Pere Mateu Cusidó
Valls
(Tarragona) 23-4-1897/ Còrdas d'Albigés (França) 14-11-1980.
A l’any
1920, vivia al Carrer La Perla, número 19-21, principal. A inicis de 1921 es va
traslladar al carrer Milà i Fontanals, número 24 on encara figura al cens de
1930.
En Pere
Mateu provenia d’una família obrera de Valls; el pare era teixidor artesà i la
mare modista. La manca de treball va provocar el trasllat de la família a
Barcelona (1900) per buscar altres oportunitats, en aquesta ciutat hi van
néixer dos altres germans. Va començar d’aprenent en diversos oficis fins que
s’estabilitzà en el de metal·lúrgic i mecànic i va entrar a treballar a la casa
Elizalde (al Passeig de Sant Joan, entre Còrsega i Rosselló).
A partir
de 1918 comença a preocupar-se pels assumptes sindicals, llegí autors
anarquistes i ingressà en el sindicat de mecànics de la CNT. El seu caràcter
decidit i emprenedor el dugué als grups d’acció i de defensa confederal que
protegien els delegats obrers de Barcelona quan anaven a dialogar amb els
patrons i defensaven als treballadors dels atropellaments de la patronal i els pistolers del Sindicat Lliure.
Va formar part dels Grups que es crearen a Gràcia
La
policia i diverses fonts orals li atribueixen la participació en diferents
accions armades, col·laborant amb Ramon Casanellas que treballava a la mateixa
fàbrica que ell. Així, el 19-12-1919
varen atemptar contra Arturo Elizalde al que es considerava l’instigador
econòmic de l’ assassinat de Pau Sabate, “Tero”, (19-7-19) secretari del
sindicat dels tintorers de la CNT. L’atemptat es va realitzat a la cantonada
del Passeig de Sant Joan amb Rosselló, al costat de la fàbrica Elizalde; el
patró va sortir il·lès però va morir el xofer Florentí Prats.
Va ser
reclamat per l’autoritat militar durant la vaga de 1919 sense arribar a ser
detingut. Se’l considera autor dels atemptats contra els Guàrdies Civils
Gonzalo i Peromingo i, junt amb Casanelles, responsable d’haver portat un
carregament de fusells al cercle sindicalista gracienc del carrer Santa Agueda.
També varen participar als atemptats mortals contra el sicari de la banda del
baró Köening, Vicente Segura Sanvicens (4-6-1920) i Manel Grau, i en el del
comte de Salvatierra, exgovernador civil de Barcelona (València, 4-8- 1920),
responsable de la mort d’una trentena de sindicalistes víctimes de la “Llei de
Fugues”.
Pere
Mateu va formar part del grup anarcosindicalista que va atemptar contra Eduardo
Dato, president del govern espanyol.
Dato havia anomenat el 20 de novembre del 1920 a Martínez Anido com a
governador civil de Barcelona, donant-li carta blanca per organitzar una guerra
bruta d’eliminació física del principals membres de la CNT catalana, que va ser
il·legalitzada. Es va viure la detenció
massiva de sindicalistes, es va incrementar la col·laboració de policies i
pistolers i l’aplicació sistemàtica de la Llei de Fugues. La situació es va
tornar insostenible; hi havien dues opcions o la CNT doblegava els genolls o
colpejava més fort anant a buscar als que donaven les directius.
La CNT
catalana, amb prop de 500.000 afiliats, va optar per defensar-se. Va coordinar
la resposta el secretari de la regional, Ramon Archs, que va organitzar una
cúpula per la defensa armada. S’havia d’enviar un grup a Madrid per cometre
l’atemptat i escollir a uns activistes que fossin a la vegada experimentats
però que no estiguessin fitxats per la policia. Medir Martí, que coordinava els
grups d’acció del barri de Gràcia, va proposar a Pere Mateu i a Ramon
Casanelles. A ells es va afegir Llúcia Fors i el seu company, Lluís Nicolau,
també dels grups d’acció graciencs. Evelio Boal, secretari del Comitè Nacional
de la CNT va donar el seu vistiplau i va connectar amb companys madrilenys que
havien de donar el suport logístic necessari. Sembla ser que va haver un quart home a l’escamot que va
anar Madrid, segons va explicar Mateu al 1977, es deia Soler, “este último,
amigo y informador de Lluís Companys, casi no intervino en nada, ya que no nos
merecía confianza”
Els fets
es succeïren com al millor dels thrillers. El grup de graciencs, sempre
preocupats per l’accent català que els delatava, varen marxar cap a
Madrid. El 8 de març de 1921 varen
aconseguir disparar contra Dato des d’una moto Indian amb sidecar, a la plaça
de la Independència, front la Puerta de Alcalá. Mateu va buidar el carregador
del seu Mauser mentre cridava “Visca l’Anarquia!!!!” aixecat a la cistella del
sidecar i en Nicolau ho feia amb la seva Star, des del seient de darrera de la
moto. En Casanelles també va disparar la Star, mentre conduïa i perseguia el vehicle que el xofer de Dato
intentava allunyar del lloc a tota velocitat. Poc després Dato agonitzava.
Casanelles va poder sortir del país sense dificultats i es va refugiar a
l’antiga URSS. Nicolau i Fors arribaren fins a Alemanya i allí varen ser
extraditats per a ser jutjats a Espanya. Mateu va ser detingut cinc dies
després de l’atemptat. Va dir: “Yo no maté a Dato, sino al que autorizó la ley
de fugas”. Mateu va qualificar el magnicidi com una “fatalitat humanitària”.
Al judici
el varen condemnar a pena de mort però després li va ser commutada per la reclusió perpètua, Va estar a les
presons de Figueres, Cartagena i Sant Miguel de los Reyes aprofitant per
aconseguir una extensa cultura de manera autodidacta. Al 1930, des d’aquesta
última presó, va rebutjar tot recolzament que no vingués de fonts llibertaries.
Malgrat això, alliberat amb motiu de la proclamació de la República (14-4-31),
el president Macià en un acte el saluda amb l’expressió “fill meu”. Quan Pere
Mateu va sortir de la presó a València una multitud de sindicalistes
l’esperaven i va ser dut a coll com un heroi fins a l’ajuntament a on va
pronunciar unes paraules des del balcó, segons el diari El Sol (16-4-1931) va
dir que “al pueblo debía su libertad y que expresaba a todos su gratitud. Termino
diciendo que desde ahora se considera obligado a defender esta libertad”.
Va
tornar a viure a Gràcia, reprengué la seva professió i va complir amb valuoses
feines als Ateneus Llibertaris, sobretot en el de Gràcia del que en va ser un
gran dinamitzador. El 19 de Juliol del 1936 va participar a la resistència
armada contra el cop militar i va participar a l’assalt de la caserna de
Lepanto. Després va marxar amb un vehicle, el seu germà i una companya cap a
Casp coincidint després amb la columna de
B. Durruti. Durant la major part de la guerra va ser el responsable dels serveis funeraris de Barcelona. Fou
detingut després dels fets de maig de 1937 i tancat a la Model de Barcelona per
tinença il·lícita d’armes. Acusat d’adhesió a la rebel·lió sortí en llibertat
el 29 de novembre de 1937, gràcies al testimoni de Federica Montseny.
El 1939 va marxar cap a França on va estar
implicat fins la seva mort en la resistència llibertaria: suport als
guerrillers anarquistes, organització d’atemptats contra Franco, resistència
contra l’ocupació nazi i responsabilitats orgàniques dins la CNT i la FAI.
Sense ser orador, escriptor, ni líder,
se l’ha considerat un símbol de la lluita pels drets socials desenvolupada pels
militants de la CNT.
Al 1977 afirmava al ser entrevistat per la
revista Interviú: “el anarquismo sigue siendo la única forma que tiene el
hombre para su liberación”
Xavier Oller
No hay comentarios:
Publicar un comentario