Bullangues, Revoltes i Vapors

 

 El que després va ser el potent "moviment obrer" va anar creixent paral·lelament a la formació i transformació del sistema capitalista, sobretot amb l'anomenada "Revolució Industrial". També ho va fer des de la diversitat i diferències dels mateixos treballadors, segons condició, sexe, edat i grau de misèria. Abans de l'arribada del vapor i de la implantació de la fàbrica com a centre tancat d'explotació, subjecta a rigorosos horaris i recta disciplina, en el que podríem anomenar una etapa preindustrial, a Gràcia, els manufacturers treballaven en petits telers manuals i cobraven a preu fet segons la peça per als grans Patrons, ho feien a casa o en petits tallers on els teixidors empraven a uns pocs treballadors, és a dir, ja es partia moltes vegades d'una clara jerarquia dins el món del treball “domèstic” que originaria una certa casta després, quan la implantació del vapor. També són aquests els primers que s'associen i es mobilitzen per defensar "els seus interessos", de fet ja en 1827 s'organitza una protesta per l'augment de la llargada de les peces tèxtils i el 1840 es constitueix la primera societat obrera a Catalunya, L’Associació de Teixidors de Barcelona, molts dels socis de la qual eren graciencs. 

 Però hi ha un fet que marca el que es considera l'autèntic naixement del moviment obrer, el de la protesta radical del moviment ludita, el de la destrucció de les noves màquines i de la resistència a la gran fàbrica, una reacció a la qual se suma la part més pobre de la població, l'anomenada patuleia, el populatxo. La màquina supleix la feina de varis treballadors i és vista com un enemic que els enfonsa més en la misèria, és el "Monstre de ferro", el "Tirà Vapor".

 En 1831 es constitueix a Barcelona la societat "Bonaplata, Rull, Vilaregut i Companyia" el que donarà origen a la primera fàbrica de l'Estat que utilitzava el vapor, el conegut com a "Vapor Bonaplata", situada al carrer Tallers, que no iniciarà la seva activitat fins el 1833. La pesada maquinària era de ferro colat per la qual cosa també es va proposar crear una fosa per a la creació i reparació de peces.

 Un dels socis, Joan Vilaregut ja havia tingut una aventura empresarial al costat de Bonaplata a la seva fàbrica tèxtil de Sallent i paral·lelament a la seva nova societat al costat de Rull, era propietari d'una fàbrica de blanqueig a vapor a Gràcia, al Torrent de l 'Olla a l'alçada del que després va ser carrer Perill, el conegut popularment com "Vapor Vell". Segons les seves paraules era " el primer blanqueo montado a la moderna, con màquina de vapor". Joan Vilaregut també tenia diversos negocis immobiliaris i societats a Madrid, ja que a la capital era més fàcil obtenir el proteccionisme necessari perquè els seus productes tinguessin el mercat interior davant la competència anglesa. Vilaregut tenia la concessió de la plaça de braus "El Toril" de la Barceloneta, i va ser precisament aquí on a partir d'un fet casual, la pobresa de l'espectacle i mansuetud dels toros, va esclatar el que es va denominar la primera "Bullanga".

El dia de Sant Jaume - de l'any trenta-cinc
hi va haver gran broma - dintre del toril;
van sortir set toros - tots van ser dolents
això va ser la causa - de cremar els convents

 Si la historiografia clàssica les ha presentat durant molt de temps simplement com a revoltes instigades pels liberals en la seva pugna pel poder central, avui es veu clar que són l'expressió de les tensions socials provocades per les noves relacions socials capitalistes. La tarda del dia 25 de juliol de 1835, el públic destrossa la plaça de bous del Sr. Vilaragut i dirigint-se cap a la muralla que llavors envoltava Barcelona entren pel portal del Mar, sense oposició dels sentinelles que intimidats els deixen passar, i es cremen sis convents. Pocs dies després, la nit del 5 d'agost la patuleia es dirigeix cap al monstre del Vapor Bonaplata, allà els vigilants comencen a disparar i la gran fabrica Bonaplata, Rull, Vilaregut i Cia, és completament arrasada per les flames. Aquesta mateixa nit el "Vapor Vell" del Torrent de l'Olla de Gràcia és també incendiat i quedarà destruït en les seves tres quartes parts, també ho són les casetes de burots i de recaptació fiscal.

 Vilaregut reconstrueix després la seva fàbrica i en el 1837 és la ven al seu germà Pelegrino Vilaregut, en una maniobra especulativa poc clara, per tornar-li a comprar l'any següent.Joan Vilaregut mor el 1854, l'any en què dirigint de nou el seu germà el "Vapor Vell", el jove teixidor Roca i Galés, el futur cooperativista, col·laboracionista i polític professional salva d'una nova crema i fins i tot la vida al seu amo, en interposar-se davant d'un grup d'obrers en el conflicte de les “selfactines”.

 En 1839, un altre industrial, Francesc Puigmartí, comença a edificar a Gràcia el que seria el vapor més gran dedicat a la indústria tèxtil de la vila, l'anomenat el "Vapor Nou" per diferenciar-lo de l’altre, a la zona de Travessera de Gràcia, entre els carrers de Torrent de l'Olla i Torrent d'en Vidalet. 

 Va ser inaugurat en 1841, donant feina a 500 treballadors i 800 en les temporades de més treball. No va estar exempt de conflictes laborals doncs el mateix any 41 es va intentar cremar i en 1855, any de la primera vaga general, en Puigmartí i les autoritats de Gràcia denuncien un complot per assassinar-lo i uns quants obrers són detinguts. Es van jutjar a cinc treballadors, però no es va poder provar res i les penes van ser lleus. L’any 1861 la fàbrica va ser visitada per la reina Isabel II durant la seva estada a Barcelona i seguí funcionant fins que en 1876 queda totalment destruïda pel foc. Els terrenys de l'antiga fàbrica són ara ocupats per pisos i el gran mercat de l'Abaceria Central, i encara es pot contemplar la xemeneia del vapor a l'actual plaça del Poble Romaní.

Javier Bou

-----------------------------------------------------------------------------------------------

Solà i Montserrat, Roser. Joan Vilaregut i Albafull, industrial i progressista, Barcelona 1800-1854. Barcelona : Publicacions de l'Abadia de Montserrat. 2001

Raveaux, Olivier.Los fabricantes de algodón de Barcelona (1833-1844).Estrategias empresariales en la modernización de un distrito industrial. Revista de Historia Industrial. Barcelona, núm. 28 (2005) , p.157-184

http://www.negreverd.blogspot.com.es/2014/06/gracia-luddita-destructors-de-maquines.html

La Gràcia obrera del segle XIX

 Vista de Barcelona des de la Muntanya Pelada amb Gràcia en primer terme on s'observen a la dreta les dues grans fàbriques tèxtils, el Vapor Nou i el Vapor Vell. Gravat del 1842 d'Antoni Roca.

 Gràcia és avui dia un barri de classe mitjana, la seva renda familiar supera lleugerament la mitjana de la ciutat de Barcelona. No sempre ha estat així, ni molt menys, molt especialment durant el segle XIX. Segona ciutat de Catalunya i novena d'Espanya amb prop de 50.000 habitants, Gràcia era abans de la seva annexió a la ciutat en 1897 un gran suburbi treballador de Barcelona. Com es deia en una guia, la Vila era un petit món on els seus habitants pertanyien “en la seva immensa majoria (…) á l'honrada massa obrera”, un lloc sense “sumptuosos edificis ni grans monuments arquitectònics”, un autèntic “temple del treball” (Travaglia, 1894 en Fabre, Hortes, 1997, 53).

 El tèxtil era sens dubte el sector industrial dominant, amb més de 5.000 actius empleats en 1900. A gran distància se situaven la construcció amb uns 900, la confecció amb poc més de 700 i la metal•lúrgia amb uns 500. En el seu conjunt, la població censada empleada en els diferents rams industrials quadruplicava la població dedicada a les activitats no manuals: comerç, professions liberals, empleats i funcionaris, religiosos, i el destacat nombre de persones dedicades al servei domèstic d'aquests grups, unes 1.700, gairebé totes elles dones (AECB, 1902, 152-161). Sense parar l'atenció en aquesta composició majoritàriament proletària i industrial, tan diferent a l'actual, és difícil entendre la rellevància del obrerisme, del republicanisme i de l'anarquisme en l'últim terç del segle XIX.

 Barri perifèric de grans atractius per a les activitats industrials, Gràcia era a les portes de la mecanització de la indústria amb el vapor un barri d'artesans, manufacturers i treballadors a domicili com els teixidors a mà. La instal·lació del Vapor Vilaregut (o Vapor Vell) al final del Torrent de l’Olla abans de 1835 i del Vapor Puigmartí (Vapor Nou) dos anys més tard i no gaire lluny, en la Travessera de Gràcia, va reforçar considerablement aquesta primera vocació obrera i industrial. Dedicades les dues a la filatura de cotó, pertanyien en 1841 al grup de fàbriques barcelonines de vapor amb major potència instal·lada. (Maluquer, 1995, 199). Un conegut daguerreotip de l'any següent les mostra amb les seves xemeneies com a grans naus surant en un mar de camps de cultiu i petites casetes. El Vapor Nou va arribar al seu moment d'auge a emprar 800 obrers i obreres, en l'actual Mercat de l'Abaceria es troba al solar que va deixar lliure la fàbrica al final del s. XIX (Chifoni, 1997, 35-38). Al voltant d'aquestes dues grans fàbriques es van construir nombroses casetes obreres i artesanes unifamiliars en filera, algunes encara en peus, com les del carrer Igualada (1-3, 13-15, 29-35), les del carrer Llibertat (36-46) i les del carrer Fraternitat (22-30). Malgrat tot, no serà el cotó sinó la seda el ram tèxtil gracienc de major pes relatiu en el conjunt de l'aglomeració barcelonina. També en la Travessera de Gràcia, s'instal•larà Ca Vilumara, la sederia de Josep Roig en la cantonada del carrer Escorial amb Reig i Bonet i, en finalitzar el segle, la fàbrica de Pujol i Casacuberta, la Sedeta, una de les més grans fàbriques del ram. El pes del conjunt de fàbriques tèxtils de Gràcia que en 1861 representaven només un 4,1% del total de la contribució industrial del Pla -molt clarament per darrere de municipis com Barcelona (46,9%), Sants (28%) i Sant Martí de Provençals (16,8%)- havia ascendit en 1904 al 9,5%, avançant a Sants (Nadal, Tafunell, 1992, 281-287). Si el cotó representaven només l'11,3% de la contribució industrial del Pla, la seda havia ascendit des del 42% fins a un 62%. El segon sector industrial destacable era el dels productes ceràmics. Els forns d'obra més importants, els de Jaume i Pau Dura, el de Dalla, o els de Miquel Llop, Jaume Xero i Mariné, es van situar tots ells en el Camp d’en Grassot, col·locant a Gràcia en 1904 com a segon focus dins de la indústria ceràmica (15,1% del total).

 La successiva instal•lació d'indústries va fer del sector oriental del municipi, especialment de l'espai comprès entre el Torrent de l’Olla, la Travessera i el carrer Còrsega, un autèntic submón obrer replet de fàbriques i tallers que ocupaven illes senceres, envoltades de cases de treballadors.

 Com mostra l'anàlisi del cens de 1900 (veure figura adjunta), en dos dels seus barris censals, la proporció d'actius empleats com a treballadors dels diferents rams industrials superava a la dels comerciants, les professions liberals i el personal al seu servei en una proporció de més “deu a un”. Aquests barris censals figuraven entre els més obrers de la ciutat, només per darrere d'alguns pertanyents a l'extens municipi obrer de Sant Martí (Guàrdia, Monclús, Oyón, 1994). Proporcions una mica inferiors, entre “deu a un” i “quatre a un”, trobem als barris adjacents que envoltaven també indústries properes. La zonificació social anava prenent ja un caràcter més burgès en desplaçar-se cap a la Salut, al nord, i cap a Sant Gervasi a l'oest. La proporció de treballadors sobre burgesos i personal al seu servei se situava allí entre “un a quatre” i “un a deu”. Una vegada traspassat el gran eix del  Carrer Gran, la proporció pujava encara més fins a arribar a una primacia dels burgesos i del personal al seu servei sobre els obrers. El caràcter cada vegada més burgès de la part oest del municipi (i el cada vegada més barrejat socialment de la zona obrera sud-oriental) no farà sinó accentuar-se progressivament al llarg del segle XX fins a constituir la barriada dominantment petitburgesa que coneixem avui dia (Oyón, Gríful, Maldonado, 2001).
                                                                                                                                José Luis Oyón