El que després va ser el potent "moviment obrer" va anar creixent paral·lelament a la formació i transformació del sistema capitalista, sobretot amb l'anomenada "Revolució Industrial". També ho va fer des de la diversitat i diferències dels mateixos treballadors, segons condició, sexe, edat i grau de misèria. Abans de l'arribada del vapor i de la implantació de la fàbrica com a centre tancat d'explotació, subjecta a rigorosos horaris i recta disciplina, en el que podríem anomenar una etapa preindustrial, a Gràcia, els manufacturers treballaven en petits telers manuals i cobraven a preu fet segons la peça per als grans Patrons, ho feien a casa o en petits tallers on els teixidors empraven a uns pocs treballadors, és a dir, ja es partia moltes vegades d'una clara jerarquia dins el món del treball “domèstic” que originaria una certa casta després, quan la implantació del vapor. També són aquests els primers que s'associen i es mobilitzen per defensar "els seus interessos", de fet ja en 1827 s'organitza una protesta per l'augment de la llargada de les peces tèxtils i el 1840 es constitueix la primera societat obrera a Catalunya, L’Associació de Teixidors de Barcelona, molts dels socis de la qual eren graciencs.
Però hi ha un fet que marca el que es considera l'autèntic naixement del moviment obrer, el de la protesta radical del moviment ludita, el de la destrucció de les noves màquines i de la resistència a la gran fàbrica, una reacció a la qual se suma la part més pobre de la població, l'anomenada patuleia, el populatxo. La màquina supleix la feina de varis treballadors i és vista com un enemic que els enfonsa més en la misèria, és el "Monstre de ferro", el "Tirà Vapor".
En 1831 es constitueix a Barcelona la societat "Bonaplata, Rull, Vilaregut i Companyia" el que donarà origen a la primera fàbrica de l'Estat que utilitzava el vapor, el conegut com a "Vapor Bonaplata", situada al carrer Tallers, que no iniciarà la seva activitat fins el 1833. La pesada maquinària era de ferro colat per la qual cosa també es va proposar crear una fosa per a la creació i reparació de peces.
Un dels socis, Joan Vilaregut ja havia tingut una aventura empresarial al costat de Bonaplata a la seva fàbrica tèxtil de Sallent i paral·lelament a la seva nova societat al costat de Rull, era propietari d'una fàbrica de blanqueig a vapor a Gràcia, al Torrent de l 'Olla a l'alçada del que després va ser carrer Perill, el conegut popularment com "Vapor Vell". Segons les seves paraules era " el primer blanqueo montado a la moderna, con màquina de vapor". Joan Vilaregut també tenia diversos negocis immobiliaris i societats a Madrid, ja que a la capital era més fàcil obtenir el proteccionisme necessari perquè els seus productes tinguessin el mercat interior davant la competència anglesa. Vilaregut tenia la concessió de la plaça de braus "El Toril" de la Barceloneta, i va ser precisament aquí on a partir d'un fet casual, la pobresa de l'espectacle i mansuetud dels toros, va esclatar el que es va denominar la primera "Bullanga".
 |
| El dia de Sant Jaume - de l'any trenta-cinc hi va haver gran broma - dintre del toril; van sortir set toros - tots van ser dolents això va ser la causa - de cremar els convents |
Si la historiografia clàssica les ha presentat durant molt de temps simplement com a revoltes instigades pels liberals en la seva pugna pel poder central, avui es veu clar que són l'expressió de les tensions socials provocades per les noves relacions socials capitalistes. La tarda del dia 25 de juliol de 1835, el públic destrossa la plaça de bous del Sr. Vilaragut i dirigint-se cap a la muralla que llavors envoltava Barcelona entren pel portal del Mar, sense oposició dels sentinelles que intimidats els deixen passar, i es cremen sis convents. Pocs dies després, la nit del 5 d'agost la patuleia es dirigeix cap al monstre del Vapor Bonaplata, allà els vigilants comencen a disparar i la gran fabrica Bonaplata, Rull, Vilaregut i Cia, és completament arrasada per les flames. Aquesta mateixa nit el "Vapor Vell" del Torrent de l'Olla de Gràcia és també incendiat i quedarà destruït en les seves tres quartes parts, també ho són les casetes de burots i de recaptació fiscal.
Vilaregut reconstrueix després la seva
fàbrica i en el 1837 és la ven al seu germà Pelegrino Vilaregut, en una
maniobra especulativa poc clara, per tornar-li a comprar l'any següent.Joan Vilaregut mor
el 1854, l'any en què dirigint de nou el seu germà el "Vapor Vell",
el jove teixidor Roca i Galés, el futur cooperativista, col·laboracionista
i polític professional salva d'una nova crema i fins i tot la vida al seu amo,
en interposar-se davant d'un grup d'obrers en el conflicte de les
“selfactines”.
En 1839, un altre industrial, Francesc Puigmartí, comença a edificar a Gràcia
el que seria el vapor més gran dedicat a la indústria tèxtil de la vila,
l'anomenat el "Vapor Nou" per diferenciar-lo de l’altre, a la zona de
Travessera de Gràcia, entre els carrers de Torrent de l'Olla i Torrent d'en
Vidalet.
Va ser inaugurat en 1841, donant feina a 500 treballadors i 800 en les
temporades de més treball. No va estar exempt de conflictes laborals doncs el
mateix any 41 es va intentar cremar i en 1855, any de la primera vaga general,
en Puigmartí i les autoritats de Gràcia denuncien un complot per assassinar-lo
i uns quants obrers són detinguts. Es van jutjar a cinc
treballadors, però no es va poder provar res i les penes van ser lleus. L’any
1861 la fàbrica va ser visitada per la reina Isabel II durant la seva estada a
Barcelona i seguí funcionant fins que en 1876 queda totalment destruïda pel
foc. Els terrenys de l'antiga fàbrica són ara ocupats per pisos i el gran
mercat de l'Abaceria Central, i encara es pot contemplar la xemeneia del
vapor a l'actual plaça del Poble Romaní.
Javier Bou
-----------------------------------------------------------------------------------------------
Solà i Montserrat, Roser. Joan Vilaregut i Albafull, industrial i progressista, Barcelona 1800-1854. Barcelona : Publicacions de l'Abadia de Montserrat. 2001
Raveaux, Olivier.Los fabricantes de algodón de Barcelona (1833-1844).Estrategias empresariales en la modernización de un distrito industrial. Revista de Historia Industrial. Barcelona, núm. 28 (2005) , p.157-184
No hay comentarios:
Publicar un comentario