensa de barrio y las Juventudes Libertarias, manifestaban abiertamente su malestar por la actitud pasiva y colaboracionista de la CNT-FAI en el gobierno. A principios de abril  el Grupo 12 del Comité de Defensa de Gracia proponía, con aprobación del pleno local de Grupos Anarquistas en la propia casa CNT-FAI de Barcelona: “1º Retirar todos los hombres que actualmente ocupan sitio en los estamentos oficiales gubernativos; 2º Ir a la constitución de un Comité Revolucionario Antifascista para la coordinación de la lucha armada contra el fascismo; 3º Socializar inmediatamente la industria, el comercio y la agricultura; 4º Ir a la implantación del carnet de productor. Poner en práctica la movilización general de todos los hombres capacitados para el manejo de las armas y de las herramientas de trabajo para el frente y la retaguardia; 5º Y por fin hacer sentir a todos y a cada uno el peso inflexible de la disciplina revolucionaria como garantía de que los intereses de la revolución social no se pueden burlar en vano”.
 
 
LOS HECHOS DE MAYO


Barricadas en las Ramblas
 El día 3 de Mayo a las 14,45 h., esperando que por ser la hora de la comida no encontrarían tanta reisistencia, el comisario general de Orden Público Eusebi Rodríguez Salas, del PSUC, cumple la orden del conseller del Interior, Artemi Aiguadé, de ERC, de asaltar con tres camiones llenos de Guardias de Asalto el edificio de Telefónica de Plaza Catalunya controlada por los confederales. Los trabajadores de la CNT del primer piso, sorprendidos, son desarmados, pero los de arriba, alarmados, oponen una feroz resistencia, utilizando una ametralladora desde la azotea.        
 La confrontación que se venía barruntando estalla entre los dos bandos: ERC, PSUC y UGT, junto a los cuerpos de seguridad republicanos, por un lado; y la CNT-FAI, Juventudes Libertarias y POUM, por el otro. De forma espontánea y sin seguir las directrices de la organización se levantan barricadas en los barrios obreros y principalmente en Las Ramblas, a la vez que se declara la huelga general.               
 La tarde del 3 de Mayo, el secretario del comité regional Valeri Mas, con algunos otros anarquistas, se presentó en el despacho de Tarradellas, para pedirle la inmediata retirada de las fuerzas de Asalto que intentaban ocupar la Telefónica. Tarradellas, y luego Artemi Aiguadé, al que también visitaron, se hicieron los sorprendidos y pretextaron que ellos no habían dado la orden de ocupación de la Telefónica.
 Esa misma noche  se reunieron, en la Casa CNT-FAI, el Comité Regional de la CNT y el Comité ejecutivo del POUM para tratar sobre la situación. Tras un análisis en profundidad  por parte de los poumistas; Valeri Mas, en nombre del CR de la CNT, agradeció a Nin, Andrade y Solano "la agradable velada"(!), repitiendo varias veces que el debate y la discusión habían sido muy interesantes, y que habrían de repetir la experiencia. Pero sin decidir ninguna postura en común ni llegar a  acuerdo alguno. Los dirigentes anarquistas con Valeri Mas al frente creían  que era suficiente con "haber enseñado los dientes" a los estalinistas y republicanos, y que una vez demostrada la fuerza de la CNT no se atreverían a ir más allá.     
 Ante la negativa de Companys a destituir a los que dieron la orden del asalto el día 4 se endurecieron los enfentamientos, a pesar de los llamamientos repetidos a la calma de los "ministros anarquistas".
Por la tarde desde el Palau de la Generalitat García Oliver lanza por radio su patético discurso conocido como "la leyenda del beso":               
"¡Camaradas! Por la unidad antifascista, por la unidad proletaria, por los que cayeron en la lucha, no hagáis caso de provocaciones. No cultivéis en estos momentos el culto a los muertos. Que no sean los muertos, la pasión de los muertos, de nuestros hermanos caídos, lo que os impida en estos momentos cesar el fuego. No hagáis un culto a los muertos. […] Todos cuantos han muerto hoy son mis hermanos; me inclino ante ellos y los beso. Son víctimas de la lucha antifascista y los besos a todos por igual" 


García Oliver "discurseando"
 Las bases obreras, en concreto los comités de defensa de barriada, las Juventudes Libertarias, la agrupación "Los amigos de Durruti", y el propio partido del POUM, a pesar de sus deseos, ya empezaban a entrever la imposibilidad  de una  victoria, ya que la misma dirección cenetista no estaba por ello sino todo lo contrario, el plano político era muy confuso y la posible respuesta de las columnas anarquistas armadas supondría el hundimiento de los frentes.   

  
 El día 5 el Presidente Companys, para calmar la situación y ganar tiempo, disuelve el gobierno y propone la formación de uno nuevo con la CNT, la Esquerra, PSUC y Unió de Rabassaires. El representante de la CNT será Valeri Mas como Conseller d'Economia i Serveis Públics, entrando en ese doble juego envenenado que sería tan letal para los anarquistas y poumistas que se batían en la calle. El mismo día 5 no se puede constituir el nuevo gobierno, pues Antonio Sesé, miembro del PSUC fue asesinado cuando se dirigía a tomar posesión del cargo. Los comunistas acusarán a los anarquistas, aunque luego se comprobará que el trayecto escogido estaba cubierto por "fuego amigo".
 En estos días no todos los muertos lo serán en los enfrentamientos sino que habrán claros asesinatos "políticos" como el de los anarquistas italianos Berneri y Barbieri, sacados de su casa por un grupo de comunistas armados, o el asesinato de Alfredo Martínez, dirigente de las Juventudes Libertarias cuando pretendía negociar con las Juventudes  del PSUC, o los doce militantes de JJLL de Sant Andreu, torturados, asesinados y abandonados en el cementerio de Cerdanyola.      

       
Cadáveres de militantes libertarios
 El combate continuó sin interrupciones hasta el 6 de mayo, cuando ambos bandos mantenían ya una actitud mayormente defensiva. El día 6 hubo un armisticio, pero la lucha no tardó en reanudarse, pues los guardias civiles hicieron intentos prematuros de desarmar a los trabajadores de la CNT. Al día siguiente muchos obreros comenzaron a abandonar las barricadas por propia iniciativa. Decepcionados rompían sus carnets del sindicato.
 El día 7, anarquistas y poumistas liberaron a los contrarrevolucionarios presos pero no sucedió lo mismo con el otro bando. También llegan a Barcelona los guardias de asalto, enviados por el gobierno de Valencia, que desfilan de forma chulesca por el Paseo de Gracia. Companys cede el control del orden público y las Patrullas de Control, que serían  definitivamente disueltas el 6 de Junio, se ponen a las órdenes del delegado de Orden Público especial enviado por las autoridades de la República.

   
Guardias de asalto desfilando provocativamente   
 Ese día 7 se constituye el nuevo y reducido gobierno de la Generalitat, aplazado por la muerte de Sesé y se consuma para muchos la traición a la revolución de Julio del 36. Los obreros van siendo desarmados y se inicia el hostigamiento a las Juventudes libertarias y del POUM.
 El 8 se vuelve a la “normalidad”
y se empiezan a desmontar las barricadas de los revolucionarios, en cambio las del PSUC y del Estat Català se mantienen desafiantes y tardan en hacerlo.               
 La prensa de la época calculó el número de muertos en 500 y aunque recientemente algún estudio “documentado” ha reducido esta cifra a algo más de 200 al contar sólo las defunciones registradas, muchos historiadores no lo tienen en cuenta por lo relativo del dato.      
 El 17 de Mayo el gobierno central de Largo Caballero es sustituido por el de Negrín y el control del poder cae en manos de los comunistas. En Barcelona el cónsul soviético Antonov-Ovsieyenko actúa como correa de transmisión de Stalin dirigiendo la persecución contra el POUM. Curiosamente en Octubre, él mismo, víctima de una purga, sería fusilado.       
El 16 de Junio Nin fue detenido por la policía, junto con otros dirigentes del POUM. Intentando arrancarle una autoconfesión de que "trabajaba" para los nacionales fue llevado a Madrid, es salvajemente torturado y posteriormente asesinado.

Andreu Nin
LOS HECHOS EN GRÀCIA

 El Comité de Defensa de la CNT de Gràcia, en los primeros momentos se presentó en el local central de JCI, las Juventudes del POUM, una la planta de la “casa Fuster”, que ocupaban desde la revolución de julio y se formó una especie de comité de enlace que en poco tiempo obtuvo el control de Gracia y también de una parte del norte de Barcelona. Las fuerzas de la Guardia Nacional Republicana (ex-Guardia Civil) de Gràcia habían entregado las armas. Las fuentes historiográficas del POUM y de las Juventudes son muy claras en esto, aunque la situación de la barricada en la calle Ros de Olano, al lado del Centre Moral que ocupaba el PSUC da a entender que sí que hubo cierta resistencia. Hay que decir que la prensa confederal siguiendo el interés “oficial” de la CNT de acabar los enfrentamientos cuanto antes, censuró o mintió, sobre lo que estaba pasando en las calles de toda la ciudad.       
 El local de la sección de Gracia del POUM estaba en la calle de Córcega, casi esquina con Diagonal. Desde allí y hasta la entrada de la calle Salmerón, lo que son Jardinets, había montada una gran barricada que dominaba la plaça Pi i Margall, “Els cinc d’oros”, defendida por militantes del POUM y anarquistas , y donde el Comité de Defensa  del barrio montó una ametralladora, allí según Fernández Jurado hubieron 2 muertos y varios heridos. Al otro lado, donde había estado el consulado alemán, los anarcosindicalistas alemanes exiliados del DAS, montaron otra barricada.     
 La participación de revolucionarios extranjeros en los sucesos de Mayo fue importante, sobre todo de italianos y alemanes. También se mostraron activos “Los Amigos de Durruti” que según Balius contaban con 4.000 o 5.000 simpatizantes, un buen número en Gràcia, pero que parece que sólo llegaron a sacar a la calle varios cientos. Los comités de defensa de barrio se sintieron directamente tocados por la traición de sus cúpulas, en cambio las Juventudes Libertarias fueron, entre las filas anarquistas “oficiales”, las que más decididamente lucharon hasta el final  e incluso una vez terminado el combate animaron a reanudarlo. Ahí estaban las Juventudes Libertarias de Gràcia llamando en su manifiesto “a los auténticos revolucionarios”: “Sería un vil escarnio a los compañeros caídos en las luchas sangrientas contra toda esa fauna, que admitiéramos un nuevo pastel preparado por los políticos, cuando solamente los revolucionarios que empuñamos las armas tenemos la palabra. Si los compañeros enquistados en nuestros Comités no tienen la suficiente energía para seguir para seguir adelante destituyámoslos y nombremos un Comité Revolucionario capaz de ello. ¡ Compañeros o ahora o nunca!”.


 Ya a primeros de 1938 con el POUM ilegalizado, un capitán polaco de las brigadas internacionales León Narwicz, agente del SIM y del NKVD intentaba infiltrarse de nuevo en el partido. Las fotografías que había hecho un año antes de los militantes poumistas habían sido decisivas para su identificación a la hora de detenerlos e iniciar la vasta campaña represiva, ahora de nuevo, creyéndose a salvo había contactado con dos jóvenes militantes pensando proseguir con su misión, pero ignoraba que ellos estaban sobre aviso, ellos eran de los grupos de acción del POUM, los GABOCS. Habían quedado en un descampado de la calle Legalitat de Gràcia, a la altura de Alegre de Dalt, cuando llegaron a su altura le pegaron tres tiros en la cabeza. Era su venganza, pequeña seguro que pensaron comparada con la oleada de persecución y muerte generada por los estalinistas. Uno de ellos era Albert Masó, vecino de Gràcia, que después en Francia desarrolló una interesante militancia política y durante la transición intentó reconstruir el partido.
El cadáver de León Narwicz

Texto: Javier Bou

domingo, 30 de abril de 2017

1890 - El primer “1r de Maig”


 Quan entre el 14 i el 20 de juliol de 1889 el Congrés de la Internacional, reunit a París, decideix per unanimitat que el dia 1 de Maig siga declarat el Dia Internacional dels treballadors, no estava clar de quina manera s’havia d’executar l’homenatge als treballadors assassinats per l'Estat a Chicago el 1887, però ni molt menys els anarquistes i part dels socialistes revolucionaris acceptaren la possibilitat de declarar l’1 de Maig com una festivitat i passar a oblidar el contingut polític dels episodis viscuts.
 L’homenatge a August Spies, Adolf Fischer, Samuel Fielden, Albert Parsons, Michael Schwab, George Engel, Louis Lingg o Oscar Neebe no és pot quedar ací: en la condemna de 8 persones. Que els màrtirs siguen 8 és perquè fins 400.000 van eixir al carrer dels Estats Units, o perquè fins 10.000 persones acudiren a l'enterrament i perquè foren aquests milers de persones les que varen protagonitzar el procés revolucionari dels anys 80. S’ha domesticat aquest dia, generalment amb una actitud festiva. No sempre ha estat així i no té perquè serho.
«Obreros todos: La Jornada de las Ocho Horas no es un ideal de un partido ni de una escuela: es la necesidad imperiosa de todos los esclavos del egoísmo humano. A todos los que ganan el pan con el sudor de su rostro, a todos los asalariados, interesa el triunfo de nuestra bandera. El que sea obrero, pues, que ocupe su puesto, si no quiere verse más pisoteado y humillado por la burguesía». Octaveta repartida a Barcelona i comarca abans de la vaga general del 1r de Maig de 1890, reproduïda al diari anarquista "El Productor".
  Els dies 1 i 4 de maig de 1890, dijous i diumenge d'una setmana d'indubtable transcendència històrica, la classe obrera europea reclamava per primera vegada de forma coordinada i pública una de les seves més importants reivindicacions: la jornada legal màxima de vuit hores.
 En aquests dies començava, davant el temor dels sectors socials més conservadors, una nova etapa de la història obrera contemporània.
  Des dels moments, ja llunyans, de la Comuna de París, mai s'havia fet tan visible en el vell continent la força del proletariat ... A Londres, capital del país més industrialitzat de l'època, centenars de milers d'individus -més de 300.000, segons alguns càlculs de la Premsa- es van manifestar diumenge dia 4 a Hyde Park, a «la més vasta demostració democràtica que Londres va presenciar mai».
 En els altres països industrialitzats o en vies d'industrialització d'Europa, les reunions o manifestacions obreres es van produir legalment o il·legalment, amb enfrontaments amb la policia en diverses ciutats de l'Imperi austrohongarès, Itàlia o Polònia, i assistència massiva a les principals ciutats del continent (Viena, Praga, Budapest, Varsòvia, Estocolm, Copenhaguen, Brussel·les, Milà, Torí).
  A Espanya durant el mes d'abril de 1890, en començar els preparatius per a la celebració, van començar també a manifestar-se les diferències d'opinió sobre el caràcter i objectius de la mateixa. Els socialistes «veien amb temor apropar-se la data», eren partidaris de reduir la commemoració a un míting i una manifestació pacífica, a celebrar el dia 4, que culminarien amb la presentació davant les autoritats d'un text amb les seves peticions aprovades al Congrés París. En canvi, els anarquistes no es conformaven amb aquesta perspectiva: no s'acontentaven amb una simple petició, ni estaven disposats a esperar anys per aconseguir la jornada de vuit hores. Desitjaven obtenir-la immediatament, per mitjà de la vaga general
 Les diferències de plantejament van ser causa d'agres debats especialment a Barcelona, ​​on les organitzacions obreres estaven dividides entre les propostes d'ambdós sectors. A Madrid, en canvi, el predomini socialista va evitar aquests enfrontaments; però l'escassa organització obrera -només es comptava, com va assenyalar Morato, amb «quatre societats obreres res lluïdes» - no permetia concebre grans esperances d'èxit, i provocava la por dels dirigents del partit davant un possible fracàs rotund.
 A diferència del que ha passat a Madrid, a Barcelona els esdeveniments es van produir de forma més conflictiva. En les reunions prèvies a l'1 de Maig, els socialistes havien aconseguit el suport de nombroses Societats Obreres per la seva postura favorable a la manifestació i contrària a la vaga general; només van haver de cedir a la data, abandonant la seva proposta inicial del dia 4 per ajustar-se a la data fixada intemacionalmente. Però el sector anarquista no havia estat derrotat i mantenia les seves intencions radicals, que van acabar desbordant el mur de contenció socialista.
 Des del matí del dia 1, l'atur va ser pràcticament total: «Ni cotxes, ni tramvies, ni fàbriques, el mateix en el port que a les estacions fèrries, que en el comerç, els negocis, els petits i els grans tallers; tot va cessar, envaint la via pública les classes socials totes, impressionades vivament per trobar-front afronti del desconegut, i atentes a observar el desenvolupament dels esdeveniments».  El míting, convocat al Teatre Tívoli, es va celebrar sota la presidència d'Antonio García Quejido, màxim dirigent en aquell moment de la Unió General de Treballadors; en acabar, a un quart del matí, els manifestants (en nombre de 100.000, segons El Socialista, o de 20.000, segons el càlcul de J. Ferrer) es van dirigir en marxa ordenada cap al Govern Civil per lliurar les conclusions ja esmentades. En passar la manifestació per davant de Capitania General, des del balcó contemplava l'acte el general Blanco, es va produir l'esdeveniment més recordat d'aquest dia històric: alguns obrers van aplaudir en agraïment perquè el general no havia tret les tropes al carrer, i aquest -segons els testimonis presencials, que atorgarien després un elevat valor simbòlic al seu gesto-- «vestit d'uniforme de campanya i faixí, va saludar repetides vegades traient el quepis». El governador civil, per la seva banda, va aprofitar el moment per lloar el "seny" dels treballadors barcelonins, prometent elevar al Govern de Madríd les seves peticions; i com era de suposar els manifestants van tornar pacíficament a casa seva, sense que es produís cap incident. Als ulls dels anarquistes, tot havia estat una cerimònia sense sentit: «Presentose el partido obrero en el Gobierno Civil, se hicieron los discursos de ordenanza, se entregó la petición para que el Gobierno y las Cámaras accedieran a ocuparse de las reformas del trabajo cuando les pareciese oportuno, se disolvió la manifestación, y pax vobis» (El Productor, 4-VII-1890).
 Però la situació va prendre un caire molt diferent a la tarda. Milers d'obrers (segons la informació d'El Productor, però només uns 200, segons l'opinió de Ferrer) es van reunir al camp de Les Carolines i van decidir per aclamació mantenir-se en vaga fins a aconseguir la jornada de vuit hores. Començaven llavors la lluita directa amb els patrons, molt més temible que la moderada concentració socialista. El dia 2 tot Barcelona està en vaga; i encara que a la tarda es va declarar l'estat de guerra, i els socialistes van declinar poc després tota responsabilitat davant el nou gir dels esdeveniments, els vaguistes es van mantenir ferms i van obligar a molts empresaris a entaular negociacions amb ells. El dia 5, els empleats de tramvies aconseguien la reducció de la jornada a 8 o 9 hores i l'establiment de dos torns laborals, els carreters, els treballadors del port, alguns sectors del ram de tintoreria, del calçat. de la construcció o de la fleca van aconseguir també el triomf total o parcial de les seves reivindicacions. Gràcies a aquests èxits la intensitat de la vaga va anar disminuint lentament, fins que dilluns dia 12 es va produir la incorporació al treball dels últims oficis en atur.
 En resum, a Barcelona l'enfrontament entre les dues tàctiques contraposades de socialistes i anarquistes havia conclòs amb avantatge per als segons, que van poder exhibir alguns triomfs en diverses branques productives, mentre els líders del PSOE i la UGT no podien presentar cap resultat positiu de les seves manifestacions i peticions ordenades i pacífiques. Lligat a això, la seva inhibició en la vaga general els havia alienat les simpaties de molts sectors de la classe obrera, l'allunyament de les posicions socialistes es va fer manifest en els anys següents.


La postura anarquista davant la celebració d'aquell primer 1r de Maig de 1890, a través del diari "El Productor”, un dels més importants de la premsa obrera d'aleshores.

La Víspera
 Nos hallamos en los momentos más solemnes de la historia.
El mundo del privilegio se aniquila, perece, para dar lugar a la constitución de la sociedad humana con arreglo a bases científicas y racionales en harmonía con la naturaleza. 
 Al dominio bruto de la casta, de la jerarquia, de. la clase, de la condición social, vamos a sustituir la igualdad. /.../
No hay que hacerse ilusiones: no hay razón para sostener como un ideal definitivo de la clase trabajadora la conquista de las ocho horas.
Sea cualquiera el resultado de este movimiento, conviene repetir una vez más que lo que los trabajadores quieren es poner término al régimen del salario. /.../
 Las ocho horas es un grito de guerra; mejor dicho, un episodio de la guerra; pero no el objeto de la guerra. /.../
 Por tanto, nuestro deber consiste en tener fija la vista en  el ideal de nuestra emancipación, e inspirados en él, ya que la jornada de ocho horas es un punto, de coincidencia y de unión de todas las fuerzas proletarias del mundo, trabajemos por su conquista, a la manera un ejército poderoso asalta y toma una fortaleza que se opone a su paso, y desde ella vayamos resueltos a la última jornada, sin temores ni vacilaciones oportunistas, que sólo así alcanzaremos el lugar que por razón y por naturaleza nos corresponde.
 !A las ocho horas, pues, en honra de la unión obrera internacional!
 !A las ocho horas como medio precursor de nuestra emancipación económico-social!
 !A las ocho horas como manifestación de nuestra fuerza!
 !A las ocho horas como limitación del poder y de la soberbia de nuestros explotadores!
Huelga, no manifestación
  La libertad no se pide, se toma. Las mejoras no se obtienen implorándolas humildemente; se obtienen exigiéndolas. /.../
 ¿Ha logrado acaso ninguna clase oprimida emanciparse o alcanzar algunas mejoras rastreándose miserablemente a los pies de sus tiranos implorándoles lo que no les concederán, o bien valiéndose de los medios llamados pacíficos y legales,  únicos que sus opresores ponen galantemente a su disposición precisamente porque con ellos nada han de conseguir? No, ninguna clase ha logrado mejorar su triste condición rebajando su dignidad hasta el  extremo de pedir libertad a los mismos que tienen interés en que jamás sea libre.
 Por eso es que creemos obran muy mal los compañeros que para alcanzar una importante mejora: la jornada de trabajo de ocho horas, se limitan a hacer una  manifestación y  acudir a las autoridades para que sea rendida su petición.
 Que obtendrán nuestros compañeros haciendo esto? De lo que desean obtener, nada; pero en cambio obtendrán rebajar su dignidad. 
 Los trabajadores nada tenemos que ver con la autoridad, la intermediaria de la burguesía; debemos dirigirnos directamente a ésta y exigirle la jornada de las ocho horas, y si se niega concedérnosla, negarnos también nosotros a trabajar.
 Ya lo hemos dicho: la jornada de ocho horas no la obtendremos con pacíficas manifestaciones y con inútiles y serviles peticiones: la obtendremos imponiéndonos, y la imposición esta en la huelga.
 Huelga debemos querer, no manifestación.                                        
                                                                              ("El Productor"- 30-IV-1890)


Fonts: Manuel Pérez Ledesma, Andreu Lloret, “El Productor” i Grup de Memòria Històrica de l'Ateneu Llibertari de Gràcia



Els "Màrtirs de Chicago"


El dia 1 de Maig de 1886 als Estat Units la International Working People Association, de recent creació, va convocar la coneguda vaga general sota l’eslògan de 8 hores: 8 per treballar, 8 per descansar i 8 gaudir. A tota la Unió més de 5.000 vagues, amb un total aproximat de 350.000 aturats, molts dels quals van aconseguir, el mateix dia o en dies successius, triomfs significatius. Però en algunes ciutats importants la resistència patronal va ser més ferma. I en una d'elles, a Chicago els 60.000 vaguistes van rebre la intransigent oposició dels empresaris a les seves peticions i van patir l'extrema duresa de l'actuació policial, el que donaria lloc a un conjunt de successos d'enorme transcendència en la història del proletariat mundial .
La situació obrera al Chicago de la segona meitat del segle XIX era extremadament difícil, l'actitud repressiva de la policia contra l'organització dels obrers anava acompanyada per la pervivència de jornades de treball de 14 a 16 hores, la manca d'habitatges, els baixos salaris i les males condicions laborals. En els primers mesos de 1886, les tensions s'havien agreujat com a conseqüència del locaut decretat per Cyrus McCormick contra els 1.400 treballadors de la seva fàbrica de segadores, en resposta a la petició de readmissió d'alguns obrers acomiadats després d'una vaga a l'empresa.
L'actitud de la policia, i dels seus col·laboradors, els detectius de l'Agència Pinkerton, apareix així descrita en un text de Bogart i Thompson: «Durant aquells mesos d'inquietud obrera, un passatemps comú de la Policia consistia que un esquadró muntat o un destacament en formació tancada dissolgués a cops de porra qualsevol grup de treballadors. La porra era un instrument imparcial: colpejava per igual a homes, dones, nens i tafaners ».
La tensió, després dels acomiadaments i el tancament de fàbriques, era molt alta: la vaga s'estenia, algunes empreses recorrien a contractar esquirols i la Policia començava a dissoldre violentament als mítings i manifestacions. A la tarda de dilluns, dia 3 de maig , es van concentrar a les proximitats de la fàbrica McCormick uns 6.000 treballadors per elegir una comissió que s'entrevistés amb els propietaris dels magatzems de fusta. La sortida dels esquirols d'aquesta empresa i el seu enfrontament amb els obrers allí reunits va obrir el camí per a la intervenció policial contra els vaguistes, que van abandonar el camp deixant darrere d'ells els cadàvers de sis treballadors i desenes de ferits, víctimes dels trets de la força pública.
Aquest últim episodi explica l'intens treball que van realitzar d'immediat els periodistes, treballadores i líders sindicals per convocar un míting la tarda del dia següent, 4 de Maig a la plaça de Haymarket de Chicago amb l'objectiu de donar una resposta contundent a les forces de l'ordre. Fins i tot, la capçalera de l'Arbeiter-Zeitung apostava per escriure que els treballadors s'armaren pel combat, però després d'unes discussions en la redacció, es va decidir per no optar per aquesta opció. 
La violència del dia anterior havia provocat la concentració a la plaça de Haymarket de més de 15.000 treballadors, molts d'ells amb les seves dones i els seus fills. Allà, després que els oradors anarquistes més coneguts de la ciutat (Parsons, que havia estat proposat en 1879 per alguns amics per a la Presidència de la República; Spies, director d'un setmanari obrer en llengua alemanya, el Arbeiter Zeitung; Fielden, propagandista de la doctrina per tota la comarca ...) van protestar contra els atropellaments de la vigília, i quan la multitud començava a dispersar-se en perfecte ordre davant Ia amenaça d'una tempesta, es va presentar un destacament de 180 policies per dissoldre la que quedava de la reunió . No existia cap raó que justifiqués la seva intervenció, excepte el desig de l'inspector John Blonfield, que manava el destacament, d'atacar un cop més als vaguistes. En aquest moment, i de forma inesperada donat el caràcter pacífic de la concentració, una bomba llançada des del centre dels reunits va esclatar enmig de les files policials. 
L'artefacte explosiu va matar un oficial de nom Degan i va produir ferides greus en uns altres. La policia va obrir foc sobre la multitud, matant i ferint a un nombre desconegut d'obrers. Es va declarar l'estat de setge i el toc de queda, i en els dies següents es va detenir a més de tres-cents obrers, els quals van ser colpejats i torturats.
Entre ells a tots els dirigents coneguts -llevat Albert Parsons, que va aconseguir amagar-se, encara que al conèixer el processament dels seus amics, es va lliurar voluntàriament per compartir-la. I encara que els testimonis van declarar que la bomba havia estat llançada per un desconegut, Parsons, Spies, Fielden, Engel, Fischer, Lingg i Schwab van ser condemnats a mort a la forca després d'un judici arreglat en el qual no es va presentar cap prova concreta de la seva culpabilitat. Confirmada aquesta sentència pel Tribunal Suprem el 20 de setembre de 1887, només es van salvar de la mort Schwab i Fielden, als que  se'ls va commutar la pena per la de cadena perpètua i Oscar Neebe que va ser condemnat a 15 anys de presó; mentre Lingg va preferir posar fi a la seva vida abans de ser lliurat al botxí. 

Michael Schwab
"Lo que aquí se ha procesado es la anarquía, y la anarquía es una doctrina hostil opuesta a la fuerza bruta, al sistema de producción criminal y a la distribución injusta de la riqueza. Ustedes y sólo ustedes son los agitadores y los conspiradores".
Adolf Fischer
"Solamente tengo que protestar contra la pena de muerte que me imponen porque no he cometido crimen alguno… pero si he de ser ahorcado por profesar mis ideas anarquistas, por mi amor a la libertad, a la igualdad y a la fraternidad, entonces no tengo inconveniente".
August Spies
"Llegara un día en que nuestro silencio sera mas poderoso que las voces que hoy estranguláis".
Albert Parsons
"La sociedad actual sólo vive por medio de la represión, y nosotros hemos aconsejado una revolución social de los trabajadores contra este sistema de fuerza. Si voy a ser ahorcado por mis ideas anarquistas, está bien: mátenme".

Fonts: Manuel Pérez Ledesma, Andreu Lloret, “El Productor” i Grup de Memòria Històrica de l'Ateneu Llibertari de Gràcia

domingo, 23 de abril de 2017

Pere Mateu Cusidó

Pere Mateu Cusidó
Valls (Tarragona) 23-4-1897/ Còrdas d'Albigés (França) 14-11-1980.

 A l’any 1920, vivia al Carrer La Perla, número 19-21, principal. A inicis de 1921 es va traslladar al carrer Milà i Fontanals, número 24 on encara figura al cens de 1930.
 En Pere Mateu provenia d’una família obrera de Valls; el pare era teixidor artesà i la mare modista. La manca de treball va provocar el trasllat de la família a Barcelona (1900) per buscar altres oportunitats, en aquesta ciutat hi van néixer dos altres germans. Va començar d’aprenent en diversos oficis fins que s’estabilitzà en el de metal·lúrgic i mecànic i va entrar a treballar a la casa Elizalde (al Passeig de Sant Joan, entre Còrsega i Rosselló).
 A partir de 1918 comença a preocupar-se pels assumptes sindicals, llegí autors anarquistes i ingressà en el sindicat de mecànics de la CNT. El seu caràcter decidit i emprenedor el dugué als grups d’acció i de defensa confederal que protegien els delegats obrers de Barcelona quan anaven a dialogar amb els patrons i defensaven als treballadors dels atropellaments de la  patronal i els pistolers del Sindicat Lliure. Va formar part dels Grups que es crearen a Gràcia
 La policia i diverses fonts orals li atribueixen la participació en diferents accions armades, col·laborant amb Ramon Casanellas que treballava a la mateixa fàbrica que ell.  Així, el 19-12-1919 varen atemptar contra Arturo Elizalde al que es considerava l’instigador econòmic de l’ assassinat de Pau Sabate, “Tero”, (19-7-19) secretari del sindicat dels tintorers de la CNT. L’atemptat es va realitzat a la cantonada del Passeig de Sant Joan amb Rosselló, al costat de la fàbrica Elizalde; el patró va sortir il·lès però va morir el xofer Florentí Prats.
 Va ser reclamat per l’autoritat militar durant la vaga de 1919 sense arribar a ser detingut. Se’l considera autor dels atemptats contra els Guàrdies Civils Gonzalo i Peromingo i, junt amb Casanelles, responsable d’haver portat un carregament de fusells al cercle sindicalista gracienc del carrer Santa Agueda. També varen participar als atemptats mortals contra el sicari de la banda del baró Köening, Vicente Segura Sanvicens (4-6-1920) i Manel Grau, i en el del comte de Salvatierra, exgovernador civil de Barcelona (València, 4-8- 1920), responsable de la mort d’una trentena de sindicalistes víctimes de la “Llei de Fugues”.
 Pere Mateu va formar part del grup anarcosindicalista que va atemptar contra Eduardo Dato, president del govern espanyol.  Dato havia anomenat el 20 de novembre del 1920 a Martínez Anido com a governador civil de Barcelona, donant-li carta blanca per organitzar una guerra bruta d’eliminació física del principals membres de la CNT catalana, que va ser il·legalitzada. Es  va viure la detenció massiva de sindicalistes, es va incrementar la col·laboració de policies i pistolers i l’aplicació sistemàtica de la Llei de Fugues. La situació es va tornar insostenible; hi havien dues opcions o la CNT doblegava els genolls o colpejava més fort anant a buscar als que donaven les directius.
  La CNT catalana, amb prop de 500.000 afiliats, va optar per defensar-se. Va coordinar la resposta el secretari de la regional, Ramon Archs, que va organitzar una cúpula per la defensa armada. S’havia d’enviar un grup a Madrid per cometre l’atemptat i escollir a uns activistes que fossin a la vegada experimentats però que no estiguessin fitxats per la policia. Medir Martí, que coordinava els grups d’acció del barri de Gràcia, va proposar a Pere Mateu i a Ramon Casanelles. A ells es va afegir Llúcia Fors i el seu company, Lluís Nicolau, també dels grups d’acció graciencs. Evelio Boal, secretari del Comitè Nacional de la CNT va donar el seu vistiplau i va connectar amb companys madrilenys que havien de donar el suport logístic necessari. Sembla ser  que va haver un quart home a l’escamot que va anar Madrid, segons va explicar Mateu al 1977, es deia Soler, “este último, amigo y informador de Lluís Companys, casi no intervino en nada, ya que no nos merecía confianza”
  Els fets es succeïren com al millor dels thrillers. El grup de graciencs, sempre preocupats per l’accent català que els delatava, varen marxar cap a Madrid.  El 8 de març de 1921 varen aconseguir disparar contra Dato des d’una moto Indian amb sidecar, a la plaça de la Independència, front la Puerta de Alcalá. Mateu va buidar el carregador del seu Mauser mentre cridava “Visca l’Anarquia!!!!” aixecat a la cistella del sidecar i en Nicolau ho feia amb la seva Star, des del seient de darrera de la moto. En Casanelles també va disparar la Star, mentre conduïa  i perseguia el vehicle que el xofer de Dato intentava allunyar del lloc a tota velocitat. Poc després Dato agonitzava.
  Casanelles va poder sortir del país sense dificultats i es va refugiar a l’antiga URSS. Nicolau i Fors arribaren fins a Alemanya i allí varen ser extraditats per a ser jutjats a Espanya. Mateu va ser detingut cinc dies després de l’atemptat. Va dir: “Yo no maté a Dato, sino al que autorizó la ley de fugas”. Mateu va qualificar el magnicidi com una “fatalitat humanitària”.
 Al judici el varen condemnar a pena de mort però després li va ser commutada  per la reclusió perpètua, Va estar a les presons de Figueres, Cartagena i Sant Miguel de los Reyes aprofitant per aconseguir una extensa cultura de manera autodidacta. Al 1930, des d’aquesta última presó, va rebutjar tot recolzament que no vingués de fonts llibertaries. Malgrat això, alliberat amb motiu de la proclamació de la República (14-4-31), el president Macià en un acte el saluda amb l’expressió “fill meu”. Quan Pere Mateu va sortir de la presó a València una multitud de sindicalistes l’esperaven i va ser dut a coll com un heroi fins a l’ajuntament a on va pronunciar unes paraules des del balcó, segons el diari El Sol (16-4-1931) va dir que “al pueblo debía su libertad y que expresaba a todos su gratitud. Termino diciendo que desde ahora se considera obligado a defender esta libertad”.     
 Va tornar a viure a Gràcia, reprengué la seva professió i va complir amb valuoses feines als Ateneus Llibertaris, sobretot en el de Gràcia del que en va ser un gran dinamitzador. El 19 de Juliol del 1936 va participar a la resistència armada contra el cop militar i va participar a l’assalt de la caserna de Lepanto. Després va marxar amb un vehicle, el seu germà i una companya cap a Casp coincidint després  amb la columna de B. Durruti. Durant la major part de la guerra va ser el responsable  dels serveis funeraris de Barcelona. Fou detingut després dels fets de maig de 1937 i tancat a la Model de Barcelona per tinença il·lícita d’armes. Acusat d’adhesió a la rebel·lió sortí en llibertat el 29 de novembre de 1937, gràcies al testimoni de Federica Montseny.
 El 1939 va marxar cap a França on va estar implicat fins la seva mort en la resistència llibertaria: suport als guerrillers anarquistes, organització d’atemptats contra Franco, resistència contra l’ocupació nazi i responsabilitats orgàniques dins la CNT i la FAI. Sense ser  orador, escriptor, ni líder, se l’ha considerat un símbol de la lluita pels drets socials desenvolupada pels militants de la CNT.
 Al 1977 afirmava al ser entrevistat per la revista Interviú: “el anarquismo sigue siendo la única forma que tiene el hombre para su liberación”

Xavier Oller