Fèlix Martí Ibáñez, el prestigiós metge anarquista de Gràcia

  Una part de pensament científic en clau anarquista troba en el moment històric dels anys 30 un espai per desenvolupar-se que cal recuperar. Veí del barri de Gràcia, el metge Fèlix Martí Ibáñez (1911-1972) ens aporta un punt de partida per recuperar part d’aquesta història dels nostres carrers. Conegut per la seua participació en els governs de la República i la Generalitat quan hi va haver una temporal col·laboració entre l’anarcosindicalisme i les institucions republicanes, qui és podria que és Martí Ibáñez? Ell mateix ens respon:

“Como militante de la C.N.T. me debo a esta gloriosa organización y a cuantas actividades ella me sugiera. Como hombre y como individuo pensante me debo a la Humanidad Trabajadora, a la causa común revolucionaria…”

 Després d’haver-se instal·lat amb la seua família al carrer Benet i Mercadé nº15 del barri de Gràcia, els primers passos de Fèlix Martí Ibáñez com a estudiant de medicina el trobem el 1929 en el procés de creació d’una clínica per a gent amb manca de recursos: l’Associació Social Obrera. També localitzem la seua implicació en les xerrades i cursos que l’Institut de Medicina Pràctica realitza a la seua seu del carrer Astúries nº89. En aquest espai, juntament amb altres companys, crea l’Agrupació Escolar Marañón el març del 1931, un espai de formació científica amb objectius estrictament culturals i científics. La sexualitat, la socialització de la medicina, l’eugenèsia, la social-teràpia o la construcció del coneixement científic des la base són les temàtiques més tractades en vers a un nou sistema sanitari. Totes aquestes idees que venen treballant-se des dels inicis del segle XX, troben en aquest període un moment en el que, davant de les deficiències del sistema sanitari republicà, poder posar-se en pràctica. La medicina llibertaria d’aquests anys podria caracteritzar-se per actuar en tres eixos: l’assistència sanitària per al proletariat, la higiene pública-privada, i la sexualitat-reproducció. Després de diversos intents el 1935 apareix una interessant iniciativa: l’Organització Social Obrera. Sense haver unanimitat inicial en l’establiment dels objectius i definició de l’entitat, al principi es plantejava agrupar a diverses consultes gratuïtes per donar servei assistencial, encara prompte es va encaminar per establir una casa per al proletariat amb tot una sèrie de serveis i espais més enllà del purament mèdic-assistencial. Però aviat, el pla per establir una quota en un context en recessió econòmica i elevat atur, va ser interpretat com una impremta del burocratisme d’alguna part de l’anarcosindicalisme. “La disconformidad con la marcha actual de la citada entidad”; la distància entre les idees anarcosindicalistes i la política de l’OSO, ja des dels inicis, va motivar la dimissió en bloc del consell mèdic com Martí Ibáñez o Xavier Serrano.

   El Consultori Central es trobava al carrer Casanova nº33, mentre que un dels consultoris gratuïts era la consulta que Martí Ibáñez va establir al seu propi domicili de Gràcia com a “Médico Psicólogo. Enfermedades nervioses y mentales. Conflictos espirituales y sexuales” . Compartint consulta amb altre metges com Royo Lloris o Isaac Puente, aquesta consulta forma part d’un procés de construcció del coneixement per part dels no-experts a través de la comunicació postal. Les respostes a les inquietuds sexuals i espirituals engegava un procés de comunicació “horitzontal” que s’identifica amb l’autogestió del coneixement; però també és un canal que permetia analitzar el procés d’inclusió i exclusió de la “intel·lectualitat” en el moviment. És quan l’autor crea el 1936 una secció a Estudios amb el nom de Consultorio Psíquico-Sexual en el que mitjançant un discurs paternalista i tractament idíl·lic de la sexualitat o els sentiments, és reconeix una comunicació directa i sense ambigüitat que durarà fins el juny de 1937.

  La qüestió de la sexualitat va ser un tema molt present en la premsa llibertaria. Un dels primers autors més influents va ser el francès Émile Armand. Convençut de superar qualsevol norma, convencionalisme o prejudici en matèria sexual Armand s’identifica amb l’amor plural en el sentit de “totes per a tots i tots per a totes” que Fourier defenia en la Teoria Universal de la Asociación. Una desregulació de l’amor que accepta, doncs, l’existència de relacions heterogènies i en conseqüència, crític amb els cels i sentiment autoritari.  La promiscuïtat, el comunisme sexual o la abundància sensual i sentimental seria la solució als cels. És tracta d’un contacte sexual que permetria completar la camaraderia intel·lectual o econòmica; una manera més íntima, completa i propera de ser companya. Però aquestes opinions no varen callar les crítiques. María Lacerda, amb connotacions més feministes, criticava la camaraderia amorosa de Armand perquè esclavitzava a la dóna, la feia servil i matava el vertader amor; un retorn a la promiscuïtat, a un comunisme degradant en el que la dona continuava essent una cosa i objecte de plaer, en el que l’instint sexual superava la passió i l’amor al marge de qualsevol afinitat afectiva. En Estudios era habitual tendir a l’espiritualització de l’amor i a diferenciar “la nova moral sexual” del llibertinatge. En aquest mateix sentit, Martí Ibáñez no reduïa la sexualitat als genitals sinó que “además de esa faceta tiene la sexualidad otras muchas -trabajo, ideales, creación social, o artística-“, ho identificava amb l’harmonia física i espiritual del sers.

 També l’homosexualitat va comportar els seus debats i pàgines en el Consultorio del doctor. La superació de la vella moral catòlica i la despenalització de la homosexualitat sembla ser un punt en comú que també deixava ampli marge per a les diferencies d’opinió. “L’invertit” és un terme que expressa la desviació de qualsevol persona de les formes d’expressió sexual correcta y normal, una inversió dels rols sexuals que podria ser congènita o adquirida per el vici o les males companyies. Un dels responsables de sistematitzar científicament tal creença heterosexual va ser Gregorio Marañón, al intentar substituir l’homofòbia tradicional d’estigmatització i repressió legal dels viciosos per una comprensiva i caritativa actitud que propugnava ajudar i buscar una cura per unes malaltes que reconduïren el camí natural de l’heterosexualitat. El retorn a la Naturalesa semblava ser clau per solucionar problemes d’orientació sexual, d’injustícies socials i de qualsevol tipus d’anomalia. Sinònim d’ordre i harmonia, funcionava com a marc de referència per oposar el instint a la llei.

 Totes aquestes qüestions eren tractades per grups d’afinitat, en conferències i espais que hem pogut recuperar a partir de la biografia de Martí Ibáñez. Alguns llocs d’aquesta història, a part del ja citat Institut de Medicina Pràctica o de l’Agrupació Escolar Marañón, els trobem en un article anònim a Mi Revista dedicat al treball realitzat per Martí Ibáñez en el departament de Sanitat: l’11 Club. “[...] simpática reunión en la que la discusión libre se debatían temas de la más variada actualidad. Desfilaron por allí típicas y variadas figuras originales por sus ideas consagradas por su talento”. L’escriptora Aurora Bertrana, la soprano Mercedes Plantada, la coneguda Etta Federn, l’artista Eleuterio Blasco Ferrer o el psicoanalista Dr. Oliver Brachfeld. “Posteriorment, el 11 Club, por razones que no son del caso, se convirtió en Conversa Club, merced al entusiasmo de Martí Ibáñez. Martí Ibáñez, alma del mismo, aportó la cooperación de sus compañeros de los Idealistas Prácticos y se dedicó con tal entusiasmo a las cuestiones sociales, que raras eran las sesiones en que no se debatían temas de la Revolución, aun ante el peligro de acabar todos en la cárcel. Polémicas enormes se entablaron, siempre en el terreno amistoso, entre marxistas y anarquistas. Todos defendíamos con ardor nuestros respectivos puntos de vista; raras veces coincidíamos. Martí Ibáñez resumía los debates, haciendo notas el punto de coincidencia que a todos nos unía: redimir al pueblo de las condenas de la opresión”. Amb més referències que el darrer, també el grup d’afinitat llibertari i l’escola racionalista “Els Idealistes Pràctics” apareix contínuament en la premsa llibertària com a espai cultural de divulgació i formació sociopolítica, compartint escenari amb l’Ateneu Enciclopèdic Popular, el Politècnic o l’Ateneu Faros. Primer al carrer Provença 271, principal 1ª, després al carrer de Bonavista, i finalment al carrer Santa Anna 28, s’organitzaran activitats orientades especialment per la joventut en el que es tractaven temes com l’eugenèsia, el pacifisme, el nudisme, el naturalisme, l’internacionalisme, la filosofia o la teosofia.

Fèlix Martí no va ser tan sols un escriptor científic, un professional de la sanitat o un organitzador del sector, sinó també un valent propagandista.

  Però aquesta trajectòria no s’atura durant els seus càrrecs durant el govern, des d’on el projecte de socialització de la medicina i les mesures per dur a terme la reforma eugènica varen prendre una dimensió important per a al doctor. Dels articles que a la medicina i l’assistència social es dediquen en la premsa,  destaca l’esforç per comarcalitzar els serveis aixina com la proposta de sindicació del professionals sanitaris. En aquest sentit, Xavier Serrano donava la seua opinió en les pàgines de Solidaritat Obrera sobre el projecte de socialització de la sanitat en el que rebutjava l’intrusisme de la iniciativa privada i de la falta de gratuïtat dels serveis. Amb una major desconfiança que Martí Ibáñez cap a l’egoisme del cos mèdic, aposta per un Sindicat Únic de Sanitat i Higiene organitzat per seccions autònomes que finalment serà realitat a partir de 1937. Considera que cal oblidar “la nefasta manía de constituir un Sindicato de Sanidad con masas de elementos intelectuales o de espantar con exigencias totalitarias de caracter social a los intelectuales que vengen a nosotros atraidos por la curiosidad, pero desconociéndonos”, reconeixent que la majoria dels metges i farmacèutics eren contraris a les idees llibertàries tant per posició com per idees. El concepte d’aristocràcia intel·lectual que utilitza el medico rural Isaac Puente fa referència a aquest últim aspecte.

  Després, Felix Martí Ibáñez també ens deixa una llarga trajectòria a partir del cop militar. L’assistència de Martí Ibáñez ﷽﷽﷽﷽﷽﷽﷽conflcite.t de Sanitat i Higiene sert el govern, ntut en el que es tractaven temes com iat, amb tot una seria de serveez en les barricades de Barcelona i l’organització mèdica de la columna Durruti en primera instància. A mida que avança el conflicte l’organització popular permet accelerar la creació d’espais sanitaris i assistencials així com l’atenció als refugiats des dels comitès locals i comarcals d’ajuts al refugiats. La creació de centres d’educació psíquica-sexual per a la joventut, l’Escola de Maternitat Conscient i el naixement de l’Institut de Ciències Sexuals treballava per l’ideal eugènic i sexual. Treballa junt a Federica Montseny o Amparo Poch en la redacció de la llei d’avortament que deixava en l’autodeterminació de la dóna com l’únic motiu de suficient per a la pràctica de l’avortament. La posició abolicionista es trasllada cap a la creació de deslliuradors de la prostitució. Des de la vessant propagandista i divulgativa, s’integra en el Comitè Pro Cultura Popular i en la Federació Estudiantil de Consciències Lliures que promou, junt a altres companys com Ada Martí, la Universitat Popular. Al llarg de la guerra, sobretot després de concloure la col·laboració anarquista en les institucions, intervé en nombrosos mítings com a membre de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries o de Solidaritat Internacional Antifeixista. La participació en actes a l’estranger, i especialment a Nord-Amèrica, facilitarà el seu exili cap aquestes terres.

Fèlix Martí va tenir  una actuació decisiva en l'organització hospitalària durant la Guerra Civil (mapa dels hospitals de Gràcia)

  En aquesta altra vida de Martí Ibáñezeu reprar erressant de consultar.quest per, junt a l’historiador de la ciència, Henry E. Sigerist, inicia un vessant editorial que s’allunya de les contribucions militants. Com a professor universitari cal tenir en compte la seua participació en els departaments d’investigació dels laboratoris farmacèutics Hoffman-La Roche, Whintrop o Squinn en matèria de salut pública. Poc més tard el 1950, fundarà la Medical Doctors Publications a Nova York, i per ampliar la seua influència en el món: MD en castellà el 1961, MD del Canadà el 1966 o del Pacífic en 1967. En 207 articles que s’han pogut comptabilitzar al llarg d’aquest període, la vessant mèdica de l’autor destaca per excel·lència amb temàtiques com la lluita contra la tuberculosis, l’impacte dels antibiòtics o la sexualitat. Tot i això, es té constància de la seua vessant militant, menys nombrosa i documentada,  a partir de les seues contribucions freqüentment literàries a la premsa llibertaria. L’accés a la seua correspondència personal fa palesa del contacte amb el moviment llibertari. Fernando Gómez Peláez, Federica Montseny o Jesús Gonzalo Malo són alguns exemples. De fet, aquest últim ens aporta documentació de les contribucions econòmiques de Martí Ibáñez amb motiu d’una campanya internacional de solidaritat cap als presos de la CNT en l’Interior en 1964.

  Un recorregut biogràfic que ens permet recuperar alguns detalls del pensament científic i els projectes revolucionaris que perseguien assolir la Idea. Els carrers de Gràcia són testimonis del control obrer dels centres sanitaris, de les mesures de comarcalització sanitària, la supressió de la beneficència, les mesures d’eugenèsia, campanyes sanitàries preventives, la unificació d’assistència, l’educació sanitària, la confiscació i posterior clausura dels col·legis professionals.
Andreu Lloret 

El sangriento Mayo del 37

 Si se entienden los sucesos de Mayo del 37 en Barcelona como el triunfo de la contrarrevolución, como de hecho así fue, habrá que buscar el origen de esa derrota del movimiento obrero en aquellos primeros días de júbilo por haber derrotado al Ejército y su golpe de estado. Fue en esos primeros momentos, cuando en las calles se palpaba e impulsaba la revolución en los barrios, con la incautación de edificios, la ocupación de fábricas y cuando el pueblo estaba armado, que en aquel pleno local de la CNT, no se decidió finalmente “ir a por el todo”, por una causa de peso claro está, como era el ir a “apagar los focos facciosos de la península”, en primer lugar Zaragoza, pero se dejó seguir funcionando al, en aquellos momentos, frágil y debilitado Estado re-presentado por la Generalitat y no sólo eso, sino que se le reforzó con la creación del Comité Central de Milicias Antifascistas, un órgano inter-clasista.     
 A partir de aquí, poco a poco al principio pero después de forma rápida y contundente, el Estado, con la ayuda de los comunistas del PSUC, se rehízo y fue desmantelando una tras otra las conquistas revolucionarias de aquellos primeros días del “corto verano de la anarquía”.           
 La militarización y el mando único, la sustitución de los comités locales por consejos municipales, la disolución de los comités de abastos, la censura creciente en periódicos, las campañas desde el PSUC y la UGT, dominada cada vez más por los estalinistas, contra el POUM y las colectividades, los enfrentamientos ya declaradamente armados con víctimas mortales, el asalto a los controles fronterizos controlados por la CNT, etc., crearon entre las bases un clima de intranquilidad creciente. Ya en enero del 1937, los Comités de Defensa de barrio y las Juventudes Libertarias, manifestaban abiertamente su malestar por la actitud pasiva y colaboracionista de la CNT-FAI en el gobierno. A principios de abril  el Grupo 12 del Comité de Defensa de Gracia proponía, con aprobación del pleno local de Grupos Anarquistas en la propia casa CNT-FAI de Barcelona: “1º Retirar todos los hombres que actualmente ocupan sitio en los estamentos oficiales gubernativos; 2º Ir a la constitución de un Comité Revolucionario Antifascista para la coordinación de la lucha armada contra el fascismo; 3º Socializar inmediatamente la industria, el comercio y la agricultura; 4º Ir a la implantación del carnet de productor. Poner en práctica la movilización general de todos los hombres capacitados para el manejo de las armas y de las herramientas de trabajo para el frente y la retaguardia; 5º Y por fin hacer sentir a todos y a cada uno el peso inflexible de la disciplina revolucionaria como garantía de que los intereses de la revolución social no se pueden burlar en vano”.
  

LOS HECHOS DE MAYO

Barricadas en las Ramblas

 El día 3 de Mayo a las 14,45 h., esperando que por ser la hora de la comida no encontrarían tanta reisistencia, el comisario general de Orden Público Eusebi Rodríguez Salas, del PSUC, cumple la orden del conseller del Interior, Artemi Aiguadé, de ERC, de asaltar con tres camiones llenos de Guardias de Asalto el edificio de Telefónica de Plaza Catalunya controlada por los confederales. Los trabajadores de la CNT del primer piso, sorprendidos, son desarmados, pero los de arriba, alarmados, oponen una feroz resistencia, utilizando una ametralladora desde la azotea.        
 La confrontación que se venía barruntando estalla entre los dos bandos: ERC, PSUC y UGT, junto a los cuerpos de seguridad republicanos, por un lado; y la CNT-FAI, Juventudes Libertarias y POUM, por el otro. De forma espontánea y sin seguir las directrices de la organización se levantan barricadas en los barrios obreros y principalmente en Las Ramblas, a la vez que se declara la huelga general.               
 La tarde del 3 de Mayo, el secretario del comité regional Valeri Mas, con algunos otros anarquistas, se presentó en el despacho de Tarradellas, para pedirle la inmediata retirada de las fuerzas de Asalto que intentaban ocupar la Telefónica. Tarradellas, y luego Artemi Aiguadé, al que también visitaron, se hicieron los sorprendidos y pretextaron que ellos no habían dado la orden de ocupación de la Telefónica.
 Esa misma noche  se reunieron, en la Casa CNT-FAI, el Comité Regional de la CNT y el Comité ejecutivo del POUM para tratar sobre la situación. Tras un análisis en profundidad  por parte de los poumistas; Valeri Mas, en nombre del CR de la CNT, agradeció a Nin, Andrade y Solano "la agradable velada"(!), repitiendo varias veces que el debate y la discusión habían sido muy interesantes, y que habrían de repetir la experiencia. Pero sin decidir ninguna postura en común ni llegar a  acuerdo alguno. Los dirigentes anarquistas con Valeri Mas al frente creían  que era suficiente con "haber enseñado los dientes" a los estalinistas y republicanos, y que una vez demostrada la fuerza de la CNT no se atreverían a ir más allá.     
 Ante la negativa de Companys a destituir a los que dieron la orden del asalto el día 4 se endurecieron los enfentamientos, a pesar de los llamamientos repetidos a la calma de los "ministros anarquistas".
Por la tarde desde el Palau de la Generalitat García Oliver lanza por radio su patético discurso conocido como "la leyenda del beso":               
"¡Camaradas! Por la unidad antifascista, por la unidad proletaria, por los que cayeron en la lucha, no hagáis caso de provocaciones. No cultivéis en estos momentos el culto a los muertos. Que no sean los muertos, la pasión de los muertos, de nuestros hermanos caídos, lo que os impida en estos momentos cesar el fuego. No hagáis un culto a los muertos. […] Todos cuantos han muerto hoy son mis hermanos; me inclino ante ellos y los beso. Son víctimas de la lucha antifascista y los besos a todos por igual" 

García Oliver "discurseando"

 Las bases obreras, en concreto los comités de defensa de barriada, las Juventudes Libertarias, la agrupación "Los amigos de Durruti", y el propio partido del POUM, a pesar de sus deseos, ya empezaban a entrever la imposibilidad  de una  victoria, ya que la misma dirección cenetista no estaba por ello sino todo lo contrario, el plano político era muy confuso y la posible respuesta de las columnas anarquistas armadas supondría el hundimiento de los frentes.   

  

 El día 5 el Presidente Companys, para calmar la situación y ganar tiempo, disuelve el gobierno y propone la formación de uno nuevo con la CNT, la Esquerra, PSUC y Unió de Rabassaires. El representante de la CNT será Valeri Mas como Conseller d'Economia i Serveis Públics, entrando en ese doble juego envenenado que sería tan letal para los anarquistas y poumistas que se batían en la calle. El mismo día 5 no se puede constituir el nuevo gobierno, pues Antonio Sesé, miembro del PSUC fue asesinado cuando se dirigía a tomar posesión del cargo. Los comunistas acusarán a los anarquistas, aunque luego se comprobará que el trayecto escogido estaba cubierto por "fuego amigo".
 En estos días no todos los muertos lo serán en los enfrentamientos sino que habrán claros asesinatos "políticos" como el de los anarquistas italianos Berneri y Barbieri, sacados de su casa por un grupo de comunistas armados, o el asesinato de Alfredo Martínez, dirigente de las Juventudes Libertarias cuando pretendía negociar con las Juventudes  del PSUC, o los doce militantes de JJLL de Sant Andreu, torturados, asesinados y abandonados en el cementerio de Cerdanyola.      
       

Cadáveres de militantes libertarios

 El combate continuó sin interrupciones hasta el 6 de mayo, cuando ambos bandos mantenían ya una actitud mayormente defensiva. El día 6 hubo un armisticio, pero la lucha no tardó en reanudarse, pues los guardias civiles hicieron intentos prematuros de desarmar a los trabajadores de la CNT. Al día siguiente muchos obreros comenzaron a abandonar las barricadas por propia iniciativa. Decepcionados rompían sus carnets del sindicato.
 El día 7, anarquistas y poumistas liberaron a los contrarrevolucionarios presos pero no sucedió lo mismo con el otro bando. También llegan a Barcelona los guardias de asalto, enviados por el gobierno de Valencia, que desfilan de forma chulesca por el Paseo de Gracia. Companys cede el control del orden público y las Patrullas de Control, que serían  definitivamente disueltas el 6 de Junio, se ponen a las órdenes del delegado de Orden Público especial enviado por las autoridades de la República.
   

Guardias de asalto desfilando provocativamente   

 Ese día 7 se constituye el nuevo y reducido gobierno de la Generalitat, aplazado por la muerte de Sesé y se consuma para muchos la traición a la revolución de Julio del 36. Los obreros van siendo desarmados y se inicia el hostigamiento a las Juventudes libertarias y del POUM.
 El 8 se vuelve a la “normalidad” y se empiezan a desmontar las barricadas de los revolucionarios, en cambio las del PSUC y del Estat Català se mantienen desafiantes y tardan en hacerlo.               
 La prensa de la época calculó el número de muertos en 500 y aunque recientemente algún estudio “documentado” ha reducido esta cifra a algo más de 200 al contar sólo las defunciones registradas, muchos historiadores no lo tienen en cuenta por lo relativo del dato.      
 El 17 de Mayo el gobierno central de Largo Caballero es sustituido por el de Negrín y el control del poder cae en manos de los comunistas. En Barcelona el cónsul soviético Antonov-Ovsieyenko actúa como correa de transmisión de Stalin dirigiendo la persecución contra el POUM. Curiosamente en Octubre, él mismo, víctima de una purga, sería fusilado.       
El 16 de Junio Nin fue detenido por la policía, junto con otros dirigentes del POUM. Intentando arrancarle una autoconfesión de que "trabajaba" para los nacionales fue llevado a Madrid, es salvajemente torturado y posteriormente asesinado.

Andreu Nin

LOS HECHOS EN GRÀCIA

 El Comité de Defensa de la CNT de Gràcia, en los primeros momentos se presentó en el local central de JCI, las Juventudes del POUM, una la planta de la “casa Fuster”, que ocupaban desde la revolución de julio y se formó una especie de comité de enlace que en poco tiempo obtuvo el control de Gracia y también de una parte del norte de Barcelona. Las fuerzas de la Guardia Nacional Republicana (ex-Guardia Civil) de Gràcia habían entregado las armas. Las fuentes historiográficas del POUM y de las Juventudes son muy claras en esto, aunque la situación de la barricada en la calle Ros de Olano, al lado del Centre Moral que ocupaba el PSUC da a entender que sí que hubo cierta resistencia. Hay que decir que la prensa confederal siguiendo el interés “oficial” de la CNT de acabar los enfrentamientos cuanto antes, censuró o mintió, sobre lo que estaba pasando en las calles de toda la ciudad.       
 El local de la sección de Gracia del POUM estaba en la calle de Córcega, casi esquina con Diagonal. Desde allí y hasta la entrada de la calle Salmerón, lo que son Jardinets, había montada una gran barricada que dominaba la plaça Pi i Margall, “Els cinc d’oros”, defendida por militantes del POUM y anarquistas , y donde el Comité de Defensa  del barrio montó una ametralladora, allí según Fernández Jurado hubieron 2 muertos y varios heridos. Al otro lado, donde había estado el consulado alemán, los anarcosindicalistas alemanes exiliados del DAS, montaron otra barricada.     
 La participación de revolucionarios extranjeros en los sucesos de Mayo fue importante, sobre todo de italianos y alemanes. También se mostraron activos “Los Amigos de Durruti” que según Balius contaban con 4.000 o 5.000 simpatizantes, un buen número en Gràcia, pero que parece que sólo llegaron a sacar a la calle varios cientos. Los comités de defensa de barrio se sintieron directamente tocados por la traición de sus cúpulas, en cambio las Juventudes Libertarias fueron, entre las filas anarquistas “oficiales”, las que más decididamente lucharon hasta el final  e incluso una vez terminado el combate animaron a reanudarlo. Ahí estaban las Juventudes Libertarias de Gràcia llamando en su manifiesto “a los auténticos revolucionarios”: “Sería un vil escarnio a los compañeros caídos en las luchas sangrientas contra toda esa fauna, que admitiéramos un nuevo pastel preparado por los políticos, cuando solamente los revolucionarios que empuñamos las armas tenemos la palabra. Si los compañeros enquistados en nuestros Comités no tienen la suficiente energía para seguir para seguir adelante destituyámoslos y nombremos un Comité Revolucionario capaz de ello. ¡ Compañeros o ahora o nunca!”.

 Ya a primeros de 1938 con el POUM ilegalizado, un capitán polaco de las brigadas internacionales León Narwicz, agente del SIM y del NKVD intentaba infiltrarse de nuevo en el partido. Las fotografías que había hecho un año antes de los militantes poumistas habían sido decisivas para su identificación a la hora de detenerlos e iniciar la vasta campaña represiva, ahora de nuevo, creyéndose a salvo había contactado con dos jóvenes militantes pensando proseguir con su misión, pero ignoraba que ellos estaban sobre aviso, ellos eran de los grupos de acción del POUM, los GABOCS. Habían quedado en un descampado de la calle Legalitat de Gràcia, a la altura de Alegre de Dalt, cuando llegaron a su altura le pegaron tres tiros en la cabeza. Era su venganza, pequeña seguro que pensaron comparada con la oleada de persecución y muerte generada por los estalinistas. Uno de ellos era Albert Masó, vecino de Gràcia, que después en Francia desarrolló una interesante militancia política y durante la transición intentó reconstruir el partido.

El cadáver de León Narwicz

Texto: Javier Bou

Pere Mateu Cusidó

Pere Mateu Cusidó

Valls (Tarragona) 23-4-1897/ Còrdas d'Albigés (França) 14-11-1980.

 A l’any 1920, vivia al Carrer La Perla, número 19-21, principal. A inicis de 1921 es va traslladar al carrer Milà i Fontanals, número 24 on encara figura al cens de 1930.

 En Pere Mateu provenia d’una família obrera de Valls; el pare era teixidor artesà i la mare modista. La manca de treball va provocar el trasllat de la família a Barcelona (1900) per buscar altres oportunitats, en aquesta ciutat hi van néixer dos altres germans. Va començar d’aprenent en diversos oficis fins que s’estabilitzà en el de metal·lúrgic i mecànic i va entrar a treballar a la casa Elizalde (al Passeig de Sant Joan, entre Còrsega i Rosselló).

 A partir de 1918 comença a preocupar-se pels assumptes sindicals, llegí autors anarquistes i ingressà en el sindicat de mecànics de la CNT. El seu caràcter decidit i emprenedor el dugué als grups d’acció i de defensa confederal que protegien els delegats obrers de Barcelona quan anaven a dialogar amb els patrons i defensaven als treballadors dels atropellaments de la  patronal i els pistolers del Sindicat Lliure. Va formar part dels Grups que es crearen a Gràcia

 La policia i diverses fonts orals li atribueixen la participació en diferents accions armades, col·laborant amb Ramon Casanellas que treballava a la mateixa fàbrica que ell.  Així, el 19-12-1919 varen atemptar contra Arturo Elizalde al que es considerava l’instigador econòmic de l’ assassinat de Pau Sabate, “Tero”, (19-7-19) secretari del sindicat dels tintorers de la CNT. L’atemptat es va realitzat a la cantonada del Passeig de Sant Joan amb Rosselló, al costat de la fàbrica Elizalde; el patró va sortir il·lès però va morir el xofer Florentí Prats.

 Va ser reclamat per l’autoritat militar durant la vaga de 1919 sense arribar a ser detingut. Se’l considera autor dels atemptats contra els Guàrdies Civils Gonzalo i Peromingo i, junt amb Casanelles, responsable d’haver portat un carregament de fusells al cercle sindicalista gracienc del carrer Santa Agueda. També varen participar als atemptats mortals contra el sicari de la banda del baró Köening, Vicente Segura Sanvicens (4-6-1920) i Manel Grau, i en el del comte de Salvatierra, exgovernador civil de Barcelona (València, 4-8- 1920), responsable de la mort d’una trentena de sindicalistes víctimes de la “Llei de Fugues”.

 Pere Mateu va formar part del grup anarcosindicalista que va atemptar contra Eduardo Dato, president del govern espanyol.  Dato havia anomenat el 20 de novembre del 1920 a Martínez Anido com a governador civil de Barcelona, donant-li carta blanca per organitzar una guerra bruta d’eliminació física del principals membres de la CNT catalana, que va ser il·legalitzada. Es  va viure la detenció massiva de sindicalistes, es va incrementar la col·laboració de policies i pistolers i l’aplicació sistemàtica de la Llei de Fugues. La situació es va tornar insostenible; hi havien dues opcions o la CNT doblegava els genolls o colpejava més fort anant a buscar als que donaven les directius.

  La CNT catalana, amb prop de 500.000 afiliats, va optar per defensar-se. Va coordinar la resposta el secretari de la regional, Ramon Archs, que va organitzar una cúpula per la defensa armada. S’havia d’enviar un grup a Madrid per cometre l’atemptat i escollir a uns activistes que fossin a la vegada experimentats però que no estiguessin fitxats per la policia. Medir Martí, que coordinava els grups d’acció del barri de Gràcia, va proposar a Pere Mateu i a Ramon Casanelles. A ells es va afegir Llúcia Fors i el seu company, Lluís Nicolau, també dels grups d’acció graciencs. Evelio Boal, secretari del Comitè Nacional de la CNT va donar el seu vistiplau i va connectar amb companys madrilenys que havien de donar el suport logístic necessari. Sembla ser  que va haver un quart home a l’escamot que va anar Madrid, segons va explicar Mateu al 1977, es deia Soler, “este último, amigo y informador de Lluís Companys, casi no intervino en nada, ya que no nos merecía confianza”

  Els fets es succeïren com al millor dels thrillers. El grup de graciencs, sempre preocupats per l’accent català que els delatava, varen marxar cap a Madrid.  El 8 de març de 1921 varen aconseguir disparar contra Dato des d’una moto Indian amb sidecar, a la plaça de la Independència, front la Puerta de Alcalá. Mateu va buidar el carregador del seu Mauser mentre cridava “Visca l’Anarquia!!!!” aixecat a la cistella del sidecar i en Nicolau ho feia amb la seva Star, des del seient de darrera de la moto. En Casanelles també va disparar la Star, mentre conduïa  i perseguia el vehicle que el xofer de Dato intentava allunyar del lloc a tota velocitat. Poc després Dato agonitzava.

  Casanelles va poder sortir del país sense dificultats i es va refugiar a l’antiga URSS. Nicolau i Fors arribaren fins a Alemanya i allí varen ser extraditats per a ser jutjats a Espanya. Mateu va ser detingut cinc dies després de l’atemptat. Va dir: “Yo no maté a Dato, sino al que autorizó la ley de fugas”. Mateu va qualificar el magnicidi com una “fatalitat humanitària”.

 Al judici el varen condemnar a pena de mort però després li va ser commutada  per la reclusió perpètua, Va estar a les presons de Figueres, Cartagena i Sant Miguel de los Reyes aprofitant per aconseguir una extensa cultura de manera autodidacta. Al 1930, des d’aquesta última presó, va rebutjar tot recolzament que no vingués de fonts llibertaries. Malgrat això, alliberat amb motiu de la proclamació de la República (14-4-31), el president Macià en un acte el saluda amb l’expressió “fill meu”. Quan Pere Mateu va sortir de la presó a València una multitud de sindicalistes l’esperaven i va ser dut a coll com un heroi fins a l’ajuntament a on va pronunciar unes paraules des del balcó, segons el diari El Sol (16-4-1931) va dir que “al pueblo debía su libertad y que expresaba a todos su gratitud. Termino diciendo que desde ahora se considera obligado a defender esta libertad”.     

 Va tornar a viure a Gràcia, reprengué la seva professió i va complir amb valuoses feines als Ateneus Llibertaris, sobretot en el de Gràcia del que en va ser un gran dinamitzador. El 19 de Juliol del 1936 va participar a la resistència armada contra el cop militar i va participar a l’assalt de la caserna de Lepanto. Després va marxar amb un vehicle, el seu germà i una companya cap a Casp coincidint després  amb la columna de B. Durruti. Durant la major part de la guerra va ser el responsable  dels serveis funeraris de Barcelona. Fou detingut després dels fets de maig de 1937 i tancat a la Model de Barcelona per tinença il·lícita d’armes. Acusat d’adhesió a la rebel·lió sortí en llibertat el 29 de novembre de 1937, gràcies al testimoni de Federica Montseny.

 El 1939 va marxar cap a França on va estar implicat fins la seva mort en la resistència llibertaria: suport als guerrillers anarquistes, organització d’atemptats contra Franco, resistència contra l’ocupació nazi i responsabilitats orgàniques dins la CNT i la FAI. Sense ser  orador, escriptor, ni líder, se l’ha considerat un símbol de la lluita pels drets socials desenvolupada pels militants de la CNT.

 Al 1977 afirmava al ser entrevistat per la revista Interviú: “el anarquismo sigue siendo la única forma que tiene el hombre para su liberación”

Xavier Oller

La Revolució de 1868 i la Revolta de les Quintes (1870)

 La també coneguda com "La Gloriosa", és l'inici de l'anomenat “Sexenni Democràtic o Revolucionari”, que va des del destronament de la reina Isabel II a la fi de setembre de 1868 fins al cop d'estat dirigit pel general Pavía el 3 de gener de 1874 en el qual es restaura novament la monarquia borbònica en la persona d'Alfonso XII.

 Les causes principals són degudes *fonamentalment a una sèrie de crisis prèvies:

- Financera: en 1866 les pèrdues sofertes per les companyies ferroviàries, que van arrossegar amb elles a bancs i societats de crèdit.

- Econòmica: conseqüència de l'anterior, amb un fort creixement de l'atur en reduir-se les inversions en les obres públiques i la construcció.

- Social: deguda a les males collites dels anys 1867 i 1868, es van encarir els productes bàsics com el pa, donant lloc a diversos motins en diferents ciutats

- Política: primera gran revolta estudiantil reprimida per la Guàrdia Civil i revolta fracassada de la caserna de Sant Gil a Madrid per enderrocar la monarquia amb l'afusellament de 66 suboficals.

En 1866 es produeix el pacte d’Ostende (Bèlgica) entre els partits progressista i demòcrata per enderrocar la monarquia, formar un govern provisional i elecció d'unes corts constituents per primera vegada per sufragi universal (homes majors de 25 anys)

 Al setembre de 1868, els generals Topete, Prim i Serrano enderroquen a la reina, després de la batalla d’Alcolea (Còrdova) on les tropes realistes són derrotades per les tropes insurrectes més una multitudinària milícia popular.

 A partir d'aquí es constitueixen en tota Espanya Juntes Revolucionàries que representen els anhels populars per millorar la situació de la població, reivindicant la separació de poders, el matrimoni civil, les llibertats de reunió, associació, impremta i de cultes, el sufragi universal, l'abolició de les odiades quintes (per cada 5 joves i per sorteig, un havia d'anar a la guerra, però qui tingués diners podia pagar per no assistir) i de l'impost dels consums (al pa, oli, sal, etc.).

 En aquest curt període de temps se succeeixen multitud d'esdeveniments de gran transcendència social:

- El primer congrés obrer de l'estat espanyol adherit a l’AIT (Associació Internacional de Treballadors) celebrat a Barcelona, en el qual s'adopten les tesis federalistes defensades per Bakunin i que va passar a denominar-se FRE (Federació Regional Espanyola), a on el que avui es coneix com a nació espanyola, per als internacionals de l'època era una regió i les actuals autonomies, eren comarques (de Catalunya, Andalusia, Aragó, Llevant, etc.)

- L'expansió i la posterior il•legalització de la Internacional en les corts, després de la insurrecció de la Comuna de París

- Les revoltes contra les quintes i els consums

- La Primera República i el Cantonalisme

 Grans esperances i il·lusions es van despertar entre la població que, com sol ser habitual quan s'espera alguna cosa del poder, van ser fortament reprimides, fins a restaurar novament el vell ordre representat per la monarquia borbònica.

 Després de l’abdicació obligada d’Isabel II i la promulgació de les Corts Constituents el 1869, el govern provisional, amb mires a aconseguir la neutralització de les Juntes Revolucionàries, havia acceptat alguna de les seves reivindicacions com per exemple la supressió dels consums i les Quintes. De fet, les abolicions de les Quintes figurava en el programa progressista de Prim.

 Així, un dels primers actes de la Junta Revolucionària de Barcelona va ser la supressió de les Quintes. Però, una vegada al govern, Prim va oblidar-se de la seva paraula. Militar com era, el març de 1869 va decretar una lleva de 25.000 homes amb la intenció d’incrementar la guerra contra els sublevats a Cuba i els insurrectes de Puerto Rico. Paral·lelament el govern tornà a gravar els consums sobre productes bàsics com la sal i el tabac. El descontent popular es va estendre fins al punt que els polítics republicans es van veure obligats a incitar insurreccions contra el govern. Així mateix va ser una reivindicació assumida pel naixent moviment obrer internacionalista que denunciaven les lleves de les Quintes com el que eren: un impost de sang per als pobres i un impost de diners pels rics.

 A principis de 1870 es crea la Lliga contra les Quintes i el Centre Federal de Societats Obreres convoca a Barcelona manifestacions. A Madrid, Prim és apedregat mentre passeja a cavall amb el seu fill de 8 anys. Res no va servir contra la decisió de Prim, que el 30 de març de 1870 decreta una segona lleva de 40.000 homes. A principis d’abril, quan s’intenta portar a terme les Quintes, esclaten els motins a Vic, Sant Feliu de Llobregat, Sabadell, Sant Celoni, Martorell… essent a les viles del Pla de Barcelona a on la revolta cobra més intensitat. Els motins comencen amb l’assalt de l’Ajuntament de Sans el 4 d’abril per unes 2.000 persones, la majoria dones treballadores. Es cremen els bombos i les llistes destinats al sorteig de quintos; en els incidents mor a trets el segon alcalde i és ferit l’alcalde.

 Les dones toquen a sometent des del campanar de l’església de Santa Maria, s’estenen les revoltes, els revoltats aixequen barricades i els militars comencen els bombardeigs del poble des de la muntanya de Montjuïc. Des de Barcelona, el capità general Eugenio Gaminde declara l’estat de guerra a tota la província. La revolta s’estén ràpidament als pobles de Sant Andreu i Sant Martí de Provençals a on també s’ocupen els ajuntaments i es cremen les llistes i els bombos dels sorteigs. Però va ser a la Vila de Gràcia a on la revolta contra les Quintes va tenir major intensitat. El 4 d’abril de 1870, és el dia en el que està previst el sorteig dels quintos, la Marieta, nom amb el que s’havia batejat la campana de la Torre del Rellotge de Gràcia, comença a tocar a sometent. Unes 300 dones assalten i saquegen l’Ajuntament (Casas Consistoriales) i organitzen una gran foguera al mig de la Plaça de la Vila a on cremen bombos i llistes de sorteig, però també els mobles de les Cases Consistorials i el registre de propietats.

 L’ex-alcalde de la Vila, el republicà federal Francesc Derch, convoca i comanda un grup d’unes seixanta persones que es troben a la Plaça del Sol, al peu de l’Arbre de la Llibertat. Allà el grup s’organitza i formen les primeres barricades amb plataners tallats i les llambordes de l’empedrat que aixequen. Aviat vindran reforços de les viles de Sant Andreu i de Sant Martí de Provençals. A l’actual carrer del Canó i havia una societat carbonària, d’internacionalistes, que tenien un canó amagat. El van treure per disparar contra l’exèrcit i defensar una barricada. Ho van pagar car, doncs quan l’exèrcit va per fi entrar a Gràcia els van afusellar a quasi tots al peu de l’Arbre de la Llibertat.

 A Gràcia l’exèrcit es va reforçar fins a comptar amb 5.000 soldats, 20 canons de calibre gran i 40 de campanya, per enfrontar-se a uns 200 rebels. Des del desert de l’Eixample bombardejaven Gràcia de manera continuada i a diari per tal de fer acallar la campana, però mai no ho van aconseguir. El mateix dia 4 es van disparar unes 800 bombes contra Gràcia, i només el dimarts dia 5 es van disparar més de 1.000 bombes. Tot i que el capità general Gaminde dirigí personalment les operacions de l’exèrcit, no va ser fins el matí del dia 9 d’abril que va aconseguir entrar en Gràcia que va ser ocupada militarment de manera brutal. Van saquejar cases i locals, van haver-hi més de 200 detencions de presumptes insurrectes i van ser assassinades més de 30 persones, 19 d’elles enterrades a una fossa comuna al cementiri de Poblenou.

 Per uns dies, però, la Vila de Gràcia va restar en mans dels seus vilatans, i el canó i la campana han restat símbols de l’energia i resolució d’aquest poble. A partir d’aquests fets es començarà a publicar La Campana de Gràcia, revista maçona, liberal, satírica i anticlerical que va tenir continuïtat fins el 1934. 

                                                                            Fernando Cardoso

La Gràcia obrera del segle XIX

 Vista de Barcelona des de la Muntanya Pelada amb Gràcia en primer terme on s'observen a la dreta les dues grans fàbriques tèxtils, el Vapor Nou i el Vapor Vell. Gravat del 1842 d'Antoni Roca.

 Gràcia és avui dia un barri de classe mitjana, la seva renda familiar supera lleugerament la mitjana de la ciutat de Barcelona. No sempre ha estat així, ni molt menys, molt especialment durant el segle XIX. Segona ciutat de Catalunya i novena d'Espanya amb prop de 50.000 habitants, Gràcia era abans de la seva annexió a la ciutat en 1897 un gran suburbi treballador de Barcelona. Com es deia en una guia, la Vila era un petit món on els seus habitants pertanyien “en la seva immensa majoria (…) á l'honrada massa obrera”, un lloc sense “sumptuosos edificis ni grans monuments arquitectònics”, un autèntic “temple del treball” (Travaglia, 1894 en Fabre, Hortes, 1997, 53).

 El tèxtil era sens dubte el sector industrial dominant, amb més de 5.000 actius empleats en 1900. A gran distància se situaven la construcció amb uns 900, la confecció amb poc més de 700 i la metal•lúrgia amb uns 500. En el seu conjunt, la població censada empleada en els diferents rams industrials quadruplicava la població dedicada a les activitats no manuals: comerç, professions liberals, empleats i funcionaris, religiosos, i el destacat nombre de persones dedicades al servei domèstic d'aquests grups, unes 1.700, gairebé totes elles dones (AECB, 1902, 152-161). Sense parar l'atenció en aquesta composició majoritàriament proletària i industrial, tan diferent a l'actual, és difícil entendre la rellevància del obrerisme, del republicanisme i de l'anarquisme en l'últim terç del segle XIX.

 Barri perifèric de grans atractius per a les activitats industrials, Gràcia era a les portes de la mecanització de la indústria amb el vapor un barri d'artesans, manufacturers i treballadors a domicili com els teixidors a mà. La instal·lació del Vapor Vilaregut (o Vapor Vell) al final del Torrent de l’Olla abans de 1835 i del Vapor Puigmartí (Vapor Nou) dos anys més tard i no gaire lluny, en la Travessera de Gràcia, va reforçar considerablement aquesta primera vocació obrera i industrial. Dedicades les dues a la filatura de cotó, pertanyien en 1841 al grup de fàbriques barcelonines de vapor amb major potència instal·lada. (Maluquer, 1995, 199). Un conegut daguerreotip de l'any següent les mostra amb les seves xemeneies com a grans naus surant en un mar de camps de cultiu i petites casetes. El Vapor Nou va arribar al seu moment d'auge a emprar 800 obrers i obreres, en l'actual Mercat de l'Abaceria es troba al solar que va deixar lliure la fàbrica al final del s. XIX (Chifoni, 1997, 35-38). Al voltant d'aquestes dues grans fàbriques es van construir nombroses casetes obreres i artesanes unifamiliars en filera, algunes encara en peus, com les del carrer Igualada (1-3, 13-15, 29-35), les del carrer Llibertat (36-46) i les del carrer Fraternitat (22-30). Malgrat tot, no serà el cotó sinó la seda el ram tèxtil gracienc de major pes relatiu en el conjunt de l'aglomeració barcelonina. També en la Travessera de Gràcia, s'instal•larà Ca Vilumara, la sederia de Josep Roig en la cantonada del carrer Escorial amb Reig i Bonet i, en finalitzar el segle, la fàbrica de Pujol i Casacuberta, la Sedeta, una de les més grans fàbriques del ram. El pes del conjunt de fàbriques tèxtils de Gràcia que en 1861 representaven només un 4,1% del total de la contribució industrial del Pla -molt clarament per darrere de municipis com Barcelona (46,9%), Sants (28%) i Sant Martí de Provençals (16,8%)- havia ascendit en 1904 al 9,5%, avançant a Sants (Nadal, Tafunell, 1992, 281-287). Si el cotó representaven només l'11,3% de la contribució industrial del Pla, la seda havia ascendit des del 42% fins a un 62%. El segon sector industrial destacable era el dels productes ceràmics. Els forns d'obra més importants, els de Jaume i Pau Dura, el de Dalla, o els de Miquel Llop, Jaume Xero i Mariné, es van situar tots ells en el Camp d’en Grassot, col·locant a Gràcia en 1904 com a segon focus dins de la indústria ceràmica (15,1% del total).

 La successiva instal•lació d'indústries va fer del sector oriental del municipi, especialment de l'espai comprès entre el Torrent de l’Olla, la Travessera i el carrer Còrsega, un autèntic submón obrer replet de fàbriques i tallers que ocupaven illes senceres, envoltades de cases de treballadors.

 Com mostra l'anàlisi del cens de 1900 (veure figura adjunta), en dos dels seus barris censals, la proporció d'actius empleats com a treballadors dels diferents rams industrials superava a la dels comerciants, les professions liberals i el personal al seu servei en una proporció de més “deu a un”. Aquests barris censals figuraven entre els més obrers de la ciutat, només per darrere d'alguns pertanyents a l'extens municipi obrer de Sant Martí (Guàrdia, Monclús, Oyón, 1994). Proporcions una mica inferiors, entre “deu a un” i “quatre a un”, trobem als barris adjacents que envoltaven també indústries properes. La zonificació social anava prenent ja un caràcter més burgès en desplaçar-se cap a la Salut, al nord, i cap a Sant Gervasi a l'oest. La proporció de treballadors sobre burgesos i personal al seu servei se situava allí entre “un a quatre” i “un a deu”. Una vegada traspassat el gran eix del  Carrer Gran, la proporció pujava encara més fins a arribar a una primacia dels burgesos i del personal al seu servei sobre els obrers. El caràcter cada vegada més burgès de la part oest del municipi (i el cada vegada més barrejat socialment de la zona obrera sud-oriental) no farà sinó accentuar-se progressivament al llarg del segle XX fins a constituir la barriada dominantment petitburgesa que coneixem avui dia (Oyón, Gríful, Maldonado, 2001).
                                                                                                                                José Luis Oyón

L'Empremta Llibertària a Gràcia (I)

Ateneu Llibertari de Gràcia. Grup de Memòria Històrica. 19-6-15, 21.15h.
Plaça de la Revolució:

L'Ateneu vol recuperar la Història de Gràcia ignorada i reivindica l'obra d'alguns dels seus veïns, en aquest cas Abel Paz i Antonia Fontanillas. Gairebé "tocàren el cel " després del Juliol del 36, visquèren la revolució, la derrota, la repressió, la lluita antifranquista, les presons, l'exili... i en temps de Transició es trobàren entre els que varen denunciar aquella farsa. Els dos treballàren incansablement per mantindre la memòria de les lluites llibertaries i ens deixen una obra escrita importantíssima. Parlarem d'ells, del seu lligam amb el barri i visionarem,a la fresca de la plaça, el documental "Diego".